Creixement Econòmic i Immobilisme Polític a Espanya (1959-1975)

Canvi d'Orientació Econòmica: Governs del "Desarrollismo" (1957-1960)

Canvi significatiu en l'orientació del franquisme, transició dels principis del falangisme a les directrius dels tecnòcrates. A finals dels anys 50, mala conjuntura econòmica: esgotament de les reserves del Banc d'Espanya, augment de la inflació i fort desequilibri pressupostari. Pressió d'organismes internacionals per la sortida d'Espanya de l'aïllament i l'augment de les protestes socials. A Europa, etapa de recuperació econòmica, condicions favorables al mercat internacional. Nova generació de polítics (Opus Dei i elits econòmiques), creixement econòmic com a garantia d'estabilitat social. Criteris tècnics en la gestió de l'Estat, racionalitat i eficàcia econòmica per assegurar la continuïtat del Règim. Reformisme tècnic (sense qüestionament de la dictadura) per sortir de la greu situació econòmica i social de l'autarquia.

El Pla d'Estabilització (1959)

Primera acció correctora de la política econòmica: Pla d'Estabilització (1959). Posar fi a l'intervencionisme estatal, liberalització comercial i financera.

Tres eixos:

• Estabilització de l'economia: Reduir la inflació: elevació del tipus d'interès bancari, limitació de la concessió de crèdits i congelació de salaris. Limitar el dèficit públic, reforma fiscal, increment de la recaptació i limitació de la despesa de l'Estat.
• Liberalització interior de l'economia: Eliminació d'organismes estatals interventors i fi a la reglamentació dels preus fixos.
• Liberalització exterior de l'economia: Eliminació d'obstacles a l'entrada de mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capitals exteriors. Convertibilitat de la pesseta (facilitar intercanvis) i devaluació del 50% respecte al dòlar.

A canvi d'aquestes mesures, organismes internacionals van concedir préstecs a Espanya per fer front a la greu situació econòmica i la possible suspensió de pagaments. A llarg termini, incorporació de l'economia espanyola als mercats internacionals.

Els Plans de Desenvolupament (1964-1975)

Durant els anys 60, es van implementar plans de desenvolupament econòmic i social. Tres plans quadriennals (1964-1975), supervisió del comissari del pla (Laureà López Rodó). Projecte: planificació econòmica indicativa, objectius: impuls de l'Estat al creixement econòmic (programació de l'activitat del sector públic, i incentius fiscals, subvencions i informació als inversors privats).

Els plans tenien dues línies d'actuació:

• Accions estructurals: donar solució a les deficiències de la indústria (escassa dimensió, baixa productivitat...).
• Pols de desenvolupament: intent de reduir els desequilibris econòmics regionals, promoció de noves indústries en zones d'escassa industrialització.

La planificació franquista no va assolir els objectius programats (escassa rellevància). Causes: pocs recursos públics en relació als objectius, malbaratament i inversions ineficaces. Èxit: proveir la iniciativa privada d'infraestructures (electrificació, refineries de petroli, carreteres...) i productes bàsics (acer, carbó, alumini...) que van afavorir el creixement industrial.

Els Anys de Creixement Econòmic

Industrialització Accelerada (1960-1974)

Creixement de l'economia en un context internacional favorable. Causes:

• Renovació de les activitats agràries i gran increment dels sectors secundari i terciari.
• Millorament de la productivitat: baixos salaris, importació de tecnologia i inversió de capitals estrangers.
• Baixada de preus i afavoriment de les exportacions.
• Augment de la demanda: augment d'assalariats/consumidors, difusió de les compres a terminis (béns de consum duradors).

A Catalunya, el creixement va ser superior a la mitjana de l'economia espanyola, convertint-se en el motor econòmic del sector industrial. Indústria metal·lúrgica (automòbils, electrodomèstics, maquinària). Predomini d'una estructura industrial de petita i mitjana empresa. Excepte SEAT, Pegaso i ENHER. Concentració econòmica a les comarques industrials de les rodalies de Barcelona, amb el 70% de la indústria.

A Espanya: creixement en sectors com la indústria química, energètica, siderúrgica, construcció naval i sectors de la indústria tradicional (vestuari, calçat, mobles) amb un nivell tecnològic baix i alta competitivitat per costos laborals molt baixos. Zones industrials tradicionals a Catalunya, País Basc i Astúries, zones noves a Madrid, i enclavaments industrials al País Valencià, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis, Huelva, Valladolid i Burgos.

Reconversió de l'Agricultura Tradicional

Durant els anys 60, crisi de l'agricultura tradicional a causa de les transformacions econòmiques. L'agricultura tradicional es caracteritzava per l'abundància de mà d'obra, salaris baixos, adequació de l'oferta a la demanda d'un mercat poc extens i poca diversificació. Propietats minifundistes i latifundistes (propietaris absentistes, explotacions amb una productivitat escassa i poc eficient).

Èxode rural: Treball a la indústria, descens de la mà d'obra pagesa i augment de salaris. Procés de mecanització, ús d'adob químic i intensificació de conreus, la qual cosa va comportar una reducció de l'ocupació al camp i un augment de l'emigració. Diversificació de la demanda d'aliments (millora de la renda de la població), disminució del consum de cereals i llegums i augment de productes ramaders (llet i carn) i hortofructícoles. L'Estat va estimular la concentració parcel·lària i va promoure la construcció de regadius.

Canvi en l'agricultura espanyola: disminució de la població activa agrària (2 milions), desaparició de petites explotacions i millora dels sistemes de producció. A Catalunya (1950-1975), reducció d'1/4 dels pagesos. Modificació del producte agrícola: retrocés del cereal, augment de la viticultura, fruita (expansió de la superfície plana de Lleida), cítrics, productes d'horta i tubercles. Expansió de la ramaderia intensiva (aviram, porquí i vacum).