Crisi d'Agadir, guerres balcàniques i potències emergents
La crisi d'Agadir
El sultà del Marroc va demanar ajuda als francesos per sufocar unes revoltes, i aquests van aprofitar l'ocasió per ocupar Fes, fet que contravenia l'acordat a Algesires. Alemanya va expressar el seu malestar i va fondejar el canoner Panther al port d'Agadir. El Regne Unit va donar suport a França, i Alemanya es va retirar rebent territoris al Camerun. El 1912 es va crear un protectorat (modalitat d'administració per la qual, mitjançant un tractat internacional, un Estat exerceix el control sobre un territori en el qual existeix una entitat política dotada d'autoritats pròpies) francès al Marroc, compartit per la presència espanyola a la zona del Rif.
Les guerres balcàniques (1912-1913)
A començaments de 1912, Itàlia ja havia arrabassat Líbia, Rodes i el Dodecanès a l'Imperi Otomà després d'una guerra l'any anterior. Aquell mateix any, Sèrbia, Bulgària, Montenegro i Grècia van formar la Lliga Balcànica i van declarar la guerra al sultà turc, que va perdre gairebé tots els seus dominis a Europa. La pau no va arribar als Balcans i el repartiment de Macedònia va enfrontar els membres de la Lliga. Sèrbia i Grècia van derrotar Bulgària malgrat el suport alemany. En conseqüència, el Tractat de Bucarest va repartir Macedònia entre els vencedors, però no va posar fi a la tensió, que va continuar creixent fins a la Primera Guerra Mundial. Acabades les guerres balcàniques, Alemanya i l'Imperi Otomà van signar un acord militar el 1913.
L'assassinat de Sarajevo (1914)
El 28 de juny de 1914 va ser assassinat a Sarajevo l'arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona austrohongaresa. Àustria-Hongria va acusar Sèrbia d'estar darrere de l'assassinat i li va enviar un ultimàtum, que havia de ser respost per evitar la guerra. El kàiser Guillem II va expressar el seu suport incondicional a l'emperador austríac Francesc Josep I. Sèrbia no va acceptar la presència d'investigadors austríacs al seu país i, el 28 de juliol, Àustria-Hongria li va declarar la guerra. El tsar va mobilitzar tropes i Alemanya va amenaçar Rússia amb la guerra si continuava la mobilització. Les aliances van desencadenar successives declaracions de guerra. El primer gran conflicte del segle XX acabava d'iniciar-se.
Les potències extraeuropees emergents
Estats Units
Al llarg del segle XX, els Estats Units van conèixer:
- L'expansió dels seus territoris fins a la costa del Pacífic.
- La massiva arribada d'immigrants en busca de millors condicions de vida.
- Un gran desenvolupament econòmic, propiciat per l'existència d'abundants recursos naturals.
- La consolidació del sistema democràtic, amb l'adopció el 1830 del sufragi universal masculí.
L'abolició de l'esclavitud pel president Abraham Lincoln va provocar l'intent secessionista dels estats del sud, atès que la mà d'obra esclava era essencial a les seves plantacions. Els sudistes es van constituir en els Estats Confederats d'Amèrica i van declarar la seva independència, la qual cosa va desembocar en una guerra civil, coneguda com la Guerra de Secessió, que va acabar amb el triomf dels partidaris de la Unió (nordistes) sobre els confederats. L'esclavitud va quedar abolida, però la igualtat de drets civils no es va aconseguir fins a mitjan segle XX. La guerra contra Espanya va revelar la seva condició de gran potència, tot i que fins a la Primera Guerra Mundial es va mantenir al marge de la política europea.
Japó
L'Imperi del Sol Naixent era (segle XIX) una monarquia feudal, amb un emperador simbòlic (mikado) que vivia aïllat al seu palau de Kyoto. El poder efectiu l'exercia el majordom imperial (shogun), càrrec ocupat per membres de la família Tokugawa des de segles enrere.
Al segle XVII, els Tokugawa van aconseguir sotmetre els daimyō (vassalls propietaris de extenses terres) i els samurais (senyors de la guerra). Van imposar una dictadura i l'aïllament del país, tot i que van acabar acceptant un tractat pel qual alguns ports japonesos es van obrir al comerç exterior.
El 1868, dues famílies rivals dels Tokugawa van restablir l'autoritat imperial. L'emperador Mutsuhito va regnar al Japó des del 1867 fins a la seva mort el 1912. L'era en què va governar es va denominar era Meiji. Mutsuhito va traslladar la cort a Tòquio i va emprendre una sèrie de reformes conegudes com la Revolució Meiji: igualtat davant la llei, Constitució de 1889 i final de la servitud. Es va produir un enorme desenvolupament econòmic que, unit al fort creixement demogràfic, va obligar l'Imperi japonès a desenvolupar una política expansionista per obtenir matèries primeres, mercats i territoris on ubicar els excedents de població.
La guerra russo-japonesa va demostrar la fortalesa de les potències emergents i la decadència de les velles nacions europees.