Crisi Financera a Espanya (2008-2013): Causes i Impacte

Crisi Financera i Recessió Econòmica a Espanya (2008-2013)

1. Magnitud de la Crisi a Espanya

• L’any 2007, l’economia espanyola va culminar un període de 14 anys de creixement amb superàvit en els comptes públics i una taxa d’atur del 8%. No obstant això, un elevat dèficit i deute exterior complicaria molt l’ajust.
• La crisi financera va arribar a Espanya quan l’economia ja s’havia desaccelerat. El sobtat enduriment de les condicions financeres i l’augment de la percepció dels riscos van generar una severa crisi immobiliària.
• Comportament del PIB a Espanya i l'eurozona (vegeu gràfic). D’acord amb el Banc d'Espanya (BdE), es van distingir 3 períodes. En tots tres períodes de crisi, la contribució de la demanda interna va ser negativa, mentre que el sector exterior va contribuir positivament:
  • Primera etapa (2008-2009): Caiguda del consum privat (-3,7%) i de la inversió (-16,9%). El sector públic va jugar un paper compensador de les rendes de les famílies i de l’ocupació, amb un consum públic del +6%. Les exportacions es van reduir un -11% i les importacions un -18,3%.
  • Segona etapa (2010-2011): Va aparèixer un fort dèficit públic que va obligar a retallar la despesa de les Administracions Públiques (AA.PP.). La Formació Bruta de Capital Fix (FBCF) de les empreses va seguir caient i el consum no es va recuperar. Les exportacions van créixer un 9,4% i un 7,4% els anys 2010 i 2011, respectivament (recuperació europea). Les conseqüències del paper compensador del consum públic es van posar de manifest. Tots els components de la demanda interna es van comportar negativament. El dèficit públic va ser més alt i hi va haver problemes de finançament.
  • Tercera etapa (2011-2013): A partir de mitjans de 2011, hi va haver una forta recaiguda de l’economia espanyola en un context de nova recessió europea. Tots els components de la demanda interna van contribuir a la caiguda del PIB en aquests anys. Només el sector exterior va frenar la caiguda del PIB.

Gràfic de referència: Evolució de l'ocupació total corregida per estacionalitat (2007.1=100) per a UE15, Euro17 i Espanya (2007-2016). Font: Eurostat.

2. Factors Clau de la Intensitat de la Crisi

1. Crisi del sector de la construcció: La crisi financera va impactar fortament en un sector molt endeutat que l’any 2007 representava un 11,9% del Valor Afegit Brut (VAB) i un 12,3% dels ocupats. Es va produir una caiguda del preu dels habitatges i una caiguda de la demanda. El sector havia crescut excessivament. Aquesta situació va ser exclusiva d’Espanya, ja que a la resta d’Europa no havia crescut tant.
2. Problemes de la balança de pagaments: El creixement de l'etapa 1995-2007 es va fonamentar en l’accés al crèdit exterior. El Valor Net de la Posició Financera (VNP) va arribar al 20% del PIB. La crisi financera va aturar els fluxos financers. El problema es va agreujar entre l’estiu de 2011 i 2012.
3. Dificultats de les entitats financeres (EF): Les EF van patir els impagaments dels crèdits destinats a finançar la construcció (empreses i famílies). Això va provocar un augment de la morositat i dels actius de difícil venda. El deteriorament del balanç i els problemes de solvència van fer necessari l’ajut europeu per salvar-les, destinant-s'hi un elevat volum de recursos públics. Bona part dels actius que tenien les entitats financeres van acabar a la SAREB (Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària), que gestiona tots els actius immobiliaris de les EF de difícil venda. La SAREB es va finançar amb el pressupost públic i recursos de les EF. Són actius que difícilment es podien col·locar en el mercat. Es va obligar a una reestructuració del sistema financer, i va ser necessari l’ajut europeu (rescat) per salvar-les.
4. Política fiscal més restrictiva: A partir de 2010, el sector públic va haver d’augmentar impostos i retallar la despesa per reduir el dèficit públic.

3. Desequilibris Macroeconòmics

• Desequilibris:
  • Aparició de dèficit públic: El sector públic tenia un superàvit a l’entorn del 2% del PIB l’any 2007, però en només dos anys es va generar un dèficit del -11%. El límit de la UE era un 3% del PIB.
  • Inflació: Es va iniciar una reducció del diferencial de preus respecte a Europa que va contribuir a guanyar competitivitat. Havien desaparegut els elements que provocaven inflació, i la reducció de preus respecte a Europa va contribuir a la millora de la competitivitat i de la balança de pagaments.
  • Dèficit exterior: Es va reduir de manera significativa a partir de 2009. No va complir els objectius del 3% fins l’any 2018.
• La diagnosi de la crisi no va ser correcta. S'esperava una crisi menys profunda i, fins i tot, una ràpida recuperació. Les polítiques econòmiques aplicades fins l’any 2010 no van ser suficients per reconduir els desequilibris:
  • Política fiscal
  • Ajustos competitius: ajust del Cost Laboral Unitari (CLU) i mercats
  • Política monetària
  A partir del 2010, es va aplicar una política fiscal molt restrictiva, ajustos competitius en el cost laboral (caiguda nominal d’alguns salaris), ajust en alguns mercats i un canvi cap a una política monetària expansiva (amb mesures poc ortodoxes de la massa monetària). L’ajust va recaure sobre l’economia espanyola amb més intensitat que en altres països.

4. L'Ajust de la Crisi en Costos

• En l’etapa expansiva 1997-2007, Espanya va perdre competitivitat per un diferencial de preus desfavorable. Entre 1997 i 2007, el CLU va augmentar un 30% a Espanya i un 13% als països de l’àrea de la Unió Monetària Europea (UME).
• Com guanyar competitivitat? Va ser necessari un ajust en els costos. En particular, l’ajust va venir via costos laborals: devaluació interna (ajust en costos i en particular laborals, per guanyar competitivitat). No es podia corregir el dèficit exterior devaluant la moneda, sinó ajustant costos laborals.
• Primera etapa de la crisi (2008-2009): Es va començar a tancar el diferencial en CLU. L’ajust va recaure en la destrucció d’ocupació, mentre els salaris tenien taxes de variació positives, encara que decreixents. Primer es va produir per la destrucció dels salaris de menor productivitat i després per una baixada dels salaris.
  CLU = (Cost Laboral / treballador) / (VAB / treballador)
• A partir de 2010, la contenció en el creixement de salaris es va afegir de manera gradual a l’ajust, sobretot, a partir de la reforma laboral de 2012 que va augmentar la flexibilitat laboral (vegeu Tema Mercat de Treball).
• Devaluació interna: En general, a tots els països la productivitat té un comportament procíclic; en canvi, a Espanya la productivitat es va comportar de manera contrària al cicle. En etapes recessives, va augmentar. Ho va fer perquè es van destruir llocs de treball i, en particular, els de baixa productivitat (construcció...). A excepció del 2008, on els tres primers trimestres va créixer més a Espanya que a Europa. Del 2009 al 2013, a Espanya va tenir taxes de variació negatives, mentre que a Europa es va anar recuperant. En l’etapa expansiva, el cost unitari va créixer molt. Amb la crisi a Espanya, hi va haver una caiguda del cost unitari. Després de la crisi, va tornar a créixer.

Conclusions sobre l'Ajust en Costos:

• Elevat cost de les polítiques d’ajust intern: destrucció d'ocupació, reducció de salaris, caiguda de la producció i caiguda de les rendes familiars.
• Impacte en la distribució de la renda amb un increment de les desigualtats.

5. Reformes Estructurals en els Mercats de Productes

• Els elevats costos derivats dels ajustos salarials van fer necessari perseguir altres polítiques que permetessin incrementar la competitivitat. Aquestes polítiques buscaven augmentar els guanys de competitivitat que no vinguessin per ajustos de salaris:
  • Reformar mercats introduint un major grau de competència (per exemple, mercat energètic o mercats de serveis) de manera que es traslladés als costos i, finalment, al preu dels productes.
  • Eliminar obstacles a la creació d’empreses i impulsar la dimensió de les empreses. L’economia espanyola no té grans empreses.
  • Els guanys de competitivitat havien de venir també per la via d’una reassignació de recursos cap a sectors més dinàmics i amb major capacitat de creixement.
  • Es van introduir amb diverses lleis: la Llei 17/2009, de 23 de novembre, la Llei Paraigua, que va incorporar la directiva de serveis de la UE i va introduir molta flexibilitat en el sector serveis.
  • Reforma de la Llei d'Enjudiciament Civil, per fomentar el lloguer.
  • El 2011 es va introduir la Llei d’Economia Sostenible, que va fomentar la capacitat innovadora de les empreses, la millora de l’educació i polítiques més netes.
  • Les mesures discrecionals són mesures que canvien les característiques (per exemple, canviar les característiques d’un impost).
• Les reformes estructurals no es van desenvolupar al ritme que segurament hauria estat necessari. La manca de reformes en el mercat de productes no va permetre els guanys de productivitat que haurien ajudat a una major competitivitat de l’economia. Tenien efectes a mig i llarg termini, per la qual cosa valorar l’impacte es va fer difícil. Es va reformar també el sistema de pensions.

IMPORTANT: El dèficit exterior és generat per tots els agents econòmics (empreses, famílies, institucions financeres i l’Administració Pública). En l'etapa de creixement econòmic, el dèficit exterior era molt elevat, però alhora les empreses espanyoles invertien a l’estranger. El dèficit exterior complementava l’estalvi per cobrir les necessitats d’inversió. Part d’aquest estalvi intern sortia a fora. Per exemple: Telefònica va decidir invertir a l’estranger (però va utilitzar diners d’Alemanya). Hi havia tanta facilitat de liquiditat que es podia finançar l‘estalvi intern i les inversions de les empreses espanyoles a l’exterior.