Crisi de la Restauració i Catalanisme (1898-1914)

1. Introducció: La crisi de la Restauració

El sistema polític de la Restauració, instaurat per Cánovas del Castillo el 1874, es basava en un bipartidisme pactat entre el Partit Conservador i el Partit Liberal. Aquest model es mantenia gràcies al caciquisme i la manipulació electoral, però a l’inici del segle XX mostrava clars símptomes d’esgotament. Les crisis del sistema es van agreujar amb la pèrdua de les colònies espanyoles (Cuba, Puerto Rico i Filipines) el 1898, fet que va accentuar el descontentament social i el qüestionament del sistema polític i econòmic.

Els principals problemes que definien aquesta crisi eren:

1. Manca de democràcia real: El sistema electoral era fraudulent, i la participació política de les classes populars era molt baixa.
2. Repressió de les protestes socials: La conflictivitat laboral creixia per la industrialització, especialment a zones com Catalunya. Els governs responien declarant l’estat de guerra i utilitzant l’exèrcit per reprimir vagues i revoltes.
3. Augment del protagonisme de l’exèrcit: Després de la humiliació de la derrota colonial, els militars buscaven recuperar prestigi i mantenir-se com una peça clau en l’estabilitat interna.
4. Nous moviments socials i polítics: El moviment obrer, els nacionalismes perifèrics (català i basc) i el republicanisme creixien en influència, però quedaven exclosos del sistema polític.
5. Desigualtat econòmica: Les condicions de vida de la classe treballadora contrastaven amb els privilegis de les elits. La necessitat d’una reforma agrària era clau, però no es duia a terme.

Aquest context va establir les bases per a una dècada de convulsions socials i polítiques que van posar en qüestió la continuïtat de la Restauració.

2. Antoni Maura i el "Govern Llarg"

Antoni Maura, líder del Partit Conservador, va intentar regenerar el sistema polític espanyol amb un programa conegut com la "Revolució des de dalt". La seva intenció era integrar la "sana majoria silenciosa" (classes mitjanes i populars despolititzades) al sistema polític, modernitzar les institucions i evitar una revolució social incontrolable.

Maura va ocupar la presidència del govern en diverses ocasions. Destaquen:

1. Govern Curt (1903-1904): Va aprovar mesures com la Llei del Descans Dominical (1904), que establia un dia de descans setmanal per als treballadors. També va intentar reduir el caciquisme, tot i que els interessos de les elits van limitar els seus avenços.
2. Govern Llarg (1906-1909): Aquest període va ser clau per implementar reformes:
   • Llei Electoral (1907): Incloïa el sufragi obligatori i sancions per als qui no votessin, per mobilitzar sectors desinteressats en la política. També es va introduir l’article 29, que permetia proclamar directament els candidats sense eleccions en districtes on només es presentava un nombre d’escons igual al de candidats, afavorint el caciquisme.
   • Llei de Justícia Municipal: Buscava despolititzar les institucions locals i limitar la influència dels cacics.
   • Reformes socials: Creació de l’Institut Nacional de Previsió, precursor de la Seguretat Social.

Malgrat els intents de reforma, el govern de Maura va acabar amb els esdeveniments de la Setmana Tràgica, que van demostrar la incapacitat del sistema per gestionar les tensions socials.

3. Fets del "Cu-Cut" i Solidaritat Catalana

Els Fets del Cu-Cut (1905) van marcar un punt d’inflexió en la relació entre l’Estat i el catalanisme. La revista satírica Cu-Cut, vinculada a la Lliga Regionalista, va publicar una caricatura que ridiculitzava l’exèrcit espanyol, fet que va provocar un assalt per part de militars a les oficines de la revista i del diari La Veu de Catalunya. En resposta, es va aprovar la Llei de Jurisdiccions (1906), que penalitzava els atacs contra la unitat d’Espanya o els seus símbols.

Aquest fet va cohesionar el catalanisme polític, que es va unir sota la coalició Solidaritat Catalana. Aquesta agrupació, liderada per la Lliga Regionalista, incloïa carlins, republicans i altres forces, excloent-ne el lerrouxisme. La seva plataforma, el Programa del Tívoli, defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions, la dignificació del sufragi i més autonomia per a Catalunya. La Solidaritat va obtenir un èxit electoral el 1907, però la Setmana Tràgica va posar fi a la coalició.

4. La Setmana Tràgica (1909)

La Setmana Tràgica va tenir lloc entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909 a Barcelona. Va ser una revolta provocada pel descontentament contra l’enviament de reservistes catalans a la guerra del Rif, un conflicte percebut com una defensa dels interessos de les elits econòmiques. Els reservistes, majoritàriament treballadors sense recursos per pagar la redempció en metàl·lic, es van convertir en el símbol de la desigualtat social.

La protesta va començar amb una vaga general convocada per sindicats i partits d’esquerra, però ràpidament es va transformar en una revolta urbana. Es van aixecar barricades i cremar convents, esglésies i escoles religioses, amb forts actes anticlericals. El govern de Maura va declarar l’estat de guerra i va enviar l’exèrcit per reprimir els disturbis. El balanç va ser de més de 100 morts, 3000 detinguts i l’execució de cinc persones, incloent-hi Francesc Ferrer i Guàrdia, fet que va generar una forta condemna internacional.

Conseqüències

La Setmana Tràgica va tenir importants repercussions polítiques, socials i culturals. En primer lloc, va provocar la caiguda del govern d’Antoni Maura, que va ser substituït per Segismundo Moret. Això va evidenciar la debilitat del sistema de la Restauració, incapaç de gestionar la creixent conflictivitat social. En segon lloc, la revolta va desprestigiar encara més la monarquia d’Alfons XIII, que era percebuda com a aliada de les elits econòmiques i polítiques.

A nivell social, la repressió i el paper de l’Església van aprofundir l’anticlericalisme entre les classes populars. Alhora, els sindicats i moviments obrers van consolidar-se com a actors clau en les mobilitzacions futures. Aquesta revolta va marcar un punt d’inflexió en la radicalització del moviment obrer, especialment a Catalunya, on la CNT es va consolidar com a sindicat majoritari.

En definitiva, la Setmana Tràgica no només va evidenciar les profundes desigualtats socials i la desafecció política, sinó que també va accelerar el desgast del sistema de la Restauració, preparant el terreny per a les tensions que marcarien la segona dècada del segle XX.

5. Canalejas i la Llei de Mancomunitats

José Canalejas, líder del Partit Liberal Progressista, va intentar implementar reformes regeneracionistes. Entre les seves mesures destaquen:

• Llei del Cadenat (1910): Restringia la creació de noves ordres religioses, intentant limitar el poder de l’Església.
• Llei de Reclutament: Reduïa el servei militar a 3 anys i eliminava la redempció en metàl·lic, fent-lo més igualitari.
• Reformes laborals: Va establir la jornada laboral de 9 hores i va protegir el treball infantil.

El seu llegat més destacat va ser la Llei de Mancomunitats (1913), que permetia que diverses províncies s’unissin per gestionar serveis comuns. Tot i ser assassinat abans de l’aprovació definitiva, la Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 1914.

6. Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat, formada per les quatre diputacions catalanes, era una institució administrativa sense capacitat legislativa, però va jugar un paper clau en la modernització de Catalunya. Liderada per Enric Prat de la Riba, va desenvolupar:

• Infraestructures: Xarxa de carreteres i telèfons.
• Educació: Creació de biblioteques populars, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Escola Industrial.
• Cultura i llengua: Impuls de la normativa de Pompeu Fabra i protecció del patrimoni.
• Agricultura: Modernització del sector agrari i foment del cooperativisme.

La Mancomunitat es va dissoldre el 1924 per ordre de Primo de Rivera, però va deixar un llegat important en l’autogovern català.