Les Corts de Cadis i el Conflicte entre Absolutisme i Liberalisme a Espanya (1808-1833)
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 7,93 KB
Les Corts de Cadis i la Revolució Liberal (1808-1812)
El procés de formació de les Corts
Des del començament de la guerra, les Juntes provincials van enviar representants per formar una Junta Suprema Central que coordinés les accions bèl·liques i dirigís el país.
La Junta Central (1808) va reconèixer Ferran VII com a rei d'Espanya i va assumir l'autoritat de l'Estat des de Cadis fins al seu retorn.
El 1809, la Junta es va mostrar incapaç de dirigir la guerra i va convocar unes Corts. Es van elegir diputats amb dificultats a causa de l'ocupació francesa. Catalunya va enviar una vintena de diputats, amb Antoni de Campmany al capdavant.
El 1810, es van obrir les Corts i es va aprovar el principi de sobirania nacional, reconeixent que el poder resideix en el conjunt dels ciutadans i que aquest s'expressa a través de les Corts.
La Constitució de 1812: La Pepa
És d'esperit liberal i inclou una àmplia declaració dels drets dels ciutadans, com la llibertat d'impremta, la igualtat davant la llei i el dret de propietat. Va configurar una societat moderna amb drets i deures per als ciutadans.
La nació es va definir com un conjunt de ciutadans de tots dos hemisferis (peninsular i americà).
L'Estat es va estructurar com una monarquia limitada basada en la divisió de poders:
- Corts: Poder legislatiu.
- Monarca: Poder executiu, limitat per les Corts, que intervenien fins i tot en la successió al tron.
- Tribunals: Poder judicial.
La Constitució va reconèixer els drets de la religió catòlica, va reformar la Hisenda i va implantar un ensenyament primari públic i gratuït.
L'obra legislativa de Cadis
Inspirada en els principis de la Constitució francesa de 1791, però més avançada i progressista, va acceptar el principi de sufragi universal masculí i indirecte.
Es van promulgar decrets per eliminar les traves de l'Antic Règim i ordenar l'Estat amb un règim liberal. L'ocasió revolucionària de la guerra va permetre crear un marc legislatiu molt més avançat que el d'una situació normal.
Malgrat la seva importància, la Constitució de Cadis no va tenir gaire incidència pràctica a causa de la guerra i al retorn de l'absolutisme amb la tornada de Ferran VII.
Absolutisme i Liberalisme a Espanya (1814-1833)
El retorn de Ferran VII i el conflicte (1813-1814)
El 1813, amb el Tractat de Valençay, es va acordar la retirada dels francesos i l'acceptació de Ferran VII com a monarca legítim d'Espanya.
Això va representar un problema, ja que Ferran VII havia abandonat el país com a monarca absolut i havia de tornar com a monarca constitucional. Es va obrir així un període d'enfrontament entre els absolutistes i els liberals.
El regnat de Ferran VII: Tres etapes (1814-1833)
El regnat de Ferran VII es pot dividir en tres etapes principals:
- Sexenni Absolutista (1814-1820): Restauració de l'Antic Règim.
- Trienni Liberal (1820-1823): Intent de restauració constitucional.
- Dècada Ominosa (1823-1833): Segona restauració absolutista i crisi successòria.
Cal destacar que els anys 1820, 1830 i 1848 van ser anys de revolucions burgeses de caràcter liberal i nacionalista a Europa.
El retorn a l'absolutisme (1814-1820)
Els liberals eren conscients que no tenien el suport del poble i dubtaven de la voluntat del rei d'acceptar la nova situació. Ferran VII, per la seva banda, temia enfrontar-se als liberals i inicialment va mostrar una voluntat d'acceptar les seves condicions.
No obstant això, el Manifest dels Perses, signat per Bernardo Mozo de Morales i recolzat per absolutistes, noblesa i clergat, va mostrar el suport al rei per tal que restaurés l'absolutisme i l'Antic Règim. A Ferran VII se l'anomenava "el Desitjat".
El 1814, Ferran VII va protagonitzar un cop d'estat, a causa de la feblesa del sector liberal. Va declarar nuls la Constitució i els decrets de Cadis, retornant a l'absolutisme. Es van restaurar les antigues institucions, el règim senyorial i la Inquisició.
El Congrés de Viena va crear la Santa Aliança per tal de garantir la defensa de l'absolutisme i frenar l'avenç del liberalisme a Europa.
Els governs de Ferran VII van fracassar. L'oposició es va manifestar amb la burgesia liberal i les classes mitjanes reclamant un règim constitucional. La pagesia es negava a pagar rendes i tributs, i l'exèrcit va dur a terme pronunciaments militars liberals.
La reacció liberal: El Trienni (1820-1823)
El 1820, va triomfar el pronunciament iniciat pel coronel Rafael del Riego, un aixecament militar en el qual l'exèrcit es va aixecar contra el govern en favor d'un canvi. Ferran VII va acceptar convertir-se en un monarca constitucional i va convocar eleccions.
Es van formar Corts amb majoria de diputats liberals, que van restaurar la Constitució i les reformes de Cadis. Es van elaborar noves normes i es va modernitzar administrativament el país. Es va crear la Milícia Nacional, un cos armat de voluntaris per garantir l'ordre i defensar les reformes constitucionals.
Les seves reformes pretenien liquidar el feudalisme al camp, liberalitzar la indústria i el comerç, i eliminar les traves a la lliure circulació, connectant amb els interessos de la burgesia catalana.
Les dificultats del Trienni Liberal: Els aixecaments reialistes
Les reformes liberals van provocar l'oposició de la monarquia. Ferran VII va conspirar contra el Govern i va buscar el suport d'altres monarquies europees.
També hi va haver una progressiva oposició de la pagesia a Catalunya, ja que els pagesos perdien els seus drets tradicionals. La noblesa i l'Església van animar la revolta.
El 1822, es van aixecar partides absolutistes a Catalunya, fet que va denotar el fracàs de la política liberal i la força de l'absolutisme. Això va provocar enfrontaments entre els liberals moderats (partidaris de reformes prudents) i els liberals exaltats (que volien accelerar les reformes i enfrontar-se directament al monarca).
La segona restauració de l'absolutisme (1823-1833)
Ferran VII va demanar a la Santa Aliança que restaurés l'absolutisme. El 1823, França va enviar els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que van reposar Ferran VII com a monarca absolut.
Es va dur a terme una feroç repressió contra els liberals, es van depurar l'administració i l'exèrcit, i es van crear òrgans de control. La preocupació pel problema econòmic i la dificultat d'Hisenda, agreujada per la pèrdua de colònies americanes, va obligar Ferran VII a col·laborar amb la burgesia, concedint un aranzel proteccionista per als catalans.
L'actitud del rei va ser mal rebuda per la noblesa i el clergat, que es van agrupar al voltant de Carles Maria Isidre, germà del rei i previsible successor.
El 1827, va esclatar la Guerra dels Malcontents o Agraviats a Catalunya, que defensaven Ferran VII però estaven en contra del "mal Govern" que l'envoltava.
El 1830, va néixer una filla del rei, Isabel, fet que va generar un greu conflicte successori, ja que la Llei Sàlica de Felip V impedia l'accés al tron de les dones.
Ferran VII va promulgar la Pragmàtica Sanció, que derogava la Llei Sàlica i obria el camí al tron a la seva filla.
El 1832, els carlins (partidaris de Carles) van influir sobre Ferran VII perquè derogués la Pragmàtica Sanció. Maria Cristina, la dona de Ferran VII, va buscar el suport dels liberals perquè la seva filla fos hereva mentre ella era regent, i va formar un govern de caràcter reformista.
El 1833, va morir Ferran VII, deixant Isabel com a hereva i Maria Cristina com a Regent fins que fos major d'edat. El mateix dia, Carles es va proclamar Rei i va començar un aixecament absolutista, donant inici a la Primera Guerra Carlina.