Crisi Restauració, Catalanisme i Filosofia Clàssica

Crisi del Sistema de la Restauració a Espanya

La crisi del sistema de la Restauració va ser el resultat d'una sèrie de factors polítics, socials i econòmics que van contribuir al seu enfonsament.

El Desastre del 98 i el Regeneracionisme

Un dels esdeveniments més rellevants va ser el Desastre del 98, que va representar un fort cop per a Espanya, ja que la pèrdua de les últimes colònies (Cuba, Puerto Rico, Filipines) va mostrar la decadència del poder imperial. Aquest fracàs va afectar profundament la moral de la societat espanyola i va reduir la credibilitat dels polítics de l’època, com Silvela, que no van ser capaços de trobar solucions efectives a la crisi.

En l'àmbit econòmic, tot i que la pèrdua del mercat cubà va afectar els interessos econòmics, la repatriació de capitals va permetre una lleugera reactivació industrial. No obstant això, aquest fet va posar en evidència el contrast amb l'expansió colonial i el creixement econòmic d'altres potències europees, fet que va aprofundir la crisi imperial.

En l’àmbit social, el regeneracionisme va prendre força, especialment amb les propostes de Joaquín Costa, que criticava l'oligarquia i el caciquisme de l'època, i defensava la necessitat d'una reforma profunda en l'educació i en l'agricultura per modernitzar el país. Un altre nom destacat va ser José Canalejas, qui va impulsar canvis importants, com la creació de les mancomunitats (que permetria posteriorment la Mancomunitat de Catalunya) o la introducció de l'impost sobre la renda. Tot i les seves reformes, el seu assassinat el 1912 va deixar Espanya sense una figura reformista clau.

La Primera Vaga General (1902)

Un altre episodi significatiu va ser la primera vaga general de 1902, que va començar a Barcelona amb l’objectiu de reduir la jornada laboral a 9 hores. Aquesta protesta va ser àmpliament recolzada pels treballadors i es va estendre per diverses ciutats de Catalunya. Va ser reprimida de manera violenta per part de l’exèrcit, amb nombrosos morts i ferits, i va marcar el primer avís de la classe obrera, que començava a lluitar per millorar les seves condicions laborals.

El Catalanisme Polític i Social (1905-1914)

L'Incident del Cu-Cut! i la Llei de Jurisdiccions

La Solidaritat Catalana va néixer com a resposta al clima de tensió política creat a Catalunya arran de l'aprovació de la Llei de Jurisdiccions de 1906, però un dels seus precedents immediats va ser l'episodi del Cu-Cut!. Aquest fet es va produir el novembre de 1905, quan un grup d'oficials de l'exèrcit espanyol va assaltar les redaccions del setmanari satíric Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya, òrgans de premsa vinculats al catalanisme. L'atac es va produir després que el Cu-Cut! publiqués una vinyeta burlesca que ridiculitzava l'exèrcit espanyol en relació amb les seves contínues derrotes militars, fet que va indignar els militars.

La reacció del govern espanyol va ser aprovar la controvertida Llei de Jurisdiccions, que permetia als tribunals militars jutjar qualsevol acte considerat una ofensa a l'exèrcit o als símbols nacionals. Aquesta llei va ser percebuda a Catalunya com un atac directe al catalanisme i a la llibertat d'expressió.

Solidaritat Catalana (1906-1909)

En resposta a la Llei de Jurisdiccions, es va formar una àmplia coalició de partits catalanistes de dreta i esquerra que va rebre el nom de Solidaritat Catalana. Aquesta aliança va obtenir un gran èxit a les eleccions generals de 1907, aconseguint 41 dels 44 escons catalans. També va triomfar a les eleccions municipals, on Enric Prat de la Riba va ser elegit president de la Diputació de Barcelona. El moviment simbolitzava la unitat del catalanisme polític davant de l'opressió de l'Estat.

Tanmateix, van enfrontar crisis internes per desacords sobre educació, ús del català i laïcitat, la qual cosa va generar tensions entre la Lliga Regionalista i partits d'esquerra.

La Guerra del Marroc i la Setmana Tràgica (1909)

Paral·lelament, la política colonial espanyola experimentava canvis significatius des de 1898, reorientant-se cap al Magrib. El Tractat d'Algesires de 1906 va establir el Protectorat Espanyol del Marroc, resultat de les tensions entre Espanya i França. La situació es va complicar degut a la forta resistència de les tribus berbers del Rif, culminant en la dramàtica derrota espanyola del "Barranco del Lobo" el 1909. Com a resposta, el govern d'Antonio Maura va decidir augmentar la presència militar espanyola al nord d'Àfrica, cridant els reservistes, molts d'ells catalans.

El 18 de juliol de 1909, dia previst per a l'embarcament dels reservistes al port de Barcelona, va esclatar una revolta popular espontània amb un marcat caràcter antimilitarista que ràpidament va derivar cap a posicions anticlericals. Les forces d'oposició al Govern es van sumar a la insurrecció declarant la vaga general, però no van aconseguir dominar completament el moviment, que els va desbordar totalment.

Durant gairebé dues setmanes, Barcelona es va omplir de barricades, lluites al carrer, assalts i incendis d'edificis religiosos (esglésies, convents, escoles), en el que va ser conegut com la Setmana Tràgica. El Govern va decretar l'estat de guerra i va enviar reforços militars des de València que van reprimir durament el moviment i van pacificar la ciutat el 2 d'agost. La repressió va ser indiscriminada, amb més de 1.700 detinguts i 17 condemnes a mort, entre elles la del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, fet que va provocar una forta condemna internacional.

Les conseqüències van ser importants: el govern d'Antonio Maura va patir un gran desprestigi interior i exterior, i sota el lema "Maura no!", va haver de dimitir, passant el torn dinàstic als liberals (Moret i Canalejas). La Lliga Regionalista i els republicans van resultar desacreditats per la seva posició davant els fets i la posterior repressió, el que els va comportar forts retrocessos electorals. Finalment, l'episodi va suposar un enfortiment del sindicalisme revolucionari anarquista, que va veure reforçada la seva posició. Les diferents postures davant la repressió governamental van acabar per dissoldre definitivament la Solidaritat Catalana.

La Mancomunitat de Catalunya (1914)

Objectius i Creació

Després del trencament de la Solidaritat Catalana, el catalanisme, liderat per la Lliga Regionalista, va centrar-se en objectius més concrets, com la creació de la Mancomunitat de Catalunya. El 1911, les quatre diputacions catalanes van demanar al govern central la possibilitat de mancomunar-se. Tot i l'oposició de sectors conservadors i de part de la premsa de Madrid, que el consideraven "separatista", el projecte va prosperar amb l'aprovació de la Llei de Mancomunitats (1914) sota el govern d'Eduardo Dato.

La Mancomunitat va unir les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, amb Enric Prat de la Riba com a primer president. Es va crear com un organisme purament administratiu sense competències polítiques transferides des del govern central ni recursos addicionals. L'objectiu principal era "crear país" i modernitzar Catalunya, equiparant-la a l'Europa més avançada.

Principals Eixos d'Actuació

Infraestructures i Serveis Públics

• Optimització de la connexió viària i ferroviària per articular el territori català.
• Expansió de la xarxa telefònica i actualització dels serveis postals, prioritzant zones allunyades.
• Impuls de la transformació agrària mitjançant escoles especialitzades, suport a col·lectius agraris (cooperatives) i incorporació de tecnologies innovadores.

Educació i Cultura

• Fundació o suport a institucions cabdals com l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya i una xarxa de biblioteques populars.
• Dinamització lingüística amb el projecte d'unificació ortogràfica liderat per Pompeu Fabra.
• Transformació educativa amb la implementació d'escoles industrials i del treball, escoles normals (formació de mestres) i centres formatius experimentals, seguint mètodes pedagògics renovadors.

Protecció del Patrimoni

• Inventari, catalogació i conservació del patrimoni arquitectònic i artístic català, mitjançant la creació de museus i institucions específiques.

Llegat

Malgrat les restriccions econòmiques i administratives, la Mancomunitat va representar un primer pas cap a l'autogovern i va establir les bases per a la modernització de Catalunya, convertint-se en un referent de desenvolupament i progrés a nivell estatal.

Fonaments de la Filosofia Occidental: Sòcrates i Plató

Sòcrates (470/469 aC - 399 aC)

Sòcrates és considerat un dels pares de la filosofia occidental. A diferència del seu deixeble Plató, Sòcrates no va deixar escrits, i tot el que sabem d'ell prové dels relats d'altres, com Plató, Jenofont i Aristòfanes.

Mètode i Idees Principals

• El coneixement com a virtut (Intel·lectualisme ètic): Sòcrates creia que el coneixement i la virtut estan estretament vinculats. Si una persona coneix el bé, actuarà bé. La ignorància és la causa del mal.
• La maièutica: Mètode d'ensenyament basat en fer preguntes perquè l'interlocutor arribi a les seves pròpies conclusions. Sòcrates ajudava a "donar a llum" (maieutiké) la veritat que ja resideix dins la persona.
• La ironia socràtica: Eina clau del seu mètode. Consistia a fer preguntes aparentment innocents i afirmar la pròpia ignorància ("només sé que no sé res") per fer que l'altre descobrís les seves contradiccions i la seva manca de coneixement real.
• La importància de l'autoconeixement: Defensava la màxima "Coneix-te a tu mateix" com a principi fonamental per a una vida virtuosa i sàvia.
• Crítica a la democràcia atenenca: Considerava que permetia governar a persones sense coneixement ni virtut, la qual cosa podia portar a la corrupció. Creia que només els més savis (filòsofs) haurien de governar.
• Ètica socràtica: Es va centrar en qüestions ètiques (virtut, justícia, bé). Creia que la virtut es podia ensenyar i que una persona virtuosa actuaria d'acord amb la raó. La vida bona s'aconsegueix amb saviesa, justícia i autoconeixement.
• La immortalitat de l'ànima: Defensava que l'ànima continua existint després de la mort del cos. Al diàleg Fedó (escrit per Plató), Sòcrates argumenta sobre la immortalitat de l'ànima i la importància d'una vida virtuosa per preparar-la.

Plató (c. 428/427 aC – 348/347 aC)

Deixeble de Sòcrates, Plató va desenvolupar un sistema filosòfic complex que aborda l'ontologia (l'ésser) i l'epistemologia (el coneixement).

Ontologia: Teoria de les Idees o Formes

L'ontologia de Plató es fonamenta en la Teoria de les Idees (o Formes).

• Dualisme ontològic: Distingeix dues realitats fonamentals:
  • El món sensible o material: El món que percebem amb els sentits, canviant, imperfecte i subjecte a la mutabilitat. És només una còpia.
  • El món de les Idees o Formes: Un món intel·ligible (només accessible per la raó), immutable, perfecte i etern. Aquest és el món de la veritable realitat.
• Naturalesa de les Idees: Les Idees són entitats abstractes, perfectes i universals (la Idea de Bellesa, la Idea de Justícia, la Idea de Gos) que existeixen independentment del món físic i de la nostra ment. Són la causa i el model de les coses sensibles.
• Visió de la realitat: La veritable realitat no és el que veiem o toquem, sinó el que podem pensar i conceptualitzar (les Idees). El món sensible només ofereix aparences enganyoses (doxa o opinió). L'exemple clàssic és l'al·legoria de la caverna (exposada a La República), on els presoners confonen les ombres (món sensible) amb la realitat, fins que un s'allibera i contempla la llum del sol (món de les Idees).

Epistemologia: Coneixement i Anamnesi

L'epistemologia platònica està lligada a la seva ontologia.

• El coneixement com a "record" (Anamnesi): Plató creia que l'ànima és immortal i que, abans d'encarnar-se en un cos, havia contemplat les Idees perfectes. Per tant, aprendre no és adquirir nova informació del món sensible, sinó recordar (anamnesi) aquestes Idees oblidades a través de la raó.
• Coneixement sensible vs. Coneixement intel·ligible:
  • Coneixement sensible (Doxa / Opinió): Obtingut pels sentits. És inestable, imprecís i relatiu al món canviant. Inclou la imaginació (eikasia) i la creença (pistis).
  • Coneixement intel·ligible (Episteme / Ciència): Obtingut per la raó. És veritable, immutable i universal, ja que tracta sobre les Idees eternes. Inclou el pensament discursiu (dianoia, propi de les matemàtiques) i la intel·lecció pura (noesi, la contemplació directa de les Idees, especialment la Idea del Bé). Aquesta jerarquia es representa en el símil de la línia a La República.
• El paper de la dialèctica: És el mètode filosòfic per excel·lència per ascendir des del món sensible fins al coneixement de les Idees. És un procés de diàleg i raonament rigorós que permet qüestionar opinions, definir conceptes i arribar a la veritat més profunda.