La Crisi de l'Imperi Espanyol: Pèrdua de Colònies i Revoltes (Cuba i Filipines)

La Crisi de l'Ultramar Espanyol

L'imperi colonial espanyol sota Ferran VII es trobava en un estat de desastre i inestabilitat. Les colònies, especialment a Amèrica Llatina, van començar a independitzar-se d'Espanya. Al 1824, Espanya només posseïa colònies com Cuba, Puerto Rico, Filipines, Guam i algunes illes del Carib. D'aquestes, Cuba, Filipines i Puerto Rico eren les més importants. Cuba, coneguda com "la Perla de les Antilles", era fonamental per la seva climatologia, el seu clima estiuenc, el seu comerç i la seva producció.

Importància de Cuba

La importància de Cuba per a Espanya es basava en diversos factors:

• Interessos econòmics i negocis espanyols, així com la concentració d'emigrants espanyols.
• L'extracció de sucre, cafè i tabac, productes que generaven grans beneficis per ser addictius.
• Una notable font d'ingressos per a Catalunya i Espanya.
• La dificultat d'exportació deguda al fort proteccionisme espanyol. Per exemple, si Cuba volia vendre sucre als Estats Units, Espanya el comprava a un preu baix i el revenia a un preu molt més alt.

Altres Colònies Significatives

Filipines també era una colònia important. La seva població autòctona era escassa, amb presència de militars i moltes ordres religioses. El seu interès econòmic clau residia en la producció de tabac i els intercanvis comercials amb Àsia. No obstant això, la població patia una dura repressió i no tenia dret a representació a les Corts espanyoles.

El Conflicte Cubà

El problema principal a Cuba va ser l'incompliment del Pacte de Zanjón (1878). La burgesia cubana exercia una forta pressió per aconseguir una àmplia amnistia política i l'abolició de l'esclavitud, que es va produir gradualment entre el 1868 i el 1888. També es reclamaven reformes polítiques i administratives, com la representació a les Corts espanyoles. A Cuba existien dos partits principals: el Partit Liberal Autonomista, representant la burgesia local més insurrecta, i la Unió Constitucional, que representava la burgesia espanyola.

L'incompliment d'aquests acords va provocar la radicalització de la societat cubana. Espanya no mostrava voluntat de concessions autòctones. Fins al 1888 va persistir l'esclavitud. El 1891, l'Aranzel Cánovas va augmentar els impostos duaners sobre productes no espanyols. Al 1892, la radicalització va portar a la creació del Partit Revolucionari Cubà, liderat per figures com José Martí, Antonio Maceo i Máximo Gómez, que lluitaven per la independència de Cuba.

L'Esclat de la Guerra

Les causes de la guerra van ser l'incompliment del Pacte de Zanjón, l'Aranzel Cánovas i el suport dels Estats Units a la radicalització cubana. El 1894 es va derogar el tractat de comerç amb els EUA. Al 1895, el Grito de Baire va marcar l'inici de l'expansió de la revolta d'est a oest. Espanya va enviar 210.000 soldats sota el comandament de Martínez Campos, que va intentar una repressió combinada amb negociació, però va ser un fracàs. La incapacitat de Martínez Campos va portar a la seva substitució per Valerià Weyler, un militar que no va negociar i va implementar una política de concentració de camperols en camps de concentració. Aquesta política va provocar una alta mortalitat, així com la mort per fam i malalties (com la febre groga o "general mosquito"), resultant en 55.000 morts i 70.000 ferits.

Al 1897, Cánovas va ser assassinat, i es va formar un nou govern amb Marcelo Azcárraga. La insurrecció cubana va augmentar la seva activitat, amb l'enviament d'armes des dels EUA. Va arribar un govern liberal sota Sagasta, que va acceptar algunes demandes com la de Rius i Taulet, però no el sufragi universal masculí, la igualtat de drets o l'autonomia duanera.

La Insurrecció Filipina

A Filipines, el malestar de la població autòctona contra l'administració espanyola i l'excés de poder de les ordres religioses va créixer. Al 1892, es van començar a demanar la independència i es va crear la Lliga Filipina. Les demandes incloïen l'expulsió dels espanyols i la confiscació de latifundis. El líder destacat va ser el Doctor José Rizal.

Al 1896, es va produir un aixecament a la zona de Manila. Amb poca immigració espanyola i pocs militars, el general Polavieja va liderar una política repressiva, incloent l'execució de José Rizal a finals de 1896. Aquest conflicte tenia un fort interès econòmic. Al 1897, amb l'arribada del govern liberal de Sagasta, es va nomenar un nou capità general, Fernando Primo de Rivera, que va negociar indirectament amb els caps de la insurrecció, aconseguint una pau temporal.