La crisi mundial del model industrial fordista

Entre les causes d'aquesta crisi s'han de remarcar tres:

• L’empresariat industrials necessitava cada vegada més mà d'obra per augmentar la producció, i per això progressivament van accedir a les peticions dels treballadors, que exigien millores salarials, jornades de treball dignes i contractes fixos. Els salaris van augmentar i, per tant, els beneficis van disminuir.

• La crisi industrial es va precipitar amb l'esclat de la crisi energètica. L'OPEP va aconseguir arribar a un acord per reduir la producció i augmentar el preu del barril de petroli. La producció industrial es basava en un gram consum d'energia barata i, per tant, la puja del preu del petroli va comportar l'encariment dels productes industrials, i això va provocar la caiguda de les vendes.

• Els països industrials començaven a patir la competència dels nous països industrialitzats (NPI), que introduïen al mercat internacional productes a un preu més baix.

La crisi industrial a Espanya

A mitjans anys setanta, s'hi va produir la coincidència de tres factors: la crisi mundial, una situació industrial deficient i la crisi política del final de la dictadura. El país va concentrar els esforços en els aspectes polítics, de manera que es van retardar les mesures econòmiques de la crisi industrial.

La indústria espanyola arrossegava un retard tecnològic important, una estructura poc competitiva provocada per la política proteccionista, un consum excessiu d'energia i una dependència econòmica de l'exterior. La crisi es va manifestar en una inflació galopant de resultes de la puja dels salaris i del preu del petroli i per l'encariment dels preus dels productes industrials. Nombroses indústries van haver de tancar i augmentà l'atur de manera incessant. Del 1975 al 1980 es van perdre més de 800.000 llocs de treball i els nivells de paro van ser els més alts d'Europa.

La reestructuració de la indústria espanyola

Durant els primers anys de la dècada del 1980 es va promoure el desenvolupament industrial amb la creació de IMIPI i es van facilitar crèdits per a noves empreses. Tot i així, calia una reforma profunda, que va començar amb el Decret llei de reconversió industrial de juny del 1981, i continuà el juliol del 1984 amb la Llei per a la reconversió industrial i la reindustrialització.

FORDISME

Per tal de modernitzar les indústries i plantar cara a la competència, les empreses van haver de fer costoses inversions tecnològiques que exigien inversions de capital cada cop més elevades. En paral·lel, les empreses van fer-se cada cop més gegantines i van proposar una renovació dels sistemes d’organització del treball que asseguressin una elevada producció, minimitzar el temps invertit i uns tenir uns costos més reduïts.

A finals del segle XIX, l’organització industrial va orientar-se cap a la fabricació en sèrie com la millor manera d’augmentar la productivitat, estalviar temps i abaratir la producció. Cap a 1903, l’enginyer F.W. Taylor proposava un nou sistema d’organització del treball i de la producció que es coneixerà com a taylorisme. El sistema es basava en la cadena de producció, en la qual cada obrer tenia cura d’unes tasques molt concretes i pretenia eliminar tots els moviments inútils per tal de rendibilitzar al màxim la mà d’obra.

D’aquesta manera es dividien les operacions de producció en feines petites i cada obrer s’especialitzava en una tasca concreta, rebent un salari proporcional a la feina realitzada. El resultat de la cadena seria una producció estandarditzada i massiva amb uns costos de fabricació força reduïts, però també comportava la deshumanització del treball i l’augment de la monotonia a l’exigir de l’obrer la repetició constant i mecànica de les mateixes tasques.

El nou model d’organització del treball va néixer als EUA, on les empreses buscaven nous mètodes que afavorissin una producció en massa i a bon preu per tal d’abastir el seu ampli mercat interior, en creixement constant. Seria l’empresari Henry Ford qui l’implantés primer a la seva fàbrica de muntatge de cotxes en cadena (fordisme), donant lloc a una producció estandarditzada i massiva amb uns costos més reduïts perquè els seus propis treballadors s’ho poguéssin permetre, cosa que va permetre convertir l’automòbil en un producte de consum massiu.

INDÚSTRIES DINÀMIQUES

Són aquelles que presenten majors expectatives de futur per la seva elevada productivitat i especialització. Posseeixen estructures empresarials flexibles i sanejades. Tenen una continua demanda.

• Automòbil

Va patir una important procés de reconversió degut al seu sobredimensionament i a la tecnologia desfasada va ser bàsica la intervenció de les multinacionals amb els ajuts oficials com Nissan i Volkswagen. És una indústria que necessita ajustaments graduals i una renovació tecnològica contínua. Darrere mentre està veient molt amenaçada per la deslocalització i per la creació de cotxes elèctrics ja que molta gent que treballa a les fàbriques fent peces serà despatxada.

• Sector químic

la capitalització estrangera la manca de compatibilitat respecte Europa i escassa capacitat investigadora són les deficiències que està tenint aquest sector. La petroquímica química base es localitza en grans complexes que Integra l'activitat rapinyaire. La química de transformació s'estructura en petites empreses del País Basc Catalunya i Madrid que senten a la producció de colorants pintures perfums etcètera.

• Agroalimentàries

Existeixen un gran nombre de Industrias petites que cada cop està més modernitzades i són més eficients. Però també tenen un gran pes les multinacionals.