A crise da Restauració (1917-1923): Xuntas de Defensa, folga general i desprestigi de la monarquia
Tenim davant nostre tres documents que ens serveixen per estudiar en profunditat la crisi del sistema de la Restauració a partir de 1917.
El primer és el document fundacional de les Juntes de Defensa de 1916, associació que es convertirà en un desafiament al govern i que estendrà aquesta protesta a altres àmbits de la societat. El segon és la convocatòria de vaga que els principals sindicats realitzen el 1917 com a resposta a la crítica situació que viu la classe treballadora, i l'últim és una referència parlamentària a l'estrepitosa derrota de l'exèrcit espanyol a Marroc a causa de la incompetència dels responsables militars.
Aquests esdeveniments, juntament amb l'Assemblea de parlamentaris i les conseqüències de la Primera Guerra Mundial, van aprofundir la crisi de la Restauració que va desembocar en el cop d'estat de setembre de 1923.
La Primera Guerra Mundial, en la qual Espanya es va mantenir neutral després de la declaració de neutralitat del govern d'Eduardo Dato, va tenir efectes desestabilitzadors sobre l'economia. D'una banda, va estimular la producció per suplir tot allò que els països bel·ligerants ja no produïen, cosa que es va traduir en creixement econòmic i beneficis empresarials; però d'altra banda, aquest augment de la demanda europea va portar consigo un augment fort i sostingut dels preus que va perjudicar la major part de la població.
Al Doc. 1 veiem una mostra d'això: les Juntes de Defensa, creades el 1916 pels oficials d'infanteria, van ser concebudes com una mena de sindicats militars encarregats de defensar els seus interessos econòmics, tal com es reclama en el text, ja que els seus salaris es van veure afectats per l'augment dels preus. També van sorgir per defensar els seus interessos corporatius amenaçats per la politització i el nepotisme en la carrera militar. Els governs de Romanones i García Prieto van intentar dissoldre les juntes reunides a Barcelona, sense aconseguir-ho. Un nou govern d'Eduardo Dato, davant la por a un cop d'estat militar, va cedir i va acceptar les juntes de defensa militars (l'associacionisme estava prohibit a l'exèrcit).
Això va ser interpretat com un signe de debilitat pels partits polítics de l'oposició que reclamaven la fi del règim. Així, els diputats de la Lliga Regionalista de Catalunya van convocar tots els diputats a celebrar una Assemblea de parlamentaris el 19 de juliol a Barcelona i demanar al govern la formació de Corts constituents. Les vagues i la inestabilitat van portar Alfons XIII a oferir a Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista, dos ministeris en el nou govern, cosa que va posar fi a la protesta.
El Doc. 2 és una mostra d'aquesta vaga que va atemoritzar una part de la classe política (especialment la Lliga de Cambó) i que va contribuir a la desestabilització política. Hi es veu la necessitat d'una reforma política radical com a principal reivindicació d'una classe treballadora víctima del constant augment dels preus durant la Primera Guerra Mundial. La vaga, iniciada pels ferroviaris valencians el 20 de juliol, es va estendre per tot Espanya i es va convertir a l'agost en un moviment revolucionari dirigit per la UGT, la CNT i també pel PSOE i els republicans d'Alejandro Lerroux. La detenció a Madrid del Comitè de Vaga, la por dels parlamentaris i el suport de l'exèrcit al govern van determinar la fi i la repressió dels vaguistes, i la decisió d'establir en el futur governs de concentració que integressin membres dels principals partits. Així va començar el desgast total dels polítics i la descomposició del règim entre 1918 i 1923.
A aquesta etapa correspon l'últim document. Hi, el diputat del PSOE, I. Prieto, denuncia l'obscurantisme amb què el govern tracta els successos ocorreguts a Annual el juliol de 1921. Allà, el general Silvestre, home de confiança del rei, va realitzar un imprudent atac sobre els rifenys sense el coneixement de l'Alt Comissari (el general Berenguer). Abd-el-Krim va envoltar les tropes de Silvestre causant 12.000 baixes a l'exèrcit espanyol i anul·lant totes les conquestes realitzades en els 12 anys anteriors. El desastre va provocar nombroses protestes a Espanya i l'obertura d'un expedient (expedient Picasso) que apuntava al rei com a instigador del general Silvestre.
Aquest desprestigi de l'exèrcit i la monarquia té lloc en un període en què les rivalitats personals van impedir els intents del Partit Reformista de canviar el règim aprofitant la seva presència en els governs de concentració i el suport d'altres partits per: reformar la constitució, limitar les prerrogatives de la corona, reconèixer les autonomies, secularitzar l'Estat i reformar o fer desaparèixer el Senat. Les rivalitats entre els polítics van impedir aquestes reformes democratitzadores.
Alhora, la conflictivitat social s'agreujava, especialment als carrers de Barcelona, on els enfrontaments a trets entre sindicalistes i empleats dels patrons anaven acompanyats del ressorgiment del terrorisme anarcosindicalista (suposo que esteu llegint La verdad sobre el caso Savolta), fins al punt d'acabar amb la vida del president del govern, Eduardo Dato.
La ingovernabilitat, la violència creixent, el desprestigi de l'exèrcit després del desastre d'Annual i el descrèdit de la monarquia van animar el rei a donar el beneplàcit al cop d'estat de Primo de Rivera el 1923.
Seria injust no recordar que, malgrat tots els mals, Espanya va ser pionera en l'aplicació de la jornada laboral de 8 hores a tot el món*, cosa aprovada en el govern que el 1919 presidia el comte de Romanones. Aquell mateix any es va aprovar el «Retiro Obrero», el primer sistema públic de pensions obligatori (el 1905 n'havia nascut un, però de caràcter voluntari).