Crisi d'Entreguerres i Totalitarismes: Anàlisi Històric

Respostes a la Gran Depressió (1929-1939)

El Regne Unit i França davant la Crisi

El 1933, el Regne Unit tenia tres milions d'aturats. Per lluitar contra la crisi, el govern va decretar la devaluació de la lliura esterlina per afavorir les exportacions de mercaderies i va aprovar els Acords d'Ottawa (1932), que donaven preferència al comerç amb els territoris que formaven part de l'Imperi Britànic. A França, el govern socialista del Front Popular va devaluar el franc i va decretar mesures per millorar els ingressos de les famílies pageses. A més, va aprovar lleis de caràcter social, com la reducció de la jornada laboral, l'increment dels salaris dels obrers i l'establiment de les vacances pagades.

Els Estats Units i el New Deal

La inacció del govern republicà del president Hoover va agreujar la crisi econòmica als Estats Units entre 1929 i 1932. A les eleccions de novembre de 1932, el demòcrata Franklin D. Roosevelt va obtenir una àmplia victòria amb un programa, el New Deal ('nova distribució'), que prometia lluitar decididament contra la crisi econòmica i les seves conseqüències, utilitzant tots els recursos de què disposava l'Estat: per primera vegada en la història dels Estats Units, era la iniciativa pública i no pas la privada l'encarregada de tirar endavant l'economia del país. El New Deal va actuar en diversos fronts:

• Una profunda revisió del sistema bancari i borsari perquè no es tornés a produir una situació com la de l'octubre de 1929.

• Una sèrie de mesures (com la destrucció de les collites agrícoles), encaminades a alçar els preus agrícoles i recuperar les rendes dels agricultors empobrits.

• La devaluació del dòlar un 41%, per afavorir les exportacions.

• Una sèrie de mesures contra l'atur, com l'augment de subvencions i subsidis, un programa d'ocupació juvenil basat en la repoblació forestal, facilitats a les empreses per crear llocs de treball, i un ambiciós programa d'obres públiques, especialment a la vall del riu Tennessee que va aconseguir recuperar per a l'agricultura una àrea de 100.000 km² i, alhora, la producció de grans quantitats d'energia elèctrica.

Alemanya: Crisi i Ascens del Nazisme

El Crac del 1929 va afectar ràpidament i profundament l'economia alemanya. Els Estats Units van retirar el capital que hi tenien invertit i moltes empreses i bancs alemanys van fer fallida. El nombre d'aturats va augmentar ràpidament i, a començaments de 1933, ja hi havia més de sis milions de persones desocupades. A diferència de casos com els dels Estats Units, França o el Regne Unit, a Alemanya els estralls de la crisi van propiciar el creixement d'un moviment polític antidemocràtic, el nazisme, liderat per Adolf Hitler, que va guanyar les eleccions de 1933. Des del govern, Hitler va impulsar la reactivació de l'economia d'Alemanya mitjançant importants obres públiques (com la creació d'una xarxa d'autopistes), la potenciació de la indústria armamentística (submarins, tancs i avions) i la imposició d'un model de desenvolupament autàrquic o autosuficient. Les mesures van aconseguir una dràstica reducció de l'atur, tot i que moltes de les iniciatives dutes a terme no eren sostenibles a llarg termini.

L'Ascens del Feixisme a Itàlia

Itàlia i la Primera Guerra Mundial

Malgrat l'oposició de la majoria de la població, Itàlia va entrar en la Primera Guerra Mundial el 1915 al costat dels aliats. El Regne Unit i França van prometre a Itàlia importants compensacions territorials al nord d'Itàlia, a l'Adriàtic i a l'Àfrica. Però un cop acabada la guerra, Itàlia tan sols va obtenir uns petits territoris: el Trentino, Ístria i la ciutat de Trieste. Els italians es van sentir enganyats pels aliats i parlaven d'una «victòria mutilada».

El Naixement del Feixisme Italià

Benito Mussolini, antic militant socialista, era un excombatent que va saber connectar amb els anhels de molts antics soldats que tornaven de la guerra decebuts i sense feina. Mussolini va crear a Milà, amb alguns milers d'excombatents, el primer agrupament feixista (març de 1919), embrió del Partit Nacional Feixista (PNF) (1921). El nou partit es caracteritzava pel seu nacionalisme exacerbat, un model econòmic autàrquic, l'ús de la violència contra els opositors, la voluntat d'establir una dictadura, la propaganda sobre la reforma social i l'ús d'una simbologia característica (camisa negra, barret militar i salutació a la romana). La manca de concreció ideològica i un ús important dels mitjans de comunicació van permetre al Partit Feixista d'arribar a molta gent.

La Presa del Poder Feixista a Itàlia

La situació d'Itàlia des de la fi de la guerra era crítica. En un context de crisi econòmica greu, els obrers en vaga reivindicaven millores salarials i els pagesos pobres demanaven terres. Tots ells es van organitzar en sindicats, i els partits d'esquerres van obtenir molts governs municipals i regionals. L'organització obrera i pagesa va permetre que aconseguissin algunes de les seves demandes. En aquest context, molts empresaris van subvencionar el Partit Feixista perquè s'enfrontés a socialistes i comunistes. Es va iniciar, doncs, una campanya de violència contra líders sindicals, la pagesia i alguns governs municipals, amb el suport de les forces de l'ordre, que van romandre inactives davant els assassinats i les accions violentes. Així, el feixisme va guanyar adeptes entre les classes mitjanes i altes, que consideraven el partit una garantia d'ordre i un fre a una possible revolució comunista com la de Rússia. Els partits d'esquerres es van dividir. Mussolini va aprofitar la crisi política (no hi havia majories parlamentàries i els governs duraven molt poc) per organitzar una demostració de força, la Marxa sobre Roma (octubre de 1922), que va aplegar a la capital milers de feixistes provinents de tot el país. El govern va sol·licitar l'estat de setge per combatre militarment aquest aixecament, però el rei Víctor Manuel III s'hi va negar i va concedir a Mussolini la facultat de formar govern, si bé era minoritari al Parlament. Diferents partits, en particular els conservadors, van votar a favor de l'arribada de Mussolini al poder i, més tard, de concedir-li plens poders.

La Dictadura Feixista d'Itàlia

Des del poder, Mussolini va canviar la llei electoral per guanyar les eleccions per majoria absoluta, moment en què va expulsar del Parlament els diputats de l'oposició (1926) i va il·legalitzar els partits i sindicats, excepte el feixista. Finalment, va proclamar la dictadura feixista: es va convertir en il Duce ('el cap') i gaudia d'un poder gairebé il·limitat. El règim es va proposar actuar en diversos fronts:

• Persecució dels opositors, que van ser empresonats, deportats o assassinats.

• Abolició de drets fonamentals, com el de premsa, reunió i expressió.

• Propaganda i exaltació nacional a partir del culte al líder, de les grans construccions i de l'ús de simbologia relacionada amb l'Imperi Romà.

• Afavoriment dels industrials i els latifundistes que donaven suport al règim amb el pretext de la modernització d'Itàlia per mitjà de la millora de l'agricultura (Batalla del Blat), la construcció d'autopistes i ferrocarrils, i la creació d'un sector industrial estatal.

El Nazisme a Alemanya: De Weimar al Tercer Reich

La República de Weimar

El novembre de 1918, els obrers i mariners de la flota de guerra d'Alemanya van encapçalar una revolució que volia la fi de la guerra i la democratització del país. L'emperador Guillem II va abdicar i el Partit Socialdemòcrata va formar un govern reformista que va evitar la instauració d'una república soviètica semblant a la russa. La nova República de Weimar (ciutat on es va aprovar la Constitució) va haver de fer front a una situació molt crítica, amb una revolució comunista (Revolució Espartaquista, gener de 1919) i diversos intents de cop d'estat per part de l'extrema dreta antidemocràtica. A més, va haver d'acceptar a contracor el Tractat de Versalles i les reparacions de guerra.

Hitler i el Nacionalsocialisme

Acabada la guerra, Alemanya es trobava en una situació caòtica. Els excombatents eren un sector social nombrós, decebut i en gran part desocupat. Adolf Hitler, que havia combatut a la guerra, va ingressar al Partit Obrer Alemany (DAP), del qual va ser el màxim dirigent al cap de poc temps. Era un partit petit que rebutjava el Tractat de Versalles, demanava el rearmament d'Alemanya, la unió amb Àustria i la participació dels obrers en els beneficis empresarials, i propugnava un antisemitisme ferotge. El partit, que poc després es va anomenar Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) o Partit Nazi, va organitzar un cop d'estat el novembre de 1923, que va fracassar. Hitler va ser empresonat i el nazisme va perdre la seva força inicial.

L'Establiment del Tercer Reich

Tot i no tenir la majoria absoluta, Hitler va ser nomenat canceller d'Alemanya el gener de 1933 amb el suport dels partits conservadors. Un cop en el poder, els nazis van instaurar una dictadura de la qual Hitler, proclamat Führer ('conductor'), era el cap indiscutit. El nou règim, anomenat Tercer Reich (Tercer Imperi), era una dictadura totalitària caracteritzada per l'extrema duresa i pel control de tots els aspectes de la vida dels alemanys. Els sindicats i els partits, excepte el nazi, van ser prohibits, i el funcionariat va ser depurat. La policia política, la Gestapo, perseguia les persones considerades desafectes al règim, moltes de les quals van ser tancades en camps de concentració.

L'Antisemitisme Nazi i l'Holocaust

L'aspecte més característic i cruel del nazisme va ser el seu caràcter racista i antisemita. Els jueus, considerats una raça inferior, van ser responsabilitats de la decadència d'Alemanya i sotmesos a tot tipus de discriminacions i vexacions: les Lleis de Nuremberg (setembre de 1935) van desposseir els jueus de la ciutadania alemanya, els van vetar determinats oficis (docència, funcionariat, milícia, etc.) i van prohibir els matrimonis entre alemanys i jueus.

La violència contra els jueus va arribar a extrems inimaginables la nit del 9 al 10 de novembre de 1938 («la Nit dels Vidres Trencats» o Kristallnacht), quan els militants nazis van assaltar els barris jueus i van assassinar centenars de persones. Però el pitjor de tot va arribar amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), quan el règim nazi va assassinar als camps d'extermini uns sis milions de jueus i d'altres grups ètnics considerats inferiors.

La Dictadura Estalinista a la Unió Soviètica

La Successió de Lenin i l'Ascens de Stalin

La mort de Lenin el 1924 va plantejar un greu problema successori. Els dos candidats més ben situats, Stalin i Trotski, eren enemics i defensaven dues maneres incompatibles d'enfocar la revolució. Stalin va aprofitar el seu càrrec de secretari general del Partit Comunista per consolidar el seu poder. Trotski va ser expulsat de la Unió Soviètica i, finalment, va ser assassinat a Mèxic per ordre de Stalin (1940).

La Dictadura Totalitària de Stalin

Entre 1928 i 1953, Stalin va imposar una dictadura totalitària extraordinàriament dura. Es va instaurar un veritable culte a la persona de Stalin, amb estàtues i cartells de dimensions gegantines que s'alçaven a les zones més cèntriques de les ciutats soviètiques. La brutal repressió policial va afectar persones d'ideologia no comunista i destacats dirigents i militants del mateix Partit Comunista. Aquest fet es coneix com a purgues, que van tenir lloc entre 1933 i 1938. Els dos darrers anys hi va haver l'anomenada Gran Purga, en què es calcula que més de 680.000 persones van ser executades i més de 630.000 van ser condemnades a presó o a camps de concentració i treball (gulag).

La Planificació Econòmica Soviètica

La política econòmica de Stalin es va basar en els Plans Quinquennals.