Crisi de la Restauració Espanyola (1898-1923): Desastre, Regeneracionisme i Conflictes

1. L'Impacte del "Desastre" (1898-1902)

La pèrdua de les colònies espanyoles d'ultramar el 1898 va ser un cop dur per a Espanya, tot i que altres països llatins van viure situacions similars davant l'imperialisme anglosaxó. A diferència de França, la societat espanyola va viure la pèrdua de les colònies com una catàstrofe, coneguda com el "Desastre".

En realitat, la fi de l'imperi colonial espanyol no va ser una catàstrofe nacional: la monarquia va continuar, la Hisenda Pública es va reequilibrar i els partits dinàstics (Conservador i Liberal) van continuar alternant-se en el poder.

No obstant això, el 1898 va marcar l'inici d'una crisi progressiva del poder de l'Estat, caracteritzada per la divisió interna dels partits i la inestabilitat política. Entre 1901 i 1923, hi va haver trenta-dos canvis en la presidència del govern.

El sistema de la Restauració va trobar l'oposició del moviment obrer i de part de les classes mitjanes urbanes. Aquest sector va ser receptor de les crítiques de la Generació del 98 (Miguel de Unamuno, Pío Baroja, Antonio Machado, Azorín i Ramiro de Maeztu, entre d'altres) i base del renaixement del moviment republicà.

Es van estendre els valors del regeneracionisme. L'expressió "revolució des de dalt", encunyada per Joaquín Costa, va ser esmentada per Antoni Maura i Francisco Silvela. Amb la mort de Costa, el moviment regeneracionista va perdre força.

El missatge regeneracionista va ser ambigu. La poca participació electoral, el caciquisme, la corrupció i l'endarreriment agrari van fer que les seves propostes no sempre fossin clares i democràtiques. Després del fracàs de la "Revolució des de dalt", el regeneracionisme es va orientar cap a solucions autoritàries. L'únic intent seriós va ser el del govern conservador de Francisco Silvela (1899-1901), que va intentar millorar les condicions dels treballadors, reduir la despesa pública i imposar un sistema tributari més equitatiu.

2. Les Crisis Polítiques de la Restauració (1902-23)

2.1 Els Problemes d'Espanya

Els principals problemes d'Espanya eren: el retard econòmic i cultural, un règim polític corrupte i artificial, un exèrcit ferit per la derrota a Cuba i els nacionalismes perifèrics.

2.2 La Crisi del Civilisme (1902-07)

Hi va haver un govern conservador (1902-05) i un de liberal (1905-07). Amb els liberals al govern, es va generar la primera gran crisi del sistema.

El 1905, el setmanari satíric català Cu-Cut! va publicar un acudit antimilitarista. Uns 300 oficials van assaltar la seu del Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya. Els autors de l'atac van rebre el suport de les guarnicions de la resta d'Espanya i van exigir una llei de jurisdiccions.

La resposta catalana va ser la creació de Solidaritat Catalana, una coalició de forces catalanistes liderada per la Lliga Regionalista, que va obtenir 41 dels 44 escons catalans al Congrés dels Diputats el 1907.

2.3 La Crisi del "Pacte del Pardo"

Hi va haver una nova alternança en el poder amb Antoni Maura (1907-09) i José Canalejas (1910-12).

Maura va intentar reformes, com la llei d'administració local, amb aportacions de Francesc Cambó. La Setmana Tràgica (juliol de 1909) va interrompre la seva tasca.

La impopularitat de la guerra al Marroc va provocar una vaga de protesta a Catalunya. La revolta es va estendre i el govern va reprimir durament. Hi va haver més de 2.000 fugits a França, 2.500 detencions, 1.700 processats, 59 sentències a cadena perpètua i 17 penes de mort, incloent la de Francesc Ferrer i Guàrdia.

La Setmana Tràgica va provocar el trencament de Solidaritat Catalana i protestes a Europa per la política repressiva de Maura.

L'aliança dels liberals amb partits no dinàstics va suposar el trencament del "Pacte del Pardo". Canalejas va aprovar un projecte de llei sobre les mancomunitats provincials (1912), va establir l'arbitratge de l'Estat en els conflictes socials i va modificar el servei militar. Va acordar amb França el repartiment de les zones d'influència al Marroc. Va ser assassinat per un anarquista el 1912.