El Crit (1893) — Edvard Munch: obra, anàlisi i context

Fitxa tècnica de l'obra

El crit — Edvard Munch — 1893

Suport i tècnica: oli i tremp sobre cartró

Moviment: expressionisme

Tema: al·legòric

Localització: Oslo

Biografia de l'autor

Edvard Munch va abandonar la carrera d'enginyeria el 1880 per dedicar-se a la pintura. Afectat per la mort sobtada de la mare i de la germana, va reflectir en la seva obra una actitud tràgica i desesperada davant la vida. El 1885, a París, va conèixer les propostes més avantguardistes del moment i va quedar admirat pel tractament del color i pels plans en l'obra de Gauguin. A partir d'aquí crea un estil personal, en el qual accentua l'expressivitat a través de la línia, redueix de manera esquemàtica les figures i fa un ús simbòlic del color; però va influir enormement sobre els pintors germànics. A Alemanya, entre 1892 i 1908, va caure en una depressió profunda i va ingressar en una clínica de Copenhaguen. Una vegada recuperat, va canviar el seu estil pictòric i va mostrar una actitud més convencional i extravertida. El 1908 va rebre alguns encàrrecs oficials a Oslo, on va viure fins a la seva mort.

Descripció formal

Al centre de la imatge i en primer terme apareix un personatge estrany sobre un pont, amb les mans al cap i la boca oberta, cridant amb totes les seves forces. A l'esquerra, en segon pla, dues persones caminen alienes al seu deliri. La escena es completa amb un angoixant paisatge marítim en el qual naveguen dues petites embarcacions.

La inquietud reflectida pel personatge principal s'exterioritza plàsticament sobre la tela mitjançant una línia corba i sinuosa, amb la qual Munch perfila tant la figura com l'entorn natural que la envolta. El desequilibri visual es complementa amb la forta diagonal que divideix l'obra en dues parts i que ajuda a aïllar l'individu de les altres persones que hi ha darrere seu. Aquestes, juntament amb les dues embarcacions del fons, semblen els únics elements equilibrats; per aquesta raó Munch utilitza la línia recta que suggereix estabilitat.

En conjunció amb la forma, els colors deixen a un costat la còpia mimètica de la natura per centrar-se en una visió objectiva de la escena. Per reforçar aquesta percepció, ha mesclat d'una manera violenta i irreals blaus, vermells, grocs i ataronjats, sense cap tipus de transició, fet que reflecteix un estat d'ànim convulsiu.

Elements destacats

• Figura central: personatge amb les mans al cap i la boca oberta, expressant angoixa.
• Persones secundàries: dues figures a l'esquerra, indiferents al clamor del protagonista.
• Fons: paisatge marítim amb dues petites embarcacions.
• Recursos formals: línies corbes i diagonals, contrast entre línia sinuosa i recta, ús simbòlic del color.

Temàtica

La escena mostra una realitat reflex del món interior del personatge principal, descrita per l'artista en unes notes autobiogràfiques el 1882. La obra s'ha volgut interpretar com un reflex de les pròpies frustracions interiors de l'artista i com una metàfora visual de la solitud de l'home en la societat moderna.

Models i influències

Munch es va fixar en l'obra de Van Gogh, Gauguin i Toulouse-Lautrec, en els quals hi ha un bon exemple de la representació dels estats d'ànim. La seva estètica, més aviat tètrica i pessimista, inspirada en la filosofia de Nietzsche i Kierkegaard, guarda un paral·lelisme curiós amb les pintures negres que Goya va pintar a la Quinta del Sordo. És un referent clar per a artistes com Ernst Ludwig Kirchner, representant de l'expressionisme alemany de l'inici del segle XX.

Referències cronològiques i notes

1880 — abandona la carrera d'enginyeria per dedicar-se a la pintura.
1882 — notes autobiogràfiques referides a l'obra.
1885 — estada a París i contacte amb les avantguardes.
1892–1908 — període de depressió i ingressos en clínica a Copenhaguen.
1908 — encàrrecs oficials i establiment a Oslo.

Observacions finals

El llenguatge plàstic de Munch en aquesta obra prioritza l'expressió emocional per sobre de la reproducció fidel de la realitat. L'ús simbòlic del color, la composició i la línia fan d'El Crit una icona de l'angoixa moderna i un referent ineludible dins de l'expressionisme.