Cosmos Aristotèlic i Cosmovisió Actual: Teories i Implicacions

C. El cosmos aristotèlic - Aportacions de l'astronomia: Ptolemeu - Implicacions filosòfiques

Aristòtil va organitzar el cosmos en dos mons:

Món sublunar o terrestre: És el món que habita l’ésser humà, la Terra. Lloc central de l’univers. La frontera entre els dos mons és la lluna. Constituït pels 4 elements. Aquests tenen un moviment natural rectilini ascendent o descendent. Si no és així, és pel moviment rotatori dels estels, que es trasllada a la Terra.

Món supralunar o celeste: Món més enllà de la lluna, fins a la cúpula celeste. Un element més, l’èter. Aquest món és etern i immutable. Trobem les esferes homocèntriques, amb moviment circular uniforme, que fa el moviment dels planetes. Aristòtil creu que la divinitat ho ha disposat tot per un ordre còsmic en equilibri.

Els astrònoms van trobar problemes amb la posició dels planetes i les teories que existien. Es proposen models matemàtics que solucionaven cada problema concret. Ptolomeu va veure que el moviment dels planetes era inexplicable des de les concepcions aristotèliques i va idear un model on hi havia una línia circular imaginària al voltant de la Terra (deferent) i una altra més petita anomenada epicicle. Amb aquest sistema explicava el moviment de tots els planetes.

Les cosmovisions també són vistes des d’un caràcter filosòfic i es veuen condicionades per diferents postures. Les implicacions filosòfiques són:

• La realitat està perfectament ordenada.
• Els éssers pateixen canvis, posseeixen dinamisme a causa de la matèria que els compón.
• La realitat és totalment cognoscible. Utilitzant la raó, l’ésser humà pot entendre l’univers.
• La perspectiva amb què s’estudia la realitat és antropocèntrica. El món està fet per l’ésser humà, la perspectiva que es té és la d’un observador terrestre.

F. La cosmovisió actual: Einstein i la teoria de la relativitat; l'expansió de l'univers; passat i futur de l'univers

Fins al segle XX, la ciència s’havia desenvolupat a partir de l’esquema conceptual proporcionat per Galileu i Newton. La confiança en aquest model era tan gran que molts científics pensaven que arribaria un moment que no quedaria cap llei per descobrir. Res feia sospitar que dues noves branques de la física transformarien la nostra visió del món: la teoria de la relativitat i la física quàntica.

Les dues teories són incompatibles però permeten entendre allò més gran i el més petit d’aquest món. Actualment es treballa per tenir una llei que les unifiqui.

Einstein i la teoria de la relativitat

La va publicar al 1905, i tirava a terra les convencions de la física clàssica, afirmant que no existien un espai i temps absoluts, mesures que obté un observador i que depenia de la velocitat a la qual es trobi. A causa d’aquesta relativitat espai-temps existeix interdependència entre la dimensió temporal i espacial ja que els canvis d’una afecten inevitablement a l’altra. Espai i temps formen un continu quadridimensional.

El 1915 Einstein va publicar la teoria general de la relativitat de la qual es deriven conseqüències revolucionàries per la cosmologia i comprensió de l’univers.

Un dels principis que sustenta la relativitat és que res pot anar més ràpid que la llum ni tan sols la interacció gravitatòria. Einstein va introduir la idea del camp gravitatori que diu que la matèria deforma la geometria de l’espai que l’envolta influint sobretot als cossos que es troben en ell. La curvatura també fa que els planetes canviïn la seva direcció al moure’s al voltant dels planetes i d’aquesta manera s’expliquen els moviments orbitals, també se’n dedueixen conseqüències imprevistes com l’expansió constant de l’univers.