La Crisi de 1929: Solucions Keynesianes i el New Deal de Roosevelt

Les Respostes a la Crisi (1929-1939)

La Solució Keynesiana: El Rellançament de l'Economia per l'Estat

La paraula Keynesiana prové de John Maynard Keynes (1883-1946), un economista anglès considerat un dels més importants, juntament amb Adam Smith. Keynes va establir les bases d'una nova pràctica econòmica, mantenint els fonaments del capitalisme. Fins aleshores, es creia que l'estalvi era el factor més important per a l'economia. Keynes va argumentar que el consum és el veritable motor de l'economia i ajuda a superar les crisis, ja que és un gran factor de dinamització econòmica. En el mercat, el factor clau és la demanda.

En una situació de crisi, l'estat no pot mantenir-se al marge de l'economia. La població ha de consumir i invertir (inversió productiva, creació d'empreses). Un altre aspecte important és que la renda s'ha de redistribuir d'una altra manera, i l'estat ho ha de fer a partir dels impostos, amb l'objectiu de beneficiar el sector menys afavorit. Les inversions es poden afavorir oferint crèdits amb taxes d'interès baixes. L'atur s'ha de solucionar a partir de la intervenció de l'estat, impulsant obres públiques per donar feina als aturats, fins i tot si això produeix dèficit pressupostari.

Segons Keynes, no s'ha de preocupar pel dèficit pressupostari (de l'estat), perquè arribarà una època d'expansió econòmica. Les teories de Keynes van ser molt importants perquè, a partir dels anys 30, es van aplicar per solucionar els problemes econòmics. En definitiva, Keynes marca un punt d'inflexió, i el liberalisme clàssic queda molt matisat pel keynesianisme.

El New Deal del President Franklin D. Roosevelt

Franklin D. Roosevelt, president demòcrata dels EUA durant la crisi dels anys 30, va intentar treure els EUA de la crisi sense tocar el sistema capitalista, basant-se en les teories de Keynes. Aquest programa es va conèixer amb el nom de New Deal (Nou Pacte). Consistia en que l'estat injectés diners en el sistema econòmic, destinats a obres públiques i a un fons per a subsidis d'atur. Les principals mesures del New Deal són les següents:

1. Reforma financera: L'objectiu era protegir els dipòsits bancaris de les persones modestes.
2. Intervenció en l'agricultura: S'estableixen crèdits als pagesos amb un interès molt baix i es força l'augment dels preus dels productes agrícoles.
3. Intervenció en la indústria: Es tracta de regular la relació entre la classe treballadora i el sector empresarial, per negociar els convenis col·lectius.
4. Lluita contra l'atur: L'estat executa moltes obres públiques per donar feina als aturats.
5. Mesures socials: S'estableixen assegurances d'atur i jubilació.

Conclusió: El balanç va ser desigual, i on va fracassar va ser en la lluita contra l'atur. El problema dels aturats es va solucionar a partir de la Segona Guerra Mundial. El New Deal no va tenir l'èxit que s'esperava, però va millorar alguns aspectes, com aconseguir un clima de reconciliació social i modernitzar les infraestructures.