Corts de Cadis i el Trienni Liberal: una aproximació històrica a Espanya

Les Corts de Cadis (1810-1814)

Amb 350 diputats, 97 dels quals clergues i 15 catalans, les Corts de Cadis van declarar lleialtat a Ferran VII, però també sobirania respecte al poder bonapartista. Van aprovar la llibertat d'impremta i van mostrar una lleugera majoria reformista, lligant la llibertat d'opinió al progrés polític. Aquests reformistes, coneguts com a liberals, van proposar el sufragi masculí indirecte, l'abolició dels senyorius i de la Inquisició, i reformes econòmiques, fiscals i eclesiàstiques, oposant-se als privilegis. Les seves aportacions a la Constitució van incloure la fi del règim senyorial, la divisió de poders, la sobirania nacional i una monarquia moderada. L'Estat es va declarar confessional, reflectint la influència del clergat, i van quedar al marge la llibertat de pensament i religió, així com el principi d'igualtat. Es van preveure Corts unicamerals.

El 1814, Ferran VII va tancar les Corts, va reprimir liberals i premsa, i va restaurar els drets senyorials, els gremis i el delme. El 1817, un mal any de collites, va imposar un impost a les ordres religioses, deteriorant les relacions amb l'Església. Per apaivagar-la, va reinstaurar la Inquisició amb el nom de Juntes de Fe.

El Trienni Liberal (1820-1823)

La ingerència militar a la política espanyola va ser constant, amb intents d'alçament com el de Pamplona el 1814. El 1820, tropes destinades a Amèrica Llatina, liderades per Rafael de Riego i Antonio Quiroga, es van revoltar a Cabezas de San Juan (Sevilla), van proclamar la Constitució de Cadis i van obligar Ferran VII a jurar-la. Així va començar el Trienni Liberal.

El primer govern liberal, anomenat govern dels presidiaris, va restablir el sufragi masculí indirecte, la llibertat de premsa i va abolir la Inquisició. També va crear la Milícia Nacional. Dins dels liberals hi havia dos sectors: els Exaltats, que defensaven la sobirania popular i reformes de progrés, i els Moderats o doceañistas, que volien una monarquia forta, un Senat aristocràtic i una bona relació amb l'Església.

El 1822, els moderats van formar govern, mentre que la Regència d'Urgell va organitzar la resistència anti-governamental. Davant el fracàs d'aquesta, Ferran VII va demanar ajuda a les potències europees. El Congrés de Verona (1822) va acordar derrocar el govern liberal, enviant els Cent Mil Fills de Sant Lluís (exèrcit francès) a Espanya. Riego va ser executat.

La divisió dels liberals, l'enfrontament amb l'Església, la revolta de la Regència d'Urgell, les emancipacions colonials a Amèrica i la intervenció de la Santa Aliança van marcar aquest període. La Dècada Ominosa (1823-1833) va veure la creació d'una policia per perseguir el liberalisme i protegir els privilegiats. Entre 1823 i 1832, es va completar l'aparell de l'Estat, amb reformes a la via pública, la Hisenda, el Tribunal de Comptes, la Borsa de Madrid i el primer Codi de Comerç.

El regnat d'Isabel II

El 1832, la crisi successòria va portar a la regència de Maria Cristina de Borbó i Sicília per la menor d'edat Isabel II. Ferran VII havia pactat amb els liberals per garantir el tron a la seva família.

Etapes del període isabelí

• 1833-1840: Regència de Maria Cristina, marcada per la Primera Guerra Carlina (1833-1840).
• 1840: Motí de la Granja de San Idelfonso, Espartero contra la Reina Regent.
• 1840-1843: Regència d'Espartero.
• 1843: Isabel II és declarada major d'edat.

El 1840, el Motí de la Granja de San Idelfonso, liderat per Espartero, va ser una resposta al descontentament amb la política econòmica del govern. Espartero va suspendre la Llei d'Ajuntaments i va convocar eleccions el 1841, amb victòria del Partit Progressista. El 1842, una revolta obrera a Barcelona, causada per la baixada d'aranzels a Gran Bretanya, va ser sufocada per Espartero. La Batalla de Torrejón d'Ardoz va marcar la fi de la regència d'Espartero, que es va exiliar a Gran Bretanya.

Amb Isabel II major d'edat, Ramón María de Narváez es va convertir en l'home fort d'Espanya. El seu govern va coincidir amb la pèrdua de colònies a Llatinoamèrica, un incipient procés d'industrialització i la guerra del Marroc. La Segona Guerra Carlina (1846-1849) i la Revolució de 1854 (Vicalvarada) van marcar aquest període. La Vicalvarada, liderada per Leopoldo O'Donnell i Espartero, va donar lloc al Bienni Progressista (1854-1856).

Desamortitzacions

Les desamortitzacions van ser impulsades per motius hisendístics (necessitat de recursos), polítics (obtenir suport social) i per soscavar el poder de l'Església.

• Desamortització de Mendizabal (1836): Va afectar les terres del clergat secular i regular. Van ser comprades per nobles i burgesia, provocant desencís entre els camperols. L'Església va excomunicar compradors i venedors.
• Desamortització de Madoz (1855): Va crear un cadastre de les propietats.

Moderats i Progressistes

Els partits principals de l'etapa isabelina van ser els Moderats i els Progressistes, amb governs llargs pels primers i alternances de poder. Els Moderats, liderats pel Marquès de Miraflores, buscaven l'entesa amb l'Església i defensaven un sufragi censatari molt restrictiu. Els Progressistes, liderats per Mendizabal, eren centralistes, però amb reforç del poder municipal, i defensaven un sufragi censatari menys restrictiu. Estaven a favor de les desamortitzacions i de la Milícia Nacional. La Guàrdia Civil va ser creada el 1844 per substituir la Milícia Nacional.

L'esgotament del bipartidisme va portar al sorgiment de la Unió Liberal i el Partit Demòcrata. La Unió Liberal, liderada per Leopoldo O'Donnell, buscava la modernització d'Espanya i la concòrdia, prioritzant una monarquia no autoritària.

Economia

El 1891, l'aranzel de guerra de Cánovas del Castillo va marcar un gir cap al proteccionisme. Entre 1870 i 1890, es van alternar el lliurecanvisme i el proteccionisme. Les desamortitzacions van injectar diners a l'Estat. Les inversions estrangeres es van destinar a la mineria, especialment a les mines de Riotinto (Huelva) i Almadén (Ciudad Real). La Llei de Mines de 1868 va facilitar la inversió estrangera, principalment de Gran Bretanya, Bèlgica i França. La industrialització es va concentrar al País Basc i Astúries.

Ferrocarril

La primera línia fèrria va ser Barcelona-Mataró. La Llei General de Ferrocarrils de 1855 va impulsar la construcció de ferrocarrils, amb una estructura radial i un ample de via diferent a l'europeu. El finançament va provenir de subvencions, capital estranger (principalment francès) i estalvi interior. Es va modificar el sistema bancari i es van augmentar els ingressos de la Hisenda Pública mitjançant desamortitzacions.

Carlisme i guerres carlines (1833-1876)

El carlisme va ser un moviment sociopolític antiliberal i antirevolucionari. Va sorgir durant la Dècada Ominosa, donant suport a l'Infant Carles Maria Isidre. La Revolta dels Malcontents (1827) va ser un precedent de revolta reialista.

Primera Guerra Carlina (1833-1840)

Absolutistes contra liberals, la guerra es va localitzar al Maestrat i al nord de la península. El 1836, el general Gómez va arribar a Andalusia. Espartero va organitzar la Milícia Nacional i va ampliar les desamortitzacions per finançar la guerra. Protagonistes del bàndol constitucional van ser Francisco Espoz i Mina i Espartero. Pel bàndol carlí, Tomás de Zumalacárregui, Rafael Maroto i Ramón Cabrera. El Conveni de Vergara (1839) va posar fi a la guerra, reconeixent la graduació militar i alguns furs.

Segona Guerra Carlina (1846-1849)

També coneguda com la Guerra dels Matiners, va ser una revolta catalana contra la dictadura dels moderats. Factors socials com la crisi de les males collites i factors polítics com les lleves obligatòries i el centralisme van contribuir al conflicte.

Tercera Guerra Carlina (1872-1875)

Carles de Borbó i d'Àustria (Carles VII) va fer una crida a la revolta, prometent restaurar les constitucions catalanes. La guerra es va concentrar a Catalunya, País Basc i València. El general Serrano va signar el Conveni d'Amorebieta el 1872, prometent indults.

Amadeu I no provenia de la tradició militar, sinó de l'administració civil. La seva elecció va generar controvèrsia i oposició, contribuint a la Tercera Guerra Carlina.