Cosmologia Aristotèlica i Ptolemaica: Anàlisi del Cosmos Antic

El Cosmos Aristotèlic i el Ptolemaic

Cosmovisió Aristotèlica

Per a Aristòtil, el cosmos és un tot organitzat en dos mons de naturalesa diferent:

• El món sublunar (terrestre).
• El món supralunar (celeste).

Món Sublunar (Terrestre)

És el món que habita l’ésser humà, la Terra. Té forma esfèrica i ocupa un lloc central a l’univers. Aquest món limita amb l’esfera de la Lluna, constituint la frontera entre les dues regions (sublunar i supralunar).

Composició i Moviment Sublunar

Aquest món està constituït per 4 elements que ocupen un lloc propi a l’univers:

1. Terra
2. Aigua
3. Aire
4. Foc

Si es trobessin en estat pur, s’organitzarien en esferes concèntriques en el següent ordre:

• Terra al centre.
• Sobre la Terra hi hauria l’aigua.
• Seguidament l’aire.
• Per últim el foc.

Tenen un moviment natural de caràcter rectilini (s’estabilitzen):

• Sentit descendent: en el cas de la Terra i l’aigua, gràcies a la seva condició pesant.
• Sentit ascendent: en el cas de l’aire i el foc, gràcies a la seva condició lleugera.

Aquest món = substàncies formades a partir dels 4 elements, segons proporció pugen o baixen. Encara que no tots els moviments són descendents o ascendents; hi ha canvis i transformacions d’altres tipus promogudes per alguna causa exterior.

Món Supralunar (Celeste)

És el món que es troba més enllà de l’esfera de la Lluna que limita amb la dels estels fixos. Més enllà d’aquesta esfera no hi ha res. Aquest món està constituït per 5 elements; terra, aigua, aire, foc i l’èter.

Característiques del Món Supralunar

L’èter és un element de la naturalesa divina que és perfecte, pur, inalterable i sense pes. Per això el món supralunar és etern i immutable.

L’estructura segueix el model de les esferes homocèntriques d’Èudox. Cada esfera es mou amb un moviment circular uniforme que provoca el moviment dels planetes. Aquest moviment és produït per un Primum Mobile, que és el que causa tot el moviment a l’Univers.

D’aquí sorgeix el caràcter teleològic de la cosmovisió aristotèlica: tots els canvis que ocorren al món, tant dels éssers vius com de la matèria inerta, ofereixen una finalitat. La divinitat és la que manté l’ordre còsmic en perfecte equilibri.

Aquesta visió es va anar complicant (+esferes) i, tot i que tenia un marge d’error del 10%, no era correcta (geocentrisme, esferes) (segle IV aC - XVI).

Cosmos Ptolemaic

El cosmos ptolemaic va afegir epicicles (estels que feien un epicicle dins d’un altre, planetes imperfectes) per intentar solucionar les inconsistències del model supralunar d’Èudox, tot i que aquest era una teoria molt sòlida.

Models Matemàtics de Ptolemeu

El cosmos ptolemaic proposava models matemàtics que no pretenien ser reals, sinó que volien facilitar la predicció de fenòmens astronòmics. Ptolomeu va intentar explicar l’òrbita de Mart, el principal problema de la teoria aristotèlica, explicant que les òrbites feien dos moviments diferents:

• Moviment deferent (al voltant de la Terra).
• Epicicle (cercle més petit al voltant de la deferent).