Crisi Agrària a Espanya a principis del segle XX

Endarreriment agrari i conflicte camperol

2.1. La crisi agrària

L'agricultura espanyola va iniciar el segle XX havent de fer cara a les conseqüències de la crisi agrària.

Amb una agricultura orientada al cultiu dels cereals, l'olivera i la vinya en terres de secà, juntament amb una ramaderia ovina (producció de llana), Espanya va acusar fortament la crisi cerealística.

La causa principal de la crisi va ser l'arribada a Europa de productes de països amb agricultura extensiva (com Argentina o els EUA). Els resultats van ser:

• Preus baixos com a conseqüència d'una producció elevada.
• Reducció del temps i dels costos de transport gràcies a la navegació a vapor.

El descens dels preus va ser especialment evident a les regions de la perifèria espanyola. Quan va disminuir la demanda sobre la producció interior, els preus van caure dràsticament.

A les regions productores, la caiguda d'ingressos va portar a la disminució dels beneficis. Aquestes dificultats van comportar una generalització de les protestes, coordinades per la Lliga Agrària, una associació de propietaris cerealístics que va actuar com a grup de pressió per aconseguir un aranzel protector. De la disminució dels beneficis també en va derivar la reducció dels salaris, iniciant-se així un període d'agitacions camperoles.

La crisi cerealística va anar acompanyada d'una crisi de la viticultura. El descens de la producció a França, a causa de la plaga de la fil·loxera (un insecte provinent dels EUA que atacava les vinyes), va augmentar la demanda de vi espanyol per barrejar-lo amb el francès. Les exportacions de vi van experimentar una notable puja.

Però l'any 1879, la fil·loxera es va difondre per Espanya i va posar fi a l'edat d'or de les exportacions vitícoles. La plaga va destruir milers d'hectàrees de vinya. La vinya autòctona va desaparèixer com a conseqüència de la malaltia, fet que va comportar la pèrdua de collites senceres. Per plantar cara a la crisi, es van haver de replantar les vinyes amb un nou cep americà immune a la fil·loxera.

2.2. L'evolució agrícola

La crisi es va superar gràcies a l'establiment de noves barreres aranzelàries i al creixement de la producció. Aquest augment va ser degut a noves rompudes de terres i a la intensificació i especialització dels cultius.

L'agricultura es va intensificar mitjançant:

• L'ús de fertilitzants.
• La disminució del guaret.
• L'increment de la mecanització.
• La posada en regadiu de noves terres.

Es van introduir plantes farratgeres per millorar la producció ramadera i incrementar les existències de carn i de llet al mercat. També hi va haver una especialització de cultius destinats a l'exportació.

Com a resultat, el producte agrari va créixer un 55%, tot i que de manera desigual segons el tipus de cultiu i les zones. El producte ramader va duplicar la seva producció en aquest període. Malgrat això, els rendiments per hectàrea del conjunt del sector primari espanyol continuaven sent dels més baixos d'Europa.

El predomini cerealista

La producció de cereals era el cultiu principal, i el valor de la seva producció representava el 50% del total del producte agrari. Els cereals i les lleguminoses eren els cultius dominants a Andalusia, constituint el sector agrícola menys dinàmic.

Els rendiments escassos comportaven preus alts. El 1920, el preu de venda del blat era més alt a Espanya que a la Gran Bretanya. Això va tenir conseqüències negatives per al desenvolupament econòmic:

• La població urbana es va veure obligada a consumir aliments a preus elevats.
• La renda disponible per demandar productes manufacturats va ser menor, fet que va obstaculitzar el creixement industrial.

El major dinamisme d'altres productes agrícoles

Els cultius més dinàmics eren la vinya (Catalunya) i l'olivera (València). L'expansió de la viticultura durant el segle XIX va tenir efectes d'arrossegament per a altres zones d'Espanya. Amb l'excepció de Catalunya, a les altres zones amb cultiu de vinya no es van crear cellers dedicats a produir vins de qualitat.

Va ser a la zona mediterrània on el desenvolupament agrícola va generar beneficis que van estimular les activitats industrials relacionades, com els productes químics per al camp. A Cantàbria, la producció ramadera de carn i de llet va augmentar gràcies a la selecció de races del bestiar, al millorament de les tècniques productives i al desenvolupament ferroviari, que va facilitar l'accés als mercats urbans.