Crisi del Pacte del Pardo i Catalanisme Polític (1909-1931)

Crisi del Pacte del Pardo i el Govern Liberal

La Setmana Tràgica (1909) va posar fi al govern d'Antoni Maura i la seva política de “revolució des de dalt”, que consistia en:

• Reformar l’administració.
• Acabar amb el caciquisme.
• Obrir el sistema polític per aconseguir més suports socials.

Els nous líders polítics serien del Partit Liberal: Segismundo Moret i, posteriorment, José Canalejas. Dins de les reformes d'aquest últim destaquen:

• La “llei del candado” (1910), que limitava l'establiment de nous ordres religiosos a Espanya.
• La llei de lleves (1912), que establia el servei militar obligatori sense redempcions en metàl·lic.
• La seva aproximació a les forces catalanistes, amb les quals es va iniciar la tramitació de la Llei de Mancomunitats (aprovada finalment el 1914 sota el govern conservador de Dato).

Evolució del Catalanisme Polític

El catalanisme polític de principis del segle XX es va convertir en un moviment de masses a causa de fets com el Tancament de Caixes (1899), la victòria de la candidatura dels quatre presidents (1901) i la formació de Solidaritat Catalana (1906). A més, durant les primeres dècades del segle van aparèixer i es van consolidar diferents forces polítiques catalanistes.

Partits de Dreta: La Lliga Regionalista

El gran partit conservador catalanista fou la Lliga Regionalista (fundada el 1901), liderada inicialment per Enric Prat de la Riba (periodista i ideòleg, autor de “La nacionalitat catalana” el 1906, que defensava un federalisme per a tot l'Estat, no l'independentisme) i per Francesc Cambó (advocat i polític, que va intentar actuar com a mediador entre la monarquia alfonsina i el catalanisme).

Objectius Principals de la Lliga

• Aconseguir una descentralització política per a Catalunya. El seu primer gran èxit en aquest sentit va ser la creació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914.
• Tenir influència política a Madrid per reformar Espanya des de dins, com va quedar clar amb la campanya de 1916 “Per Catalunya i per l’Espanya gran”. Aquesta dualitat va generar crítiques, resumides en la frase sovint atribuïda com a crítica a Cambó: “No es pot ser el Bismarck d’Espanya i el Simón Bolívar de Catalunya”.

La Lliga va patir diverses escissions al llarg del temps, com la del Centre Nacionalista Republicà (1906) o la d'Acció Catalana (1922).

Catalanisme d'Esquerres

Durant el primer terç del segle XX, els partits polítics catalanistes d'esquerra van tenir inicialment menys presència institucional que la Lliga, però van anar guanyant força.

Podem destacar:

• La UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana): Creada el 1910, amb representants com Pompeu Fabra i l'advocat laboralista Francesc Layret.
• El Partit Republicà Català: Fundat el 1917, on destacà la presència de Lluís Companys i Marcel·lí Domingo.
• Estat Català: Partit fundat per Francesc Macià el 1922, que reclamava la independència de Catalunya. Macià va guanyar molta popularitat durant la dictadura de Primo de Rivera, especialment arran dels fets de Prats de Molló (intent d'invasió armada des de França) el 1926.

El març de 1931, durant la Conferència d'Esquerres celebrada a Barcelona, Estat Català, el Partit Republicà Català i el grup del diari L'Opinió van crear ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), amb Macià com a màxima figura.

Aquest nou partit va substituir ràpidament la Lliga Regionalista dins l'hegemonia del catalanisme polític durant la Segona República.