Crisi de la Restauració: Regeneracionisme i Conflictes (1902-1912)

La Crisi del Sistema Polític de la Restauració (Inicis s. XX)

Malgrat la desaparició dels grans líders fundadors, el sistema de la Restauració continuava funcionant, però amb un descrèdit creixent que es va anar accentuant, especialment a partir de la crisi de 1917.

El Regeneracionisme Restauracionista

Dins del mateix sistema van sorgir intents de reforma, coneguts com a regeneracionisme. Tot i precedents com Silvela i Polavieja, els intents més significatius van ser liderats per Antonio Maura i José Canalejas.

Antonio Maura (Partit Conservador)

Antonio Maura, cap del Partit Conservador i del govern en diverses etapes, va impulsar un projecte regeneracionista conegut com a "revolució des de dalt". Els seus objectius principals eren:

• Acabar amb el caciquisme, el clientelisme i la corrupció electoral.
• Crear una nova base social de suport al règim, les anomenades "masses neutres", per desbancar els cacics i, alhora, neutralitzar el creixent moviment obrer organitzat.
• Enfortir les institucions i l'administració.

Les seves principals mesures van incloure:

• La Llei d'Administració Local.
• La Llei Electoral de 1907: buscava una major netedat en les eleccions, però el seu controvertit article 29 (que proclamava electes els candidats únics sense necessitat de votació) va acabar facilitant la manipulació caciquil en moltes circumscripcions, impedint l'exercici del vot a molts ciutadans.
• Intents de millorar la fiabilitat del cens electoral, transferint-ne parcialment la responsabilitat dels ajuntaments a l'Institut Geogràfic i Estadístic.

Malgrat les intencions, el seu projecte va generar fortes resistències i no va aconseguir transformar profundament el sistema.

José Canalejas (Partit Liberal)

José Canalejas, líder del Partit Liberal, va presidir el govern entre 1910 i 1912, impulsant un programa regeneracionista més obert i progressista. Les seves principals reformes van ser:

• Política religiosa: Intent de limitar la influència de l'Església i avançar cap a una separació Església-Estat (limitada per la confessionalitat constitucional) amb la Ley del Candado (1910), que prohibia temporalment l'establiment de nous ordres religiosos a Espanya.
• Política social: Va establir el servei militar obligatori amb la Llei de Reclutament i Reemplaçament (1912), eliminant la redempció en metàl·lic (abolició efectiva de les quintes). Va suprimir els impopulars impostos sobre consums, substituïnt-los per un impost progressiu sobre les rendes urbanes.
• Política territorial: Va impulsar la Llei de Mancomunitats Provincials (aprovada finalment el 1913, després del seu assassinat), que obria la porta a la descentralització administrativa i va permetre la creació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, una demanda clau del catalanisme liderat per Prat de la Riba.

El seu projecte reformista va quedar truncat pel seu assassinat a mans d'un anarquista l'any 1912.

Conflictes i Tensions Socials

L'Incident del ¡Cu-Cut! i la Llei de Jurisdiccions (1905-1906)

L'any 1905, una caricatura al setmanari satíric ¡Cu-Cut!, considerada ofensiva per l'exèrcit, va provocar l'assalt de les redaccions del ¡Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya (òrgan de la Lliga Regionalista) per part d'uns 300 oficials de la guarnició de Barcelona.

La resposta del govern central, lluny de castigar els militars assaltants, va ser aprovar la Llei de Jurisdiccions (1906). Aquesta llei sotmetia a la jurisdicció militar les ofenses orals o escrites contra la unitat de la pàtria, la bandera i l'honor de l'exèrcit, fet que va ser percebut a Catalunya com un atac directe a les llibertats.

Solidaritat Catalana (1906-1909)

Com a reacció a la Llei de Jurisdiccions, es va formar la Solidaritat Catalana, una gran coalició electoral que agrupava la majoria de forces polítiques catalanes (des de carlins i la Lliga Regionalista fins a republicans federals i nacionalistes), amb l'excepció dels partits dinàstics i els republicans lerrouxistes. Va obtenir un triomf espectacular a les eleccions generals de 1907. Tanmateix, les tensions internes i els esdeveniments de la Setmana Tràgica van portar a la seva dissolució el 1909.

La Guerra del Marroc i la Setmana Tràgica (1909)

La política colonial al Marroc va ser un focus constant de conflictes. Després de la Conferència d'Algesires (1906) i el posterior Tractat Hispano-Francès, es va establir un protectorat conjunt de França i Espanya sobre el Marroc. A Espanya se li va assignar el control d'una franja al nord, el Rif, una zona muntanyosa habitada per tribus berbers hostils a la presència estrangera.

La resistència de les tribus locals (organitzades en harkas o guerrilles) va provocar una guerra de desgast per a l'exèrcit espanyol. El juliol de 1909, un greu revés militar espanyol prop de Melilla (desastre del Barranc del Llop) va portar el govern Maura a decidir enviar reforços, mobilitzant els reservistes, molts d'ells casats i amb fills, la qual cosa va encendre la protesta social.

L'embarcament de tropes a Barcelona, principal port d'on sortien els soldats, va desencadenar una Vaga General el 26 de juliol de 1909, convocada per Solidaritat Obrera (sindicat anarcosindicalista) i la UGT (socialista). La vaga ràpidament va derivar en una insurrecció popular espontània que va durar una setmana: la Setmana Tràgica.

• La revolta va sumar al rebuig a la guerra el malestar social per les condicions de vida i treball, i va adquirir un fort caràcter antimilitarista i anticlerical. Es van aixecar barricades i es van incendiar nombrosos edificis religiosos (esglésies i convents).
• Va ser reprimida durament per l'exèrcit, amb un balanç d'uns pocs morts entre les forces de l'ordre i més d'un centenar entre els civils revoltats, a més de centenars de ferits i milers de detinguts.
• La repressió posterior va ser molt dura. Es van celebrar nombrosos judicis militars sumaríssims que van dictar disset condemnes a mort, de les quals se'n van executar cinc. Entre els executats hi havia el pedagog anarquista i fundador de l'Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat sense proves concloents de ser l'instigador de la revolta.

L'afusellament de Ferrer i Guàrdia va provocar una gran campanya de protesta internacional. A Espanya, la gestió de la crisi i la repressió van desacreditar profundament el govern conservador. Sota la pressió d'una campanya ("¡Maura, no!") liderada pels liberals i republicans, el rei Alfons XIII va retirar la confiança a Antonio Maura, que va haver de dimitir. La Setmana Tràgica va aprofundir la crisi del sistema de la Restauració i va marcar la fi de Solidaritat Catalana.