La Crisi de la Restauració i la Dictadura (1898-1930)

La Crisi del Sistema (1898-1923)

El Desastre de 1898 i el Regeneracionisme

Desastre de 1898: L'aixecament cubà, la repressió de Weyler i la campanya de premsa nord-americana van portar a la guerra amb els EUA. La derrota espanyola va ser ràpida, resultant en la pèrdua de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam. Aquest desastre va donar lloc al regeneracionisme, que demanava una modernització del país.

La Setmana Tràgica de 1909

Setmana Tràgica (1909): Vaga general a Barcelona contra la lleva de reservistes per a la guerra del Marroc. La repressió va culminar amb l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Les conseqüències van incloure el descrèdit del lerrouxisme.

La Triple Crisi de 1917

Crisi de 1917: Crisi militar, política i sindical.

• La militar: Els oficials van crear Juntes de Defensa per oposar-se als ascensos per mèrits de guerra.
• La política: L'Assemblea de Parlamentaris va reclamar una reforma constitucional i la descentralització de l'Estat; va fracassar per la manca de suports.
• La sindical: Vaga general revolucionària contra l'encariment de la vida, exigint la fi de la monarquia.

El Pistolerisme (1917-1923)

La CNT va aconseguir un èxit clau amb la vaga de la Canadenca (1919), que va obligar el govern a decretar la jornada laboral màxima de vuit hores. La patronal catalana va respondre amb la creació dels sindicats lliures i el lloguer de pistolers a sou per assassinar líders obrers. El governador va aplicar la Llei de fugues. Aquesta violència va provocar la mort de figures com Salvador Seguí (1923) i Eduardo Dato (1921).

El Sistema de la Restauració (1874-1923)

Ideat per Antonio Cánovas del Castillo, buscava superar problemes endèmics del liberalisme anterior. Va aconseguir la pacificació militar i dels enfrontaments civils mitjançant la victòria sobre els carlins (1876) i la Pau de Zanjón (1878).

Constitució, Monarquia i Bipartidisme

Constitució i monarquia: La Constitució de 1876 va ser un text de caràcter conservador, basat en la sobirania compartida entre les Corts i el Rei. Alfons XII era considerat una institució superior i permanent amb poders molt amplis.

Bipartidisme i Frau: Es basava en el "tornisme" o "canovisme" entre el Partit Conservador Liberal (Cánovas) i el Partit Liberal Fusionista (Sagasta). Aquesta alternança era garantida per la corrupció electoral, incloent-hi l'encasellat i l'ús dels cacics per falsejar els resultats.

Vot, Liberalisme i Nacionalisme Canovista

Vot i liberalisme: Es va implantar el sufragi censatari (1878), però el govern de Sagasta va establir el sufragi universal masculí el 1890.

Nacionalisme Canovista: L'Estat promovia un nacionalisme estatalista, essencialista i historicista, defensant Espanya com una "nación permanente". Aquesta visió rebutjava el pluralisme i els regionalismes.

L'Oposició al Sistema de la Restauració

Es va dividir entre la que s'integrava al sistema (republicanisme) i la marginada i perseguida (moviment obrer).

Carlisme i Republicanisme

Carlisme: Després de la derrota militar de 1876, va entrar en decadència amb el Partit Tradicionalista i sectors que es van integrar als nacionalismes perifèrics.

Republicanisme: Després del fracàs de la República, va estar fragmentat. Figures com Emilio Castelar (possibilista) eren moderades, mentre que Ruiz Zorrilla (progressista) va intentar la via militar.

Els Moviments Obrers: Anarquisme i Socialisme

• Anarquisme: Ideologia més influent amb arrelament entre camperols andalusos i obrers catalans. Es va dividir entre partidaris de la resistència pacífica i els de la violència (atemptat contra Cánovas el 1897).
• Anarcosindicalisme: El 1907 es va crear Solidaritat Obrera i el 1910 es va fundar la CNT (Confederació Nacional del Treball), que propugnava l'apoliticisme i la vaga general.
• Socialisme: Fundació del PSOE (1879, Pablo Iglesias) i el sindicat UGT (1888). La seva força residia principalment a Madrid i Biscaia.

Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

El Cop d'Estat i la Política Anticatalanista

El capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va declarar l'estat de guerra el 13 de setembre de 1923. Es va justificar per la inestabilitat política, la por a la revolució i el perill del trencament d'Espanya.

Política Anticatalanista: Va suposar la reafirmació de la unitat d'Espanya amb un fort component anticatalanista. Es va prohibir la llengua i les banderes catalanes, i es van clausurar partits i institucions com la Mancomunitat.

La Mancomunitat de Catalunya va ser la unió administrativa de les quatre diputacions catalanes. Els seus assoliments principals van ser: la millora d'infraestructures (carreteres, telèfons), l'impuls de biblioteques i escoles tècniques, i la normalització del català. Presidents: Prat de la Riba i Puig i Cadafalch.

Institucionalització, Economia i Oposició

Institucionalització i economia: Substitució del sistema parlamentari per un directori militar i, després, civil. Creació del partit únic Unión Patriótica. En economia, es va aplicar un fort intervencionisme estatal i proteccionisme.

Política Social i Oposició: Creació d'una organització corporativa vertical per controlar les relacions laborals. El PSOE i la UGT van col·laborar inicialment.

Fi de la Dictadura i el Pacte de Sant Sebastià

Fi de la dictadura: El 1930, davant el creixent rebuig polític i social, el Rei va obligar Primo de Rivera a dimitir. Dámaso Berenguer el va substituir (etapa coneguda com la "Dictablanda") per intentar un retorn a la normalitat sense èxit.

Pacte de Sant Sebastià: L'oposició es va reunir l'agost de 1930 per acordar l'objectiu d'enderrocar la monarquia. Van reconèixer el dret a l'autodeterminació del poble català.