Crisi, Dictadura i República: Espanya 1917-1936

La Crisi de la Restauració (1917)

Al començament del 1917, a Espanya hi havia una situació de descontentament general que es va agreujar a causa de la conjuntura de la Primera Guerra Mundial: aquest conflicte va provocar un empitjorament del nivell de vida de les classes populars en un moment de grans beneficis empresarials.

El Descontentament General i la Vaga de Març

La crisi va esclatar pel març del 1917, en què la CNT i la UGT van convocar una vaga per protestar per l'encariment dels productes de primera necessitat.

• Davant d'aquesta situació, el govern Dato va suspendre les garanties constitucionals, va clausurar les Corts i va imposar la censura de premsa.

La Triple Crisi de l'Estiu del 1917

Durant l'estiu del 1917, el govern va haver d'enfrontar-se a una crisi generalitzada:

• Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general (conflicte obrer).
• Els militars, que estaven en desacord amb el sistema d'ascensos dels oficials (obtinguts majoritàriament per mèrits de guerra i que beneficiaven els militars africanistes), es van organitzar en unes Juntes de Defensa (conflicte militar).
• Els partits de l'oposició es van reunir en una Assemblea de Parlamentaris convocada per la Lliga Regionalista (Barcelona, 5 de juliol del 1917), en què van reclamar la formació d'un govern provisional, la celebració de Corts Constituents per a elaborar una nova Constitució i la descentralització de l'Estat (conflicte polític).

La Repressió Governamental i les Conseqüències

La reacció del govern va ser la repressió: la vaga obrera va ser reprimida durament per l'exèrcit i els membres del comitè de vaga van ser empresonats i sotmesos a un consell de guerra. Les Juntes de Defensa militars van ser dissoltes i el govern va prohibir la reunió de diputats i senadors convocada per al 19 de juliol, que finalment va ser dissolta per la Guàrdia Civil.

L'acció conjunta dels tres conflictes podia haver provocat la fallida del sistema de la Restauració. No obstant això, cadascun es va organitzar per separat i defensava posicions contraposades.

• A més, davant del perill d'una revolta i de la ruptura del país, l'exèrcit va donar suport a la monarquia, i l'oposició de la burgesia, representada a l'Assemblea de Parlamentaris, també es va fer enrere davant de la por que es produís una revolta social.

La Qüestió del Marroc i el Desastre d'Annual

Interessos i Oposició a la Intervenció

El domini del protectorat del Marroc tenia el ple suport d'una part de l'exèrcit, els anomenats militars africanistes, i del mateix rei Alfons XIII.

• Algunes empreses espanyoles també van mostrar un cert interès per la construcció de ferrocarrils i l'explotació dels recursos miners de la zona.
• En canvi, l'opinió pública no entenia que Espanya intervingués en una zona tan pobra i s'arrisqués a iniciar una altra guerra.

La Derrota d'Annual (1921)

• Després dels incidents que s'havien produït el 1909, hi va haver un segon moment crític a l'estiu del 1921, quan les tropes espanyoles van iniciar un avanç des de Melilla amb la finalitat de consolidar l'ocupació del territori.
• Aquesta acció, mal dirigida i mal planificada pel general Silvestre, encara que tenia el vistiplau del mateix rei, va acabar en la derrota d'Annual.
• Els atacs i les emboscades contra les tropes espanyoles, inexpertes i disperses en una gran quantitat de petites fortificacions, van donar lloc a una retirada massiva i desordenada que va ocasionar més de tretze mil morts en l'exèrcit espanyol, entre els quals hi havia el general Silvestre.

Repercussions i l'Expedient Picasso

• El desastre d'Annual va provocar una terrible impressió en una opinió pública que ja era contrària a la guerra.
• Hi va haver grans protestes i els diputats republicans i socialistes van reclamar al Parlament abandonar el Marroc i la petició de responsabilitats per aquells fets.
• La comissió militar d'investigació, presidida pel general Picasso, va posar de manifest grans irregularitats, corrupció i ineficàcia en l'exèrcit espanyol destinat a Àfrica i en el govern.
• Socialistes i republicans van plantejar la possible responsabilitat del rei, amb qui el general Silvestre tenia relació directa.
• Al setembre del 1923, poc abans que el Congrés emetés el dictamen sobre l'informe (Expedient Picasso), el cop d'Estat de Primo de Rivera va impedir conèixer les conclusions de la investigació sobre el desastre d'Annual.

El Cop d'Estat de Primo de Rivera (1923)

El Context Polític i les Reformes Frustrades

L'abril del 1923, el govern liberal presidit per García Prieto va intentar emprendre una reforma de la Constitució i de la Llei electoral, incloent-hi:

• Una major democratització del sistema.
• La reducció de la influència de l'Església.
• La limitació de poders del rei i un nou marc de relacions laborals.

• Tot i tenir majoria en les Corts, el projecte es va veure obstaculitzat per l'oposició del rei, de l'exèrcit i de l'Església.
• Entre els militars hi havia un gran descontentament per les responsabilitats que l'Expedient Picasso exigia davant del desastre militar d'Annual.
• Per frenar les reformes impulsades pel govern i impedir el debat a les Corts de l'Expedient, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va impulsar un cop d'Estat militar el 13 de setembre del 1923.
• El rei es va negar a destituir els militars insurrectes i el govern va dimitir.

La Justificació del Cop i els Suports

• Primo de Rivera va justificar la seva actuació en un manifest adreçat a la nació en el qual:
  • Culpava de desgovern els polítics i els partits tradicionals.
  • Declarava:
    • La seva intenció de regenerar la política nacional.
    • Eliminar el caciquisme i la corrupció.
    • Recuperar l'ordre públic.
    • Posar fi a la conflictivitat obrera.
    • Garantir la unitat nacional davant del creixement dels nacionalismes.
• L'alta burgesia, una part de les classes mitjanes, el rei i el seu entorn polític i una bona part de l'exèrcit van acceptar la dictadura com una solució de la crisi.
• La majoria de la població va reaccionar-hi amb indiferència o es va mostrar favorable al cop d'Estat.
• S'esperava que el nou règim tingués un caràcter temporal i que posaria fi a un sistema que havia demostrat que era incapaç de resoldre els problemes del país.
• Per aquest motiu, inicialment la Dictadura a penes va tenir oposició política i social, tret d'un intent, no reeixit, de vaga general convocada per la CNT.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

El Directori Militar (1923-1925)

Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president del Directori, un govern format íntegrament per militars.

Primeres Mesures i Repressió

• Les primeres mesures que va prendre van ser:
  • La declaració de l'estat de guerra en tot el país (va estar vigent fins al 1925).
  • La suspensió de la Constitució.
  • La dissolució del Parlament.
  • La il·legalització dels partits polítics i de les organitzacions obreres.
• Va suprimir la Mancomunitat catalana.
• Va prohibir l'ús de símbols catalanistes (la bandera i l'himne).
• Va restringir l'ús de la llengua catalana-valenciana a l'àmbit privat.
• Per posar fi al caciquisme, el Directori militar va dissoldre els ajuntaments, els va reemplaçar per juntes de vocals designats entre els principals contribuents de la localitat i va elaborar un estatut municipal i un altre de provincial. Aquestes mesures tan sols van substituir uns cacics locals per uns altres, que només havien de retre comptes a les autoritats militars.
• També va instaurar una política d'ordre públic molt repressiva adreçada fonamentalment contra la CNT.
  • Es van prohibir les manifestacions i les vagues i es van perseguir i es van empresonar els principals dirigents obrers.
• La repressió va reduir ràpidament els conflictes laborals i va posar fi a la violència social i al pistolerisme al carrer.

La Resolució de la Qüestió del Marroc

Primo de Rivera va intentar resoldre la qüestió del Marroc i el 1925 va intervenir militarment al Rif.

• Els atacs rifenys, dirigits per Abd el-Krim contra el protectorat francès, van facilitar la col·laboració militar d'Espanya i de França, que es va concretar en el desembarcament espanyol a la badia d'Alhucemas (8 de setembre del 1925), mentre que les tropes franceses avançaven pel sud, des de Fes.
• Aquestes accions militars conjuntes van significar la derrota definitiva del líder rifeny Abd el-Krim i el final de la guerra del Marroc.

Legislació Social i Popularitat Inicial

El pretès caràcter regeneracionista del Directori militar es va concretar en una legislació social:

• Va regular la feina de les dones.
• Va promoure la construcció d'habitatges destinats a famílies obreres.
• Va impulsar una política d'inversions en obres públiques per reduir la desocupació.

Aquests primers èxits van donar popularitat a Primo de Rivera.

El Directori Civil (1925-1930)

Una vegada resolts el problema de l'ordre públic i la qüestió marroquina, al final del 1925 es va establir un Directori civil amb l'objectiu d'abandonar l'excepcionalitat política iniciada amb el cop militar i tornar a la "normalitat" institucionalitzant el nou règim i cedint protagonisme als civils davant dels militars.

Institucionalització del Règim

• Nou govern presidit per Primo de Rivera del qual formaven part tècnics civils, com José Calvo Sotelo, ministre d'Hisenda, i Eduard Aunós, ministre de Treball.
• Aquesta transformació va mostrar que Primo de Rivera pretenia consolidar-se en el poder i tenir el suport dels sectors conservadors, de la banca i també de la indústria.
• El Directori civil va dur a terme una reorganització de les institucions de l'Estat seguint el model corporatiu implantat a Itàlia per Mussolini.
• El 1924 va crear una nova formació política, la Unión Patriótica, un partit governamental amb una ideologia no definida clarament que tenia com a missió primordial donar suport social a la dictadura.
  • A la nova formació es van afiliar principalment funcionaris del règim, integrants d'organitzacions catòliques, militars i propietaris locals de les zones rurals.
  • Estava destinada a convertir-se en l'instrument polític del nou règim, al qual havia de proporcionar una base social que li donaria suport i n’aplicaria les directrius i les decisions.
• Com a òrgan auxiliar del partit, el Directori va crear el Sometent, una força armada ciutadana amb capacitat per a donar suport a la policia i a l'exèrcit en moments de conflictes interns.
• Amb la finalitat d'institucionalitzar el nou règim i dissenyar-ne la forma de govern, el 1927 es va convocar una Assemblea Nacional Consultiva.
  • Era un organisme corporatiu format per representants de les corporacions elegits per sufragi indirecte, per funcionaris de l'Administració i per representants socials triats pel poder.
  • Va tenir una funció merament consultiva i sempre va actuar sota control governamental.
  • S'havia d'encarregar d'elaborar un Estatut Fonamental de la Monarquia a manera de Constitució.
• El projecte, que es va presentar a l'Assemblea el 1929, establia un règim autoritari en què el poder legislatiu requeia en les Corts i en el monarca (la meitat de la cambra era electiva i l'altra meitat designada pel monarca).
• La mala acollida que va tenir aquest projecte entre l'opinió pública va fer que no arribés a ser aprovat.

Política Econòmica i Organització Corporativa

• Amb aquesta finalitat el general confiava poder aprofitar la bona conjuntura econòmica internacional de la dècada del 1920 per a dur a terme una reactivació de l'economia basada en el nacionalisme econòmic i el dirigisme estatal.
• Per frenar la conflictivitat laboral i controlar el moviment obrer, el 1926 es va fundar el Consejo de Trabajo o Organización Corporativa Nacional.
  • Es tractava d'un sindicat de tipus vertical que incloïa la representació d'obrers i empresària en els anomenats comitès paritaris i tenia la missió de reglamentar els salaris i les condicions de la feina, però també la negociació entre amos i treballadors, sempre sota el control de l'Estat.
• El sindicat socialista UGT va col·laborar al començament en el nou sindicalisme, cosa que va crear tensions internes en el socialisme, però més tard es va fer enrere.
• La CNT es va negar a participar-hi i molts anarcosindicalistes van ser perseguits i detinguts o van haver de marxar a l'exili.

L'Oposició a la Dictadura

Grups Opositors i Accions

Amb el temps van anar sorgint grups que van impulsar actuacions per posar fi a la dictadura.

• Alguns dels antics líders dels partits dinàstics van criticar l'excessiva durada del règim i van donar suport a conspiracions militars, com l'anomenada Sanjuanada del 1926. A causa del seu enfrontament amb el directori, l'arma d'artilleria va ser dissolta.
• Els republicans van organitzar l'Alianza Republicana, que va aconseguir unir les diverses faccions del moviment i va organitzar una campanya de desprestigi del règim a escala nacional i internacional.
  • Entre els seus membres destacaven Lerroux, Manuel Azaña i Niceto Alcalá Zamora.
• Els intel·lectuals i els estudiants universitaris van criticar la dictadura i van denunciar la censura de la premsa i la manca de llibertat d'expressió.
  • Van ser perseguits pel règim: Miguel de Unamuno fou desterrat a Fuerteventura i Blasco Ibáñez es va haver d'exiliar.
  • Els estudiants universitaris, agrupats en la Federación Universitaria Española (FUE), creada el 1927, van promoure vagues i manifestacions.

La Burgesia Catalana i l'Oposició Obrera

• La burgesia catalana es va unir amb l'oposició com a resultat de la política del Directori, que havia eliminat la Mancomunitat de Catalunya i havia prohibit l'ús públic del català-valencià. Això va incrementar la influència de grups nacionalistes radicals, com ara Estat Català, liderat per Francesc Macià des de l'exili.
• L'oposició obrera es va centrar fonamentalment en la CNT i en el Partido Comunista de España (PCE), llavors amb pocs militants, que van ser perseguits i prohibits. Amb l'objectiu d'incrementar la influència anarquista al si de la CNT, el 1927 es va constituir la Federación Anarquista Ibérica (FAI).

La Caiguda de la Dictadura i la Monarquia

Crisi Econòmica i Pèrdua de Suports

La crisi econòmica mundial que va començar el 1929 va arribar també a Espanya, cosa que va provocar un ràpid increment de la desocupació i un creixent descontentament social.

• Davant la nova conjuntura, la dictadura va anar perdent gradualment els suports que havia tingut inicialment.
• La situació política, econòmica i social tornava a ser greu i es notava que el seu previsible empitjorament podria comportar el final no tan sols de la dictadura, sinó també de la monarquia mateixa.

La Dimissió de Primo de Rivera i la "Dictablanda"

• El 27 de gener del 1930, Primo de Rivera, greument malalt, va presentar la dimissió a Alfons XIII, que es va apressar a acceptar-la.
• Al cap de dos mesos el dictador es va morir al seu exili de París.
• Alfons XIII va mirar de tornar al règim constitucional existent abans del 1923 i amb aquesta finalitat va nomenar cap de govern el general Berenguer, que va inaugurar l'anomenada Dictablanda.

El Pacte de Sant Sebastià i el Final de la Monarquia

• L'oposició republicana es va mobilitzar ràpidament i a l'agost del 1930 va signar el Pacte de Sant Sebastià, un acord per a posar fi a la monarquia al qual es van incorporar els socialistes i alguns intel·lectuals, com ara Fernando de los Ríos, Ortega y Gasset i Gregorio Marañón.
• També es va crear un Comitè Revolucionari presidit per Niceto Alcalá Zamora, es va preparar una vaga general (que no es va arribar a celebrar mai) i es va fer un pronunciament militar (que va fracassar) per a forçar la proclamació de la República.
• El final de la monarquia no va ser el resultat d'una revolució, sinó del deteriorament d'aquell sistema polític que havia començat amb la crisi del 1898, s'havia anat afeblint progressivament durant les crisis posteriors (1909, 1917, 1923) i va ser definitivament desprestigiat durant la dictadura militar.

La Segona República Espanyola: La Constitució de 1931

Corts Constituents el 14 de juliol de 1931.

Característiques i Principis Fonamentals

• Tant en els treballs de la comissió encarregada d'elaborar l'avantprojecte com en els debats parlamentaris es va veure ben clar que la nova Constitució difícilment seria un text de consens, sinó que més bé respondria als criteris de la majoria parlamentària, formada per socialistes i republicans d'esquerra.
• La Constitució tenia un caràcter democràtic i progressista.
• Espanya hi va ser definida com una República de treballadors de totes les classes socials i el seu aspecte idealista i pacifista es reflectia en la renúncia de la guerra com a instrument de les relacions internacionals.
• L'Estat es configurava d'una manera integral, però s'acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.
• Establia el principi de la sobirania popular, la forma de govern republicana i unes Corts de tipus unicameral i una divisió de poders molt accentuada.
• El poder legislatiu residia en el Parlament, amb un predomini clar davant del Govern i el cap de l'Estat.
• El president de la República, elegit pels diputats i per un nombre idèntic de compromissaris elegits pels ciutadans, tenia poques atribucions i exerciria el mandat durant sis anys.

Drets i Llibertats Ciutadanes

• Àmplia declaració de drets i de llibertats, i expressava preocupació pels temes socials.
• Garantia la igualtat absoluta davant de la llei, l'educació i la feina i la no discriminació per raó d'origen, sexe o riquesa i s'establia l'educació primària obligatòria i gratuïta.
• Reconeixia la facultat del govern per a expropiar béns d'utilitat social i es definia la feina com una obligació social.
• S'establia el vot des de 23 anys i per primera vegada, es concedia el vot a les dones.
• S'afirmava la laïcitat de l'Estat (separació Església-Estat) i s'hi reconeixia el matrimoni civil i el divorci.

Les Grans Reformes de la Segona República

La Qüestió Religiosa

L’anomenada qüestió religiosa va ser una de les més polèmiques i conflictives reformes a les quals la II República va haver de fer front.

Objectius i Mesures de Secularització

• Des del primer moment la intenció del govern republicà era limitar la gran influència que des dels temps passats tenia l’Església en la societat espanyola.
• Així, l’objectiu era secularitzar la vida social de l’Espanya dels anys 30.
• Aleshores va iniciar tot un ventall de reformes que van convertir la religió en un tema d’enorme transcendència en la vida quotidiana.
• La primera va ser declarar la no confessionalitat de l’Estat, és a dir, un estat laic.
• Això significava la supressió dels pressupostos de l’Estat del manteniment del culte i del clergat.
• Es va aprovar el divorci.
• Es van aprovar els matrimonis civils.
• Es van aprovar els bateigs civils.
• Es va procedir a la supressió de nombroses festes religioses.
• Es van aprovar els soterrars civils.
• Es van secularitzar els cementiris.
• Es va canviar la nomenclatura dels carrers de tipus religiós.
• Al mateix temps es va procedir a eliminar la iconografia religiosa (creus, altars de carrer, via crucis, ermites, santuaris, etc.).
• Es va procedir a la dissolució de l’ordre religiosa dels Jesuïtes i es va procedir a la nacionalització dels seus béns.
• Va ser aprovada la Llei de Congregacions religioses que limitava les seves propietats.
• L’estament eclesiàstic tenia un considerable patrimoni i una part molt important va ser confiscada.
• A més a més, una de les qüestions més polèmiques va ser la supressió del monopoli educatiu a les ordres religioses.

Anticlericalisme i Reacció Eclesiàstica

• Des dels primers moments de la proclamació de la República va començar a manifestar-se un anticlericalisme radical.
• Es van cremar i saquejar esglésies, convents, parròquies, ermites, etc. Al mateix temps va començar una persecució i en alguns casos tràgica de rectors, monges, vicaris, etc.
• Així, des de ben aviat, la jerarquia eclesiàstica (cardenals, bisbes, arquebisbes, etc.) va mobilitzar l’opinió pública envers la República.
• Al mateix temps, totes aquestes mesures empreses pel govern republicà eren considerades pels catòlics com un autèntic atac a la religió i a la tradició d’Espanya.
• Fruit de l’oposició que va demostrar el clergat, va ser l’expulsió d’Espanya del Cardenal Segura.
• És per aquestes raons que el problema religiós va crear els pitjors enemics al règim republicà.

La Qüestió Militar

La qüestió militar va ser un altre dels assumptes que va haver de fer front el primer govern.

Necessitat de Reforma i Objectius

• L’exèrcit necessitava una gran reforma i adequar-lo als temps de l’època.
• El Ministre de Guerra encarregat de portar a cap la reforma va ser Manuel Azaña (IR).
• L’objectiu era crear un nou exèrcit professional i, sobretot, democràtic i que recolzés la República.
• A més a més, l’objectiu del govern provisional de la República era reduir les enormes despeses militars o destinades a l’exèrcit per destinar-les a l’educació i altres serveis.
• Cal recordar que la cúpula militar provenia d’un període de Dictadura com la de Primo de Rivera, on l’estament militar tenia una gran força.
• El govern republicà tenia el temor que pogués arribar un cop d’Estat pels militars.
• Aquesta qüestió era una reforma molt complicada, ja que l’exèrcit sempre ha estat poc favorable a processos democràtics.
• Les guerres del 98 i del Marroc havien provocat un excés d’oficials.
• La reforma havia de començar per reduir efectius perquè estava sobredimensionat de dirigents.

Mesures per a un Exèrcit Democràtic

• Així, va ser aprovada una Llei de Retirada Voluntària dels alts dirigents.
• Al mateix temps, era necessari posar l’exèrcit sota l’obediència civil.
• En aquest sentit va ser suprimida la Llei de Jurisdiccions (Ley para la represión de los delitos contra la Patria y el Ejército) que permetia no jutjar determinats delictes o ofenses contra símbols identitaris de la nació.
• Va ser aprovat un document que obligava els militars a jurar fidelitat a la República.
• Al mateix temps, van ser suprimides algunes capitanies generals.
• I amb la mateixa intenció de reduir l’oficialitat va ser suprimida l’Acadèmia Militar de Saragossa, d’on sortia la majoria de l’oficialitat.
• Amb la intenció de modernitzar l’exèrcit va ser creat el cos d’aviació.
• Amb la finalitat de crear un cos policial i lleial a la República, va ser creada l’anomenada Guàrdia d'Assalt.

La Qüestió Agrària

Tal vegada la qüestió agrària va ser, juntament amb la religiosa, els assumptes que van provocar la major oposició a la República.

El Problema i la Llei de Reforma Agrària de 1932

• La desitjada i esperada durant dècades Reforma Agrària va ser el projecte de major envergadura dels iniciats pel govern republicà.
• La raó no era altra que a Espanya, més del 70% de la població espanyola vivia de l’agricultura i l’existència d’una gran massa de jornalers.
• Mentre estava debatent-se en les Corts una llei de Reforma Agrària, va ser aprovada la Llei de Termes Municipals (que obligava els propietaris a contractar els jornalers del municipi).
• En aquest mateix sentit, va ser aprovada la Llei de Treball Forçós que exigia als propietaris a realitzar obligatòriament les tasques necessàries per reduir l’atur agrícola.
• Així, i després de moltíssimes discussions parlamentàries, va ser aprovada la Llei de Reforma Agrària de 1932.
• Per portar a cap totes les iniciatives i mesures va ser creat l’IRA (Institut de Reforma Agrària).
• Però aquesta llei al final va resultar d’una enorme complexitat i de difícil aplicació.
• Cal pensar que l’estructura de la propietat no era homogènia en tot el territori (minifundis al nord, petita i mitjana propietat en el centre i grans latifundis en el sud).
• La Llei va tenir una aplicació molt lenta, que des de l'inici va desesperar els bracers i jornalers.
• Al mateix temps, aquesta llei contemplava l'expropiació de latifundis.
• Afavoria l’assentament de camperols en les zones expropiades.
• També contemplava la possibilitat d'expropiar terres pertanyents a la Noblesa i grans propietaris sense cap indemnització.
• Així mateix, la llei també contemplava la possibilitat d’expropiar terres que podrien ser millorablement conreades.

Aplicació, Limitacions i Oposició

• La reforma definitiva va tenir grans limitacions: van ser expropiades moltes menys de les hectàrees previstes.
• Així mateix va ocórrer amb els camperols que pretenien assentar-se en les noves terres.
• Les dificultats de l’aplicació de la reforma van ser diverses, entre les quals cal assenyalar la complexitat legal, les dificultats burocràtiques i la manca d’una planificació.
• Però sens dubte, la manca de pressupost per pagar les terres expropiades va ser un gran obstacle.
• Per tant, aquesta llei va tenir una enorme oposició des de tres punts de vista:

1. En primer lloc, els primers contraris van ser els grans propietaris que van veure com van ser expropiades propietats.
2. En segon lloc, els mitjans propietaris veien com les seves terres també podrien ser expropiades.
3. Per últim, trobem els jornalers i bracers que van mostrar el seu descontent, decebuts per la tardança en el repartiment de terres i en la manca de millorar les seves condicions de vida. Això va provocar que ben aviat, els jornalers van actuar pel seu compte al marge de la llei (ocupant i col·lectivitzant la terra, crema de collites, etc.).