Correlació acusació‑sentència en el procediment abreujat: guia pràctica

Correlació acusació‑sentència en el procediment abreujat

Correlació entre l’acusació i la sentència en el procediment abreujat: En el procediment abreujat, la correlació entre acusació i sentència (o congruència penal) significa que el tribunal no pot condemnar fora del que ha estat objecte d’acusació, perquè això vulneraria el principi acusatori i el principi de contradicció i generaria indefensió. La correlació (congruència) en el procediment abreujat exigeix que la sentència respecti l’objecte del procediment penal, és a dir: els fets que s’hi atribueixen i la persona a qui s’hi atribueixen, tal com queden fixats, sobretot, en els escrits d’acusació i de defensa i en el debat que se’n deriva.

En termes pràctics, per comprovar la congruència en l’abreujat es compara el que diuen l’escrit d’acusació i el darrera defensa amb el que resol la sentència. Com a regla general perquè la sentència sigui congruent en l’abreujat: ha d’atendre els fets fixats pels escrits d’acusació i defensa (i el que s’ha discutit). No pot imposar una pena més greu que la sol·licitada i no pot condemnar per un delicte diferent, excepte si es compleix el mecanisme específic que permet ampliar el marc de decisió (art. 788 LECrim). Això encaixa amb la idea general del principi acusatori: el jutge està lligat per l’acusació i la sentència no pot anar més enllà del que ha estat acusat (ni condemnar una altra persona).

Fórmula d’ampliació (art. 788 LECrim)

El procediment abreujat té un tractament propi: l’article 788 de la LECrim permet ampliar els límits inicials de la congruència sempre que es garanteixi la contradicció. Requisits:

• El jutge o tribunal ha d’haver plantejat a debat la possible nova lectura jurídica dels fets (demanant aclariments, preguntant i sotmetent-ho a discussió).
• Alguna de les parts (per exemple, l’acusació) ha d’assumir algun dels plantejaments proposats pel tribunal.

Si es compleix això, sense alterar els fets, el tribunal pot dictar sentència amb una qualificació jurídica diferent i/o un grau d’execució o participació diferent, però sempre mantenint la identitat del relat fáctic i garantint que les parts ho han pogut contradir.

Sobreseïment provisional

Sobreseïment provisional: És un sobreseïment no definitiu: no tanca el procés per sempre, sinó que el suspèn o paralitza perquè falten proves sobre l’existència del fet delictiu o sobre a qui se li pot atribuir. Si més endavant apareixen proves suficients, la causa es pot reobrir.

Motius pels quals s’acorda:

• No resulta degudament justificada la perpetració del delicte que va donar lloc a la causa.
• Del sumari resulta que s’ha comès un delicte, però no hi ha motius suficients per acusar una persona concreta (com a autora, còmplice o encobridora).

Si hi ha diversos investigats/processats, el sobreseïment provisional pot ser parcial o total.

Efectes

Efectes comuns a tot sobreseïment:

• S’arxiva la causa i les peces de convicció (amb devolució si tenen propietari conegut).
• Es deixa sense efecte la presó provisional i la resta de mesures cautelars acordades.

Efecte propi del sobreseïment provisional: produeix la suspensió o paralització del procés penal, i es reobrirà si apareixen elements probatoris que permetin fundar l’acusació.

Recursos

Procediment ordinari per delictes greus: contra la resta de sobreseïments (lliures o provisionals) no cap recurs, perquè no són resolucions definitives i la llei no preveu expressament recurs contra elles.

Procediment abreujat: contra els autos de sobreseïment (també el provisional) procedeixen els recursos de reforma i d’apel·lació, sense que calgui interposar la reforma abans de l’apel·lació, i cap d’aquests recursos té efecte suspensiu.

La conformitat en el procediment abreujat

Conformitat: és una modalitat del principi d’oportunitat que permet posar fi anticipadament al procediment sense practicar la prova, mitjançant un acord entre les parts acusadores i l’acusat (amb el vistiplau del seu advocat) i amb el control del jutge com a garantia.

En el procediment abreujat, a més, respon al principi de consens (pot haver-hi negociació) introduït per reformes (1988 i posteriors): acord/negociació acusació–acusat amb una intervenció judicial parcialment revisora.

Moments i règim legal

Quan es pot donar: en l’escrit de defensa o en el judici oral, abans d’iniciar la pràctica de la prova.

Règim específic en l’abreujat:

• Àmbit i extensió de l’acord: encara que el procediment abreujat abasta delictes amb pena de fins a 9 anys, la conformitat queda limitada als 6 anys. La conformitat ha de referir-se a l’escrit d’acusació i a la pena més greu sol·licitada (o a la que es presenti en aquell acte) i no pot referir-se a fets diferents ni contenir una qualificació més greu que l’anterior.
• Si hi ha diversos acusats, cal que tots prestin conformitat; si no, el judici oral continua per a tots. Si només hi ha desacord sobre la responsabilitat civil, el judici es limita a la prova i discussió d’aquests punts civils.

Doble garantia i control judicial

• Doble garantia: l’acusat i el lletrat. L’acusat ha de corroborar davant el jutge la conformitat, i el lletrat no ha de considerar millor continuar el judici. Si el lletrat discrepa, el jutge pot continuar el procés; si es corrobora, el jutge ha de dictar una sentència recollint la conformitat.
• Control del jutge: el jutge no negocia, sinó que controla que la qualificació acceptada és correcta, que la pena és legalment procedent i que la conformitat ha estat prestada lliurement. És un control jurídic, no d’examen valoratiu de la prova.

La prova il·lícita

Fonament: per poder condemnar i per no desvirtuar la presumpció d’innocència, la prova ha d’haver arribat al procés "amb totes les garanties"; si s’ha obtingut vulnerant determinats drets, el Dret ha de posar un límit, encara que això pugui dificultar la persecució penal. Això connecta amb la idea que la prova d’acusació ha de ser lícita i practicada amb garanties; si no, pot afectar la presumpció d’innocència.

Concepte estricte i ampli

Concepte estricte (majoritari avui): és prova il·lícita la obtinguda vulnerant drets fonamentals (DDFF), per exemple confessions sota tortura o intervencions telefòniques sense autorització judicial. Altres infraccions de rang ordinari es tracten com a prova nul·la o irregular, no "il·lícita" estrictament.

Concepte ampli: exclouria del procés penal també la prova obtinguda vulnerant altres drets o garanties de menor rang (p. ex. dret de defensa). En els apunts es matisa que la infracció de normes processals sobre obtenció de prova, en principi, genera irregularitat, excepte si la norma infringida és garantia d’un dret fonamental; en aquest cas sí que hi ha il·licitud sensu stricto.

Efectes: regla d’exclusió i "fruits de l’arbre enverinat"

L’article 11 LOPJ estableix que no generaran efecte les proves obtingudes directa o indirectament vulnerant drets fonamentals. D’aquí surten dues idees claus:

• La prova il·lícita, en lectura estricta, es reserva a vulneracions de drets fonamentals.
• Només en aquest tipus d’il·licitud s’aplica l’eficàcia indirecta o reflexa: els "fruits de l’arbre enverinat" (també s’exclou el que derivi directament de la prova il·lícita).

Si el que s’ha vulnerat són altres normes o drets no fonamentals, estem davant una irregularitat i les conseqüències es mesuren amb les regles generals de validesa o nul·litat d’actuacions.

Límits jurisprudencials a l’efecte reflex

La jurisprudència ha oscil·lat, i avui els paràmetres judicials principals són:

• Bona fe policial: si els agents han actuat amb la convicció de respectar la legalitat i els drets fonamentals, la primera diligència il·lícita pot no traslladar la il·licitud a la resta de diligències connexes.
• Font independent: no hi ha eficàcia reflexa si la prova posterior prové d’una font independent, sense vinculació directa amb la diligència il·lícita.
• Descobriment inevitable: no s’aplica l’article 11 LOPJ si la prova s’hauria trobat igualment pel curs normal de la investigació.
• Declaració de l’imputat: és utilitzable si és sana i lliure.

Tractament processal

La LECrim no regula expressament un procediment únic per tractar la prova il·lícita; per això es recorre a diversos expedients processals i el tractament pot variar segons el procediment concret.

Recurs de cassació (penal)

Recurs d’apel·lació extraordinari: el recurs de cassació penal és un recurs extraordinari i devolutiu contra determinades sentències i alguns autos definitius. És extraordinari perquè només es pot interposar per motius taxats per la llei i, per això, no obre una segona instància en sentit ampli. En la pràctica, pot revisar de manera limitada la valoració probatòria en un cas concret.

Resolucions susceptibles de cassació

Són susceptibles de cassació segons els arts. 847 i 848 LECrim:

• Sentències dictades per la Sala Civil i Penal dels Tribunals Superiors de Justícia (TSJ) en única instància.
• Sentències dictades per les Audiències Provincials en única instància.
• Autos de les Sales Civil i Penal dels TSJ quan el recurs es fonamenti en infracció de llei.

Motius del recurs (modalitats)

Hi ha dues modalitats principals:

• Cassació per infracció de llei: quan s’ha infringit un precepte penal substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter; també quan hi ha error en l’apreciació de la prova.
• Cassació per trencament de forma (quebrantament): per exemple, denegació indeguda d’una prova pertinent proposada en temps i forma, omissió de citacions essencials, impediments injustificats a preguntes pertinents, o que la sentència no expressi clarament els fets provats o imposi una pena per un delicte més greu que el que ha estat objecte d’acusació.

Fases del procediment

1. Preparació: es prepara el recurs davant l’òrgan a quo (tribunal que va dictar la sentència), sol·licitant testimoni de la sentència i designant la classe o classes de cassació. Si no és resolució cassable o no es compleixen requisits, es té per no preparat.
2. Interposició / formalització: es presenta escrit signat per advocat i procurador davant la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb fonaments legals i jurisprudencials i l’article que autoritza cada motiu; si és trencament de forma, cal acreditar les protestes o reclamacions fetes durant el judici.
3. Sustentació: es designa ponent, es dona trasllat a les parts i al Ministeri Fiscal; poden demanar inadmissió o al·legar sobre el fons. L’admissió la decideix la Sala.
4. Decisió: la Sala resol amb vista o sense.

Efectes si s’estima el recurs

Si es declara el trencament de forma: la Sala pot dictar una sola sentència que anul·la la recorreguda. Si es declara infracció de llei o error en la valoració de la prova: es poden dictar dues sentències (una que anul·la i una altra que resol sobre el fons). Si s’han plantejat ambdues causes, primer es resol el quebrantament de forma; si no prospera, es passa a l’infracció de llei.

Si no s’admet la cassació: contra l’inadmissió es pot interposar recurs de queixa per inadmissió del recurs de cassació, en el cas d’auto de l’Audiència Provincial o de la Sala penal de l’Audiència Nacional que inadmeti la cassació.

Imputació en el procediment abreujat

Imputació: imputar és atribuir a una persona la comissió d’un fet presumptament delictiu. Pot haver-hi:

• Imputació material: actes que, de facto, situen algú com a sospitós (detenció, admissió d’una querella, etc.).
• Imputació formal: quan hi ha una actuació o resolució judicial clara que posa formalment la persona en la condició d’investigada.

En el procediment abreujat, és imprescindible que la persona adquireixi la condició d’investigada abans que es formuli l’acusació; no es pot arribar a acusat de cop.

Compareixença i garanties

A diferència del procediment ordinari (on hi ha interlocutòria de processament), en l’abreujat la imputació formal exigeix la compareixença davant l’òrgan competent, on el jutge ha d’informar l’investigat, de manera comprensible, dels fets que se li imputen. És una garantia del dret de defensa: assistència lletrada, conèixer i participar en diligències, poder instar arxivament o demanar que es completi la instrucció, etc.

Si una persona ha estat citada com a testimoni i durant la declaració el jutge considera que ha de rebre tractament d’investigat, ha de suspendre la declaració com a testimoni i fer-la compareixer assistida d’advocat per declarar ja com a investigat.

Quan el jutge tanca diligències prèvies i dicta la resolució que ordena seguir pel procediment abreujat (l’"acte o auto de transformació"), aquesta resolució no es pot dictar sense haver pres abans declaració a l’investigat (garantia d’imputació i de defensa).

Diligències sumarials amb eficàcia probatòria

Diligències sumarials a les quals excepcionalment es reconeix eficàcia probatòria: Només la prova practicada al judici oral pot, en principi, desvirtuar la presumpció d’innocència; per això, l’atestat (diligències policials) i les diligències sumarials normalment no són prova. Ara bé, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem admeten excepcions.

Diligències amb eficàcia probatòria (excepcionalment):

• Diligències policials irreproduïbles (o de molt difícil reproducció) → com a prova preconstituïda, si compleixen requisits: dificultat o impossibilitat de reproducció; garantia de reproducció; garantia de contradicció; possibilitat de reproduir-se al judici oral (lectura o reproducció).
• Informes pericials d’organismes oficials, si han estat sotmesos a contradicció, sigui en fase sumarial o en judici oral.
• Diligències objectives d’un resultat incontestable que tinguin valor de prova veritable i siguin sotmeses a la lliure valoració del jutge o tribunal.
• Declaracions de la Policia Judicial ratificades en judici oral: si la Policia Judicial ratifica el contingut al judici oral, tenen plena eficàcia probatòria i es valoren com qualsevol altre mitjà de prova.

A més, l’article 730 LECrim permet llegir diligències sumarials si, per causa aliena a les parts, no es poden reproduir en el judici oral.

Principi d’aportació i principi d’investigació

Principi d’aportació de la part i principi d’investigació dels fets: Aquests dos principis responen a la mateixa pregunta: qui ha d’aportar al procés els fets i les proves?

Principi d’aportació d’una part

Propietat del model acusatori/dispositiu: són les parts qui introdueixen els fets, delimiten l’objecte del procés, tenen la càrrega d’al·legar i provar i sol·liciten la pràctica dels mitjans de prova que consideren necessaris. En síntesi: hi ha aportació de part quan es dona llibertat a les parts per presentar proves i, així, fixar l’objecte del litigi.

Principi d’investigació d’ofici

Lligat al principi d’oficialitat: el jutge i el Ministeri Fiscal poden introduir fets, delimitar l’objecte i impulsar la pràctica probatòria (investigar d’ofici), perquè hi ha un interès públic en la persecució del delicte. En un procediment més inquisitiu, és el jutge instructor qui investiga i pot promoure proves; el fiscal pot investigar, però qui resol és el jutge.

Funcionament en el procés penal mixt

Fase d’instrucció: predomina la investigació d’ofici → el jutge té àmplies facultats per investigar i buscar proves, a favor o en contra de l’inculpat.

Fase de judici oral: predomina l’aportació de part → només es practiquen, en principi, les proves proposades per les parts, però el tribunal pot acordar proves d’ofici molt limitades (per exemple, proves sobre autenticitat), sense introduir fets nous que no hagin estat aportats per les parts.

Acció popular: requisits i límits

Acció popular: és la possibilitat que té qualsevol ciutadà de personar-se com a acusació en dret penal encara que no sigui la víctima ni el perjudicat. La idea és que defensa un interès general de la societat i està reconeguda per l’article 125 CE.

Característiques i límits:

• L’acció popular pot ser part en el procés, pot demanar pena i sostenir l’acusació, però no opera en alguns delictes semiprivats o semipúblics on la llei posa límits.
• La poden exercir ciutadans i persones jurídiques; les associacions han d’actuar dins del seu àmbit i finalitat.
• No poden exercir-la, entre altres, persones sense plena capacitat civil, qui hagi estat condemnat dues vegades per denúncia o querella calumniosa, jutges i magistrats, i determinats parents (excepte excepcions que preveu la doctrina per delictes contra fills).

Requisits processals

• Querella o adhesió: si vols actuar autònomament, normalment has d’entrar al procediment interposant querella; si només et vols adherir a una acusació ja formulada, no cal querella.
• Advocat i procurador (no d’ofici): si actues autònomament, has de comparèixer amb procurador i lletrat, i no t’els assignen d’ofici.
• Fiança: l’acusació popular ha de prestar fiança que fixi el jutge, però no pot ser tan alta que impedeixi exercir l’acció; ha de ser raonable.
• Direcció lletrada única si hi ha moltes acusacions: per fer viable el judici, el jutge pot exigir una intervenció lletrada única o coordinar la direcció lletrada.

L’acció popular pot tenir riscos d’instrumentalització; un mecanisme de fre és el control judicial de l’acusació.

Quan pot ser vàlida la prova obtinguda irregularment: cas Falciani

Sentència Falciani i admissió de proves d’origen irregular: la prova il·lícita es defineix com la prova obtinguda vulnerant drets fonamentals. Segons l’article 11 LOPJ, aquestes proves no han de generar efecte, directament o indirectament. Estrictament, la prova il·lícita no es pot valorar com a prova d’acusació.

Quan pot ser vàlida? La jurisprudència ha anat limitant l’efecte reflex i, en alguns casos, es considera vàlida la prova posterior o derivada si es compleixen determinats límits. Si s’incompleixen normes ordinàries (no DDFF), en principi es tracta d’una nul·litat o irregularitat que s’analitza amb les regles generals, no amb l’exclusió automàtica de l’article 11 LOPJ.

Excepcions als "fruits de l’arbre enverinat"

• Bona fe dels agents: la il·licitud no es trasllada a diligències connectades si els agents han actuat de bona fe.
• Font independent: la prova posterior prové d’una font no vinculada a la diligència il·lícita.
• Descobriment inevitable: la prova s’hauria trobat igualment amb el curs normal de la investigació.
• Declaració de l’imputat sana i lliure: pot ser utilitzable.

En el cas Falciani (Hervé Falciani), el Tribunal Suprem va distingir entre informació obtinguda il·lícitament per l’Estat i informació obtinguda per un particular desconnectat de l’Estat. La nota del CGPJ resumeix la STS: la finalitat històrica de l’exclusió és frenar excessos de l’Estat; quan la informació prové d’un particular sense connexió amb una actuació estatal vulneradora, pot admetre’s però amb ponderació cas per cas. El Tribunal Constitucional subratlla la necessitat d’un judici de ponderació dins de l’article 24.2 CE (procés just), no una exclusió automàtica i universal.

Resolucions contra les quals es pot interposar cassació

Segons els arts. 847 i 848 LECrim, són susceptibles de cassació: sentències dictades per la Sala Civil i Penal dels TSJ en única instància; sentències dictades per les Audiències Provincials en única instància; autos dictats per les Sales Civil i Penal dels TSJ quan el recurs es fonamenti en infracció de llei. En el procediment ordinari per delictes greus, no cap cassació contra l’auto d’sobreseïment lliure fonamentat en falta de tipicitat penal si hi ha algú processat com a culpable.

La denúncia

Denúncia: és una declaració de coneixement amb la qual es posa en coneixement de l’autoritat uns fets presumptament delictius (notitia criminis). Amb denúncia només es dóna notícia del delicte, però no s’exercita l’acció penal; per això, en principi, no cal cap altre acte del denunciant.

Deure de denunciar

• Si el denunciant coneix el fet en exercici del seu càrrec, traslladar-ho a l’instructor, al fiscal o a la policia és un deure.
• Si el denunciant és testimoni directe, ha d’accedir a declarar sota possible sanció de naturalesa administrativa o penal segons el cas.
• Si no és testimoni directe, no se l’ha d’obligar; és un deure cívic.

En delictes a instància de part, la denúncia de l’ofès actua com a pressupòsit processal imprescindible: sense ella el jutge no pot iniciar el procediment.

On i com presentar-la

La denúncia es pot presentar davant de l’òrgan jurisdiccional (competent o un altre que remetrà actuacions), davant qualsevol membre del Ministeri Fiscal, o davant de funcionaris de policia (qualsevol cos). Segons on es presenti, es poden iniciar diferents actuacions per comprovar si els fets són versemblants i mereixen investigació.

Acabament de la fase d’instrucció en el procediment abreujat

Acabament fase d’instrucció (procediment abreujat): en el procediment abreujat, la fase d’instrucció són les diligències prèvies i acaben quan el jutge dicta alguna de les resolucions de l’article 779.1 LECrim. Un cop practicades les diligències pertinents, el jutge pot acordar, entre altres:

• Sobreseïment (si no hi ha delicte o no està justificat suficientment).
• Remissió a l’òrgan competent si els fets es consideren falta.
• Inhibició a favor de menors o de la jurisdicció militar, si és la seva competència.
• Transformació/continuació: l’auto que ordena seguir pel procediment abreujat ("auto o acte d’transformació").

Garantia important: aquesta resolució no es pot dictar sense haver pres abans declaració a l’investigat. En tots els casos s’ha d’informar del que s’ha acordat al Ministeri Fiscal, a l’investigat i a les parts personades.

Tot i que les diligències prèvies conclouen amb qualsevol resolució de l’article 779.1, només l’auto que ordena continuar pel procediment abreujat perquè els fets constitueixen delicte és el que dóna pas a la fase intermèdia.

Trasllat i diligències indispensables

En el mateix auto d’transformació, el jutge dona trasllat de les diligències prèvies a les acusacions personades i al Ministeri Fiscal perquè:

• Demani el sobreseïment.
• Formuli escrit d’acusació i demani obertura de judici oral.
• Sol·liciti diligències indispensables.

Si el Ministeri Fiscal sol·licita diligències indispensables i està justificat, aquesta petició és vinculant; respecte de les altres diligències sol·licitades per les acusacions, la llei deixa marge de decisió al jutge instructor. Un cop practicades les indispensables (si n’hi ha), ja es pot demanar sobreseïment o obertura del judici oral, presentant l’escrit d’acusació.

Prova per indicis: requisits

Prova per indicis: és la prova que permet conèixer un fet desconegut (p. ex. l’autoria) a partir d’un fet conegut (indici) mitjançant la lògica.

Requisits perquè la prova per indicis sigui vàlida:

• Els indicis no poden aparèixer aïllats: n’hi ha d’haver diversos que, conjuntament, portin al resultat.
• El fet indici ha d’estar totalment demostrat.
• Entre el fet indici i la conclusió (fet conseqüència) hi ha d’haver un enllaç precís i directe segons regles d’inferència lògica raonable.
• Tot això s’ha de motivar en la sentència: el jutge ha d’explicitar el procés lògic i raonat (motivació de la prova indiciària).

Si falta aquesta motivació lògica o els indicis no estan provats, la prova indiciària no val com a prova d’acusació suficient per condemnar (presumpció d’innocència).

Presumpció d’innocència

Presumpció d’innocència (art. 24.2 CE) es desplega en tres vessants:

1. Criteri estructural de la justícia penal (marca el model processal).
2. Regla de tractament: l’investigat s’ha de tractar com a innocent fins que es provi la culpabilitat.
3. Regla de judici fáctic i valoració de la prova: per condemnar cal prova suficient de culpabilitat.

Conseqüències probatòries (què exigeix per poder condemnar): la presumpció d’innocència opera com a regla de judici: la prova completa de culpabilitat l’ha d’aportar l’acusació, i si no queda prou demostrada, s’ha d’absoldre. Això implica tres exigències:

• Activitat probatòria d’acusació: no toca a l’acusat provar la seva innocència.
• La prova ha de tenir un contingut mínim incriminatori suficient per arribar a l’estàndard de certesa exigible per condemnar.
• La prova s’ha d’haver practicat al judici i amb totes les garanties (prova lícita, oralitat, immediació, contradicció, etc.).

Prova d’acusació i excepcions

En principi, és prova d’acusació la practicada al judici oral respectant oralitat, immediació, publicitat i contradicció. Excepcionalment, també pot tenir valor la prova practicada abans del judici (sumari o prova preconstituïda) si s’introdueix al judici amb contradicció i compleix requisits.

Motivació de la sentència

La presumpció d’innocència inclou la necessitat de motivació: el jutge ha de fer una motivació fáctica (per què considera provats els fets) i una valoració jurídica raonada sobre aquests fets; no pot limitar-se a enumerar-los sinó que ha d’argumentar la valoració de la prova.

Distinció amb l’in dubio pro reo

La presumpció d’innocència opera quan no hi ha prova o quan la prova no té garanties i és un dret fonamental. L’in dubio pro reo opera quan hi ha prova vàlida però persisteixen dubtes racionals després de la valoració. No tenen el mateix rang ni les mateixes conseqüències processals.

Silenci de l’acusat

Si una condemna es fonamenta únicament en valorar en contra de l’acusat el seu silenci o la negativa a declarar, es vulnera la presumpció d’innocència; però si el silenci es conecta amb altres proves i la condemna no és arbitrària, no necessàriament hi ha vulneració.

Acusació particular

Acusació particular: és l’ofès o perjudicat pel delicte (persona física o jurídica) que es constitueix com a part acusadora en el procés penal i demana el càstig del responsable. És una figura pròpia del dret espanyol.

Diferència ràpida: denúncia = només posar els fets en coneixement de les autoritats; querella = posicionar-se com a acusació (per exemple, acusació particular).

Com constituir-se

La persona ofesa pot constituir‑se com a acusació particular de dues maneres: mitjançant querella o mostrant‑se part (escrit de personació) abans del tràmit de qualificació. En el procediment abreujat, es pot fer sense necessitat de l’escrit en el mateix sentit que en l’ordinari. Avui també és possible personar‑se en qualsevol moment per adherir‑se a l’acusació del fiscal.

Si l’acusador no ha iniciat el procés mitjançant querella, la LECrim fixa un límit preclusiu per personar‑se: abans del tràmit de qualificació; en el procediment abreujat, s’ha de fer en el tràmit de presentació de l’escrit de defensa (defensa) segons els apunts.

La policia té el deure d’instruir l’ofès, especialment en temps imprescindible i durant la detenció si n’hi ha, sobre drets com: personar‑se sense necessitat de querella, nomenar advocat o demanar-ne d’ofici si escau, i, un cop personat, conèixer l’actuat i instar el que convingui.

Responsabilitat civil derivada del delicte

Responsabilitat civil derivada: Tot delicte pot generar, juntament amb l’acció penal, l’acció civil per restituir la cosa, reparar dany i indemnitzar els perjudicis. Aquesta responsabilitat civil derivada del delicte es pot exigir dins del mateix procés penal (acumulació) o reservar‑la per la via civil.

Contingut de l’acció civil: restitució de béns, reparació del mal i indemnització de perjudicis (danys patrimonials i morals, lucre cessant), que poden afectar l’ofès, la seva família o tercers perjudicats. El tribunal ha de fixar en la sentència les bases de la quantia o quantificar‑la directament o deixar‑ho per a execució.

L’acumulació és voluntària: el perjudicat pot renunciar o reservar l’acció civil per exercir‑la davant la jurisdicció civil. Si no fa renúncia ni reserva, l’exercici de l’acció penal pressuposa el de l’acció civil. Normalment el tribunal penal només es pronuncia sobre l’acció civil en cas de sentència condemnatòria, però hi ha excepcions en què, fins i tot amb absolució, cal pronunciar‑se sobre aspectes civils si s’estimen determinades causes.

Subjects i legitimació

Legitimació activa: l’ofès o perjudicat que ha sofert danys o ha perdut la possessió de la cosa. Legitimació passiva: qui ha participat en el fet (responsable civil directe) i, en certs casos, responsables civils subsidiaris (asseguradores, pares o tutors en supòsits concrets, etc.).

Qualificacions provisionals i escrits d’acusació

Qualificacions provisionals: són els escrits que presenten les parts un cop acabada la instrucció si demanen l’obertura del judici oral (si no, demanen sobreseïment). Serveixen de suport formal al principi acusatori: cal que algú diferent del jutge formuli acusació perquè es pugui obrir el judici oral i dictar sentència.

Terminologia segons procediment

• Procediment ordinari: "escrit de qualificació provisional".
• Procediment abreujat: "escrit d’acusació" (pràcticament idèntic i després vindran les conclusions definitives).

Terminis i contingut mínim

Ordinari: un cop obert el judici oral, el secretari informa el Ministeri Fiscal i les acusacions perquè en cinc dies presentin l’escrit de qualificació provisional.

Abreujat: quan el jutge acorda seguir pel procediment abreujat, en la mateixa resolució dona trasllat perquè en 10 dies formulïn acusació, demanin sobreseïment o demanin diligències indispensables. El termini es pot prorrogar 10 dies més a instància del Ministeri Fiscal.

Contingut mínim de l’escrit: descripció dels fets punibles; qualificació jurídica; participació de l’acusat (autor/partícip); circumstàncies modificatives (atenuants, agreujants, eximents) i la pena que es demana. Si s’acumula acció civil, cal indicar la quantia dels danys i les persones responsables.

Qualificacions alternatives i proposició de proves

Es poden formular dues o més qualificacions alternatives perquè, si al judici no prospera la primera, el tribunal pugui estimar una de les altres (art. 653 LECrim). L’escrit també conté la proposició de proves: llista de testimonis i pèrits amb dades identificatives. Després de l’acusació, la defensa presenta l’escrit d’estructura similar. En l’abreujat, si la defensa no presenta l’escrit, no es suspèn el procediment, però l’acusat queda limitat a les proves que aporti al judici oral.

Principi acusatori

Principi acusatori: significa, en essència: "no hi ha procés (ni condemna) sense acusació" i, a més, "qui acusa no pot jutjar". Serveix per garantir la imparcialitat del jutge i un procés amb garanties.

Característiques:

• Cal una persona diferent del jutge que exerceixi l’acusació.
• Separació de funcions: qui instrueix no ha de jutjar.
• Correlació acusació–sentència (congruència): la sentència no pot anar més enllà del que és objecte d’acusació.
• Prohibició de la reformatio in peius: si només recorre l’acusat, no pot empitjorar‑se la seva situació, excepte si també recorre l’altra part.

El jutge queda lligat per l’acusació i ha de pronunciar‑se sobre el que recullen els escrits d’acusació. Els límits materials que pot decidir el tribunal venen donats pels principis acusatori i de contradicció: els fets han de mantenir la seva identitat al llarg del procés i qualsevol modificació rellevant s’ha de sotmetre a debat per evitar indefensió.

Conformitat en guàrdia (enjudiciament ràpid)

Conformitat en guàrdia: és una conformitat pròpia dels judicis ràpids (procediment d’enjudiciament ràpid) que permet acabar el procediment al mateix jutjat de guàrdia amb sentència immediata. S’incentiva amb una reducció d’un terç de la pena (art. 801 LECrim).

Característiques i requisits (art. 801 LECrim):

• No s’ha d’haver constituït acusació particular i el Ministeri Fiscal ha d’haver sol·licitat obertura de judici oral i presentar a l’acte l’escrit d’acusació.
• Els fets han d’estar qualificats com a delicte amb pena fins a 3 anys de presó, multa o altra pena de naturalesa diferent fins a 10 anys. Si hi ha pena de presó, la pena sol·licitada (o suma) no pot superar, un cop reduïda en un terç, els 2 anys de presó.

Si hi ha acusació particular, l’article 801.5 admet també la conformitat, però es manifesta normalment a l’escrit de defensa. Si no s’ha reservat l’acció civil, l’acusat es compromet a satisfer la responsabilitat civil en el termini que fixi el jutjat. En casos de deshabitació o tractament, cal aportar certificació o compromís d’obtenir‑la del centre corresponent.

Efectes: si hi ha conformitat, el jutjat de guàrdia dicta sentència imposant la pena sol·licitada reduïda en un terç, encara que quedi per sota del mínim del Codi Penal. Si fiscal i parts diuen que no recorreran, el jutge pot declarar la fermesa al mateix acte i resoldre sobre la suspensió o substitució de la pena si escau.

Apel·lació i instància

Sentències que utilitzen el recurs d’apel·lació: l’apel·lació dona lloc a la segona instància penal i es concedeix contra aquestes sentències: sentències dictades en el procediment abreujat pels Jutjats de lo Penal. L’òrgan que resol l’apel·lació sol ser l’Audiència Provincial (i, si és Jutge Central de l’Adreça Penal, la Audiencia Nacional).

Queden excloses de la possibilitat d’apel·lació certs casos segons la normativa i el règim específic del procediment d’enjudiciament ràpid (terminis més curts i especials).

Sobreseïment lliure

Sobreseïment lliure: posa fi definitivament al procés (no és una simple pausa): té caràcter definitiu i autoritat de cosa jutjada material, de manera que l’investigat o processat no queda exposat a reobertura ni a una sospita permanent.

Efectes comuns: arxivament de la causa i de les peces de convicció (devolució si tenen amo conegut), i cessament de la presó provisional i la resta de mesures cautelars.

Efecte propi: equival a una absolució per sentència en termes de cosa jutjada material.

Motius

• No existeixen indicis racionals que s’hagi perpetrat el fet que va motivar la causa.
• El fet no és constitutiu de delicte (falta de tipicitat penal).
• Els investigats/processats apareixen exempts de responsabilitat criminal (com autors, còmplices o encobridors).

Recursos

Procediment ordinari per delictes greus: contra l’auto de sobreseïment lliure fonamentat en falta de tipicitat penal, no cabria recurs de cassació sempre que hi hagi algú processat com a culpable. Contra la resta de sobreseïments, la llei no preveu expressament recurs.

Procediment abreujat: contra autos de sobreseïment (lliure o provisional) procedeixen els recursos de reforma i d’apel·lació, sense necessitat d’interposar reforma abans de l’apel·lació, i cap té efecte suspensiu.

Notes finals

Aquest text resumeix i ordena els apunts sobre diverses figures processals del procediment penal, especialment centrades en el procediment abreujat: congruència entre acusació i sentència, mecanismes d’ampliació (art. 788 LECrim), sobreseïments, conformitat, prova il·lícita i exclusió (art. 11 LOPJ), recurs de cassació i altres instituts vinculats. S’han mantingut els continguts originals i s’han corregit errors ortogràfics i gramaticals, s’ha ajustat la capitalització i s’han afegit listats i subtítols per millorar la lectura i la SEO encara que no s’ha eliminat cap contingut substantiu dels apunts originals.