Crisi del 1929, Feixisme i Nazisme: Causes i Conseqüències

1. Deutes, Reparacions i la Crisi del 1929

1.1 Deutes i Reparacions de Guerra: Durant la Primera Guerra Mundial, els països bel·ligerants van tenir una enorme despesa que els va obligar a endeutar-se. Els principals països creditors eren els Estats Units i el Regne Unit, mentre que els màxims deutors eren França, Itàlia i Bèlgica.

Més complex era el tema de les reparacions de guerra. El Tractat de Versalles obligava Alemanya a pagar una forta indemnització als països aliats, especialment a França. Aquestes reparacions es van fixar el 1921 en 132.000 milions de marcs or (uns 337.000 milions d'euros), una xifra que Alemanya no podia pagar i que va provocar la ruïna de la seva economia.

1.2 Els Feliços Anys Vint: Després de la crisi econòmica de 1919-1924 causada pels deutes i les reparacions de guerra, el món occidental va experimentar un gran creixement durant els feliços anys vint. Els Estats Units es van convertir en la principal potència econòmica i van viure un període de prosperitat (1925-1929), amb un augment dels salaris, del consum privat i de la producció industrial. La compra de béns com electrodomèstics, ràdios i automòbils es va estendre, sovint a terminis. Tot i això, aquesta prosperitat era artificial: moltes persones i grangers es van endeutar, i amb la caiguda dels preus agrícoles, molts no van poder retornar els crèdits, perdent així les seves terres.

1.3 El Crac del 1929: La prosperitat americana va acabar bruscament el 24 d'octubre de 1929, el «dijous negre», quan la Borsa de Nova York es va enfonsar i molts inversors van quedar arruïnats. El pànic es va estendre, provocant una retirada massiva d'estalvis dels bancs. Això va frenar el consum, acumular estocs industrials i fer caure els preus. La crisi va portar al tancament de nombroses empreses i bancs, disparant l'atur. El 1933, tretze milions de nord-americans es trobaven sense feina, la majoria sense subsidi.

1.4 Una Guerra d’Abast Mundial: La crisi del 1929 va provocar la Gran Depressió dels anys trenta, la pitjor crisi del capitalisme. Els països industrials, com els Estats Units, el Regne Unit, França i Alemanya, van patir greus tancaments d’empreses i un alt atur. A més, el comerç internacional es va enfonsar, afectant països exportadors com l’Índia, el Brasil, Malàisia, l’Argentina, Austràlia i Xile, que van veure reduïdes dràsticament les seves vendes per la caiguda de la demanda de matèries primeres i el descens del consum en els països rics.

2. La Lluita Contra la Crisi

La crisi originada als EUA va afectar de manera diferent les economies de tot el món. Cada territori va buscar mitjans diversos per superar-la.

2.1 El Regne Unit i França: L'any 1933 el Regne Unit tenia tres milions d'aturats. Per lluitar contra la crisi, el govern va decretar la devaluació de la lliura esterlina per afavorir les exportacions de mercaderies i va aprovar els acords d'Ottawa (1932), que donaven preferència al comerç amb els territoris que formaven part de l'Imperi britànic.

A França, el govern socialista del Front Popular va devaluar el franc i va decretar mesures per millorar els ingressos de les famílies pageses. A més, va aprovar lleis de caràcter social, com la reducció de la jornada laboral, l'increment dels salaris dels obrers i l'establiment per primera vegada de les vacances d'estiu pagades.

2.2 Els Estats Units i el New Deal: Entre 1929 i 1932, la inacció del president Hoover va agreujar la crisi als EUA. El 1932, Franklin D. Roosevelt va guanyar les eleccions amb el New Deal, un programa d’intervenció estatal per reactivar l’economia. Aquest incloïa la reforma del sistema bancari, mesures per augmentar els preus agrícoles, la devaluació del dòlar per impulsar exportacions i programes contra l’atur, com obres públiques i repoblació forestal. Tot i que el New Deal va reduir l’atur, el 1939 encara hi havia nou milions de desocupats. La Segona Guerra Mundial va posar fi a la crisi gràcies a l’augment de la producció armamentística.

2.3 Alemanya: El crac del 1929 va colpejar durament Alemanya, provocant la fallida de bancs i empreses i un fort augment de l’atur, que el 1933 superava els sis milions. A diferència d’altres països, la crisi va impulsar el creixement del nazisme, i Hitler va arribar al poder el 1933. Des del govern, va reactivar l’economia amb obres públiques, el reforç de la indústria armamentística i una política autàrquica. Això va reduir dràsticament l’atur, però moltes mesures no eren sostenibles a llarg termini.

3. L'Ascens del Feixisme a Itàlia

3.1 Itàlia i la Primera Guerra Mundial: Malgrat l'oposició de la majoria de la població, Itàlia va entrar en la Primera Guerra Mundial l'any 1915 al costat dels aliats. El Regne Unit i França van prometre a Itàlia importants compensacions territorials al nord d'Itàlia, a l'Adriàtic i a l'Àfrica. Però un cop acabada la guerra, Itàlia tan sols va obtenir uns petits territoris: el Trentino, Ístria i la ciutat de Trieste. Els italians es van sentir enganyats pels aliats i parlaven d'una «victòria mutilada».

3.2 El Naixement del Feixisme: Benito Mussolini, antic socialista i excombatent, va canalitzar el descontentament dels soldats que tornaven de la guerra. El 1919 va fundar a Milà el primer grup feixista, que el 1921 es convertiria en el Partit Nacional Feixista. Aquest es caracteritzava pel nacionalisme exacerbat, l’autarquia econòmica, la violència contra opositors, la voluntat dictatorial, la propaganda social i una simbologia pròpia. La manca de concreció ideològica i l’ús dels mitjans de comunicació van facilitar l’expansió del feixisme.

3.3 La Presa de Poder: Després de la guerra, Itàlia vivia una greu crisi econòmica, amb obrers i pagesos organitzats en sindicats i partits d'esquerres que van obtenir força política. Davant d’això, empresaris van finançar el partit feixista per combatre socialistes i comunistes, iniciant una onada de violència amb el suport passiu de les forces de l'ordre. El feixisme va guanyar suport entre les classes mitjanes i altes, que el veien com un fre a una revolució comunista. Aprofitant la crisi política, Mussolini va organitzar la Marxa sobre Roma (1922). El rei Víctor Manuel III, en lloc d’aturar-lo, li va permetre formar govern, i posteriorment el Parlament li va concedir plens poders.

3.4 La Dictadura Feixista: Des del poder, Mussolini va modificar la llei electoral per assegurar la seva victòria i, el 1926, va expulsar l’oposició, il·legalitzant partits i sindicats excepte el feixista. Va instaurar una dictadura amb poder gairebé il·limitat i va implementar diverses mesures:

• Persecució de l’oposició: empresonament, deportació o assassinat de dissidents.
• Abolició de drets fonamentals: censura de premsa, reunió i expressió.
• Propaganda i exaltació nacional: culte al líder, grans construccions i simbologia romana.
• Suport als grans propietaris i industrials: modernització agrícola (batalla del blat), infraestructures i sector industrial estatal.
• Foment de la natalitat i legislació social: control i acontentament dels treballadors.
• Control dels obrers: creació de sindicats verticals dirigits per empresaris.
• Adoctrinament infantil i juvenil: organitzacions per manipular políticament el jovent.

4. L'Ascens del Nazisme a Alemanya

4.1 La República de Weimar: El novembre de 1918, obrers i mariners alemanys van liderar una revolució per acabar la guerra i democratitzar el país. L’emperador Guillem II va abdicar, i el Partit Socialdemòcrata va formar un govern reformista, evitant una república soviètica. La República de Weimar, establerta amb la nova Constitució, va enfrontar-se a una revolució comunista (espartaquista, 1919), intents de cop d’estat de l’extrema dreta i l’acceptació forçosa del Tractat de Versalles i les reparacions de guerra.

4.2 Hitler i el Nacionalisme: Després de la guerra, Alemanya estava en el caos, amb molts excombatents desocupats i descontents. Adolf Hitler va ingressar al Partit Obrer Alemany i en va esdevenir líder. El partit, més tard anomenat Partit Nazi, rebutjava el Tractat de Versalles, exigia el rearmament, la unió amb Àustria, la participació obrera en els beneficis i promovia un fort antisemitisme. El 1923 va intentar un cop d'estat, que va fracassar. Hitler va ser empresonat i el nazisme va perdre força temporalment.

4.3 El Tercer Reich: El Partit Nacionalsocialista va aprofitar el descontentament de la crisi del 1929 per guanyar suport, amb l'ajuda de grans industrials que el van finançar. Mitjançant propaganda, notícies falses i violència contra opositors, amb la connivència de la policia i l'exèrcit, els nazis es van convertir en el grup majoritari al Parlament. Tot i no tenir la majoria absoluta, Hitler va ser nomenat canceller el 1933 amb el suport dels conservadors. Un cop al poder, va instaurar una dictadura totalitària, anomenada Tercer Reich, amb Hitler com a führer. Es van prohibir els sindicats i partits, excepte el nazi, i la Gestapo va perseguir els opositors, molts dels quals van ser empresonats en camps de concentració.

4.4 L’Antisemitisme: El nazisme es va caracteritzar pel seu racisme i antisemitisme extrem. Els jueus, considerats una raça inferior, van ser responsabilitzats de la decadència d'Alemanya i sotmesos a discriminació. Les lleis de Nuremberg de 1935 els van desposseir de la ciutadania, els van prohibir certs oficis i els van vetar els matrimonis amb alemanys. La violència contra els jueus va culminar amb la "nit dels vidres trencats" (1938), quan els nazis van assassinar centenars de jueus. Amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, el règim nazi va assassinar uns sis milions de jueus i altres grups ètnics als camps d'extermini.

5. L'Estalinisme a la Unió Soviètica

5.1 De Lenin a Stalin: L'any 1922 es va crear la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), un estat plurinacional que incloïa gran part de l'antic Imperi rus. La mort de Lenin el 1924 va generar un conflicte successori entre Stalin i Trotski, que defensaven diferents enfocaments de la revolució. Stalin va utilitzar el seu càrrec de secretari general del Partit Comunista per consolidar el poder, mentre que Trotski va ser expulsat de la URSS i finalment assassinat a Mèxic el 1940 per ordre de Stalin.

5.2 La Dictadura de Stalin: Entre 1928 i 1953, Stalin va instaurar una dictadura totalitària extremadament dura, amb un culte a la seva persona, simbolitzat per estàtues i cartells gegants. Va implementar una brutal repressió policial que va afectar tant a no comunistes com a membres destacats del Partit Comunista, coneguda com a "purgues". Entre 1933 i 1938, la gran purga va causar l'execució de més de 680.000 persones i en l'empresonament o enviament a camps de treball (gulag) de més de 630.000 individus.

5.3 La Planificació Econòmica: Entre 1928 i 1953, Stalin va implementar un règim de terror mentre la Unió Soviètica experimentava un gran creixement industrial. Es van establir plans quinquennals per a la planificació econòmica, amb l'objectiu de complir metes específiques cada cinc anys. Durant el primer pla quinquennal (1928-1933), es va dur a terme la col·lectivització de la terra, suprimint la petita propietat i establint les granges col·lectives (kolkhozos). Els kulaks, petits propietaris agrícoles, es van oposar i molts van ser assassinats. La col·lectivització va provocar una gran desorganització en el sector agrícola, causant la mort de dos milions de persones per fam en els primers anys.