Contracte de compravenda 'Plaça a Plaça': Guia completa i actualitzada

Contracte de Compravenda 'Plaça a Plaça'

És un contracte que es pot fer servir tant en comerç nacional com internacional.

En l’àmbit internacional, pel que respecta als països fora de la UE, la competència espanyola sobre el comerç exterior està delegada en el representant de la UE: el comissari europeu de comerç exterior. Aquest comissari és qui negocia les condicions per a tota la UE amb la resta de països i en la OMC (Organització Mundial del Comerç). Necessitem el DUA i un aranzel per als productes que venen de l’exterior de la UE. Aquest aranzel es diu TEC (Tarifa Exterior Comú). L’aranzel és un import que s’abona a la duana. Per a les exportacions també hi ha un document que es diu Document d’Acompanyament a l’Exportació.

Dintre de la UE funciona el mercat únic, no hi ha fronteres per a les mercaderies (tot i que hi ha control a tot arreu). Només existeix la frontera exterior amb el territori que no pertany a la UE, s’utilitza un únic document duaner (DUA).

Vocabulari comercial:

• Venda UE (entrega intracomunitària)
• Compra UE (Adquisició intracomunitària)
• Venda UE FORA (exportació)
• Compra UE Fora (importació)

Les operacions intracomunitàries entre països de la UE i els altres països es recullen en un sistema estadístic vinculat anomenat Intrastat.

Intrastat

El contracte de plaça a plaça va lligat a un contracte de transport de la mercaderia, ja que la mercaderia ha de ser transportada del domicili del venedor al del comprador. Aquest contracte precisa la informació següent:

• En quin moment es produeix la transferència de riscos sobre la mercaderia del venedor al comprador.
• El lloc de lliurament de la mercaderia.
• Qui contracta i paga el transport i l’assegurança.
• Quin document s’haurà de preparar/tramitar.

Les condicions anteriors s’acostumen a pactar mitjançant unes clàusules anomenades Incoterms.

Són un total d’onze termes publicats per la cambra de comerç internacional.

ICC (organisme privat format per una associació d’empreses de 130 països amb seu a París).

És una organització empresarial que representa mundialment interessos empresarials. Es va constituir l’any 1919. La ICC és un òrgan constitutiu de la ONU. L'OMC no pren decisions, però ha de ser escoltada.

El G-8 (formació de països amb més PIB per capital, més influents...) rep a cada reunió un informe sobre les grans preocupacions empresarials del moment. El G-8 no és un òrgan constitutiu, sinó de pressió.

La CCI té per objectiu actuar a favor d’un sistema de comerç i inversions obert i crear instruments que el facilitin, amb la convicció que les relacions econòmiques internacionals condueixen a una prosperitat general i a la pau entre els països. Hi ha un organisme vinculat a la ICC que es diu Cort d’Arbitratge Internacional que serveix per resoldre conflictes. L’assoliment dels seus objectius, la ICC ha associat als incoterms una guia de comerç electrònic, un codi de bones pràctiques als estudis de mercat, un codi de pràctiques il·legals en la publicitat i un reglament d’arbitratge per qui vulgui adreçar-se a la cort d’arbitratge internacional.

Incoterms

La primera versió d’incoterms es va publicar al 1936 i es definia com les condicions d’entrega en les operacions de compravenda internacional. Es pretén que els incoterms s’actualitzin cada 10 anys per no quedar desfasats respecte a l’evolució del comerç. Són una normativa de dret privat i no tenen força de llei, no és obligatori la seva utilització, i el seu ús queda condicionat a l’acceptació de les parts, i el seu ús està generalitzat en el comerç internacional de mercaderies i no de serveis.

Dels 11 incoterms, 7 són per transport polivalent i 4 específics pel transport marítim. Aquests últims només s’han d’utilitzar quan es contracta un vaixell sencer o un espai a les bodegues (combustibles, granel,...). En canvi, si la mercaderia es trobés en contenidors, s’utilitzarien els incoterms polivalents; tot i així molts empresaris encara els utilitzen.

Contracte de Transport

Les persones que intervenen són:

• Transportista: persona física o jurídica que assumeix l’obligació d’efectuar el transport, conservant la mercaderia fins la seva entrega.
• Carregador/remitent/expedidor: és la persona física o jurídica que contracta al transportista i entrega la càrrega per al seu transport.
• Consignatari/destinatari: persona física o jurídica a qui va adreçada la mercaderia.

En la organització del trajecte i la contractació del mitjà de transport pot existir un intermediari que posa en contacte al carregador al transportista: l’agent del transport o operador de transports. Quan es tracta de transport internacional l’intermediari s’anomena sovint transitari (ofereixen diferents contenidors per mar/aeri de diferents volums).

Aquest transitari pot tenir també la consideració d'agent de duanes (si ha obtingut el títol de duana, que és un títol oficial i s’ha de passar unes proves, un transitari també pot ser-ho, si no ho tens t’ofereix el servei d'ell, contractar un agent de duana que ho faci si ho és el transitari ho fa ell mateix).

El títol d'agent de duanes és un títol oficial obtingut després d’haver superat unes proves organitzades pel ministeri d’Hisenda i que autoritza a fer els tràmits administratius en les duanes tant per comprar com per vendre a l’exterior.

Hi ha un ordre ministerial de l’any 2004 que estableix les condicions per obtenir el títol d’agent de duanes (no és un funcionari, ell cobra pel seu servei).

Tramita la documentació i fa un peritatge a la mercaderia (si la mercaderia ha de pagar un aranzel ho paga l'agent de duana).

Requisits:

• Tenir la titulació universitària o batxillerat que has de ser directament transitari amb experiència o apoderat o agent d'una empresa transitari.
• Es fan unes proves i s’agafen les millors notes. Un cop aproves la primera prova, has de fer un curs i aprovar-ho.

La figura de l'agent de duanes s’ha vist modificada per un canvi normatiu al 2010 que regula el representant duaner (en base a una directiva comunitària de liberalització de serveis “norma de la unió europea” s’aprova a tota la unió europea i hi ha un territori per cada país per a que s’adapti a la norma).

El contracte de transport interior (majoritàriament terrestre) està regulat per una llei de l’any 2009 “llei del contracte de transport terrestre de mercaderies”, pel codi de comerç i per reglaments i reals decrets actualitzats fins l’any 2010.

El contracte es formalitza en un document anomenat carta de ports (distingeix entre càrrega completa i fraccionada).

En el cas de la càrrega completa el transportista no manipula la mercaderia (no es fan càrregues o descàrregues).

A la càrrega fraccionada el transportista manipula la mercaderia durant el transport, només contracten una part de la capacitat del vehicle.

Quan es tracta d'empreses de transport especialitzada en paqueteria entrem en el supòsit de la càrrega fraccionada (MRW, Seur,...) en aquests casos els diferents enviaments que composen l’expedició tenen diferents remitents i destinataris.

En l’àmbit internacional regeix el conveni internacional de transport de mercaderies per carretera (CMR) des de 1956. És un acord voluntari entre països.

No s’aplica a transport funeraris, postals o de mudances (també existeixen regles especifiques de mercaderies peribles (s'estropeen fàcilment) està subjecta a les regles ATP també existeix una regla per a mercaderies perilloses.

El model més utilitzat a nivell internacional és la carta de ports CMR se expedeixen 4 exemplars (1 pel carregador, 1 pel transitari, 1 el transportista i 1 pel destinatari).

Contingut de la Carta de Ports

Nº de paquets, data, preu, descomptes, observacions del transportista i destinatari, dades del remitent, consignatari, lloc d’entrega de la mercaderia, condicions, domicili del remitent, preu i despeses del transport).

Si és una càrrega fraccionada cada part de la càrrega necessita aquesta documentació.

En aquest conveni està previst que el carregador podrà donar al transportista indicacions de com es realitza el transport.

Possibilitats:

Carregador a transportista: prohibit subcontractar el transport, indicació del vehicle apropiat, indicació de la ruta..

Es distingeix entre retard i pèrdua de la mercaderia que respon en ambos casos, però no per la totalitat dels danys.

Pèrdua: quan han passat més de 30 dies des de que el carregador ha lliurat la mercaderia al transportista.

Retard: quan arriba més tard de l’hora pactada.

Hi ha determinats supòsits que poden alternar les rutes i provocar retards (vagues, inundacions, atemptats, carreteres tallades...).

Si en el moment del lliurament resulta un vici evident, el destinatari ha de fer constar en la carta de ports (dia d’arribada, hora i la firma).

Això dependrà de l’embalatge i les instruccions. Diferents models que no son terrestres:

L’equivalent a la carta de ports CMR però que no siguin terrestre són altes models de carta de ports:

• Carta de ports transport aeri: S’utilitza el model IATA aquest es tant com per mercaderies com a persones.
• Carta de ports per ferrocarril: CIM Railway Bill.
• Carta de ports per transport marítim: distingeix entre càrrega completa o fraccionada. Si es càrrega completa es diu pòlissa de fletament i si es fraccionada coneixement d’embarcament.

Contracte de Lísing/Leasing o Arrendament Financer

És un contracte celebrat entre un arrendador (societat de Leasing) i un arrendatari (empresa client) però que l’arrendador concedeix a l’arrendatari l’ús d’un bé a canvi d’unes quotes periòdiques, clausurant-li la possibilitat d’exercir l’opció de compra al final del contracte. (és el que diferencia aquest tipus d’arrendament financer als altres tipus).

Segons l’associació Espanyola de societats de Leasing: “Són operacions d’arrendament financer aquells contractes que tinguin per objecte exclusiu la cessió de l’ús de béns mobles o immobles, adquirits per aquesta finalitat, segons les especificacions del futur usuari, a canvi de l’abonament periòdic de quotes”.

Parts del Contracte de Leasing

1ra part: Són establiments financers de crèdit (EFC). Tenen les mateixes característiques que els crèdits de consum.

• Ha de ser una S.A.
• Capital mínim superior a les altres S.A. (60.000€).
• Estan sota la supervisió del Banc d’Espanya.
• Sotmeses a una normativa específica.

Aproximadament un 80% de les empreses de Leasing són filials d’una entitat financera.

Filial: empresa amb personalitat jurídica pròpia, però el seu principal accionista és un Banc, caixa o cooperativa de crèdit.

L’empresa de Leasing no és la proveïdora del bé.

2na part: EMPRESA CLIENT: (ha de ser un empresari) una persona física o jurídica (autònoms o empresaris) però no poden ser particulars.

Ha de facilitar la documentació, perquè així l’empresa de Leasing pugui comprovar si són empresaris o autònoms.

L’objecte del contracte ha de ser un bé destinat a la seva activitat empresarial o professional. Si ets un autònom, i tens contractat un Leasing, pots arribar a utilitzar-lo amb un fi privat.

Característiques:

• El bé ha de ser moble o immoble. Si és moble la duració mínima del contracte ha de ser de 2 anys i si és immoble la duració serà de 10 anys.. el bé no té per que ser estàndard, pot ser a mida.
• S’ha d’oferir l’opció de compra (el comprador pot quedar-se el bé o refusar-lo). Per que l’opció de compra sigui atractiva per l’empresa client, cal que el valor comptable del bé a la finalització del contracte sigui superior al valor de l’opció de compra.
• Les quotes a pagar inclouran una part de la recuperació del cost del bé i una part d’interessos (aquesta és anomenada càrrega financera, part de la recuperació del bé ha de ser creixent al llarg de la duració del contracte.
• Té avantatges fiscals respecte a altres operacions, per exemple comparat amb una compra a terminis i amb un arrendament operatiu.

Avantatges fiscals en declaració del import de societats i IRPF (autònoms).

L’avantatge consisteix en que la totalitat de les quotes de Leasing es considera despesa deduïble en el import de societat. Respecte l’arrendament operatiu, les quotes de rènting també es consideren despeses deduïbles, però acostumen a ser més petites, per tant, la despesa deduïbles són els interessos i el desgast del bé. En aquest cas la despesa també és més petita. Donant que el empresaris tributen pel benefici.

Contingut del contracte:

• Identificació de les parts.
• Identificació del bé i descripció.
• Duració contracte.
• Tipus d’interès nominal.
• TAE.
• Import i venciment de quotes.
• Clàusules.
• Obligacions impositives.
• Possibilitat de cancel·lació anticipada i commoció corresponent.
• Conseqüència d’impagament.
• Valor de l’opció de compra.

Rènting: és tracta d’un arrendament amb serveis addicionals. Un fabricant o distribuïdor cedeix a l’empresa client l’ús d’un determinat bé, a canvi d’una quantitat que a més del cost de lloguer inclou prestacions com assegurança, reparacions, combustibles...

El bé és estàndard, pot existir l’opció de compra però no és obligatori oferir-la, no hi ha interessos. El rènting el pot contractar un particular, la duració del contracte no és determinat.

Contracte de Factoring

És un contracte en que una empresa (individual o social), que és titular d’una sèrie de drets de cobraments dels clients, o drets de crèdit, cedeix aquests drets de crèdit a un altre empresa anomenada factor, que s’encarrega d’una sèrie d’operacions relacionades amb ells, principalment la gestió de cobrament.

El factor: empresa de factoring. Es tracta d’un altres EFC o bé, directament una entitat financera (Banc, caixa, cooperativa de crèdit). Ha de tenir un capital mínim de 601.000€, supervisat pel banc d’Espanya, i apareix en un registre públic que depèn del Banc Europeu. Aquests establiments, també estan sotmesos a la “llei de disciplina i intervenció de les entitats de crèdit”. No s’ha de confondre amb una empresa de cobrament de morosos, ja que aquestes de dediquen al cobrament d’impagaments i el factoring ofereix serveis abans del venciment.

Ofereixen:

• Cobrar els drets de cobrament cedits, respectant els venciments, es a dir, realitza la gestió de cobrament, tant si els drets de cobrament estan formalitzats en un efecte comercial com si no. Es cobrarà una comissió que porta IVA.
• Finançar mitjançant el descompte, el import de les factures quan s’hagi pactat. En aquest cas es cobra interessos i comissió sense IVA.
• Investigar la solvència dels clients, s’acostuma a fer en els casos anteriors i també té un cost, és obligatori en el segon cas i a vegades també en el primer.
• Portar la comptabilitat dels clients i els seguiments dels saldos a favor i en contra de l’empresa client.
• Cobrir el risc d’insolvència fins al límit pactat. És una assegurança d’impagament.

Aquestes comissions es cobren pels seus serveis, poden ser un import fix o un percentatge de l’import de la facturació.

Es pot contractar dues modalitats de factoring:

• Factoring sense recurs: el factor assumeix el 100% del risc d’insolvència del deutor. El factor pot arribar a comprar tots els drets de crèdit del client que aleshores desapareixen del balanç i de la comptabilitat del client; aquesta opció suposa que es financiin els drets de cobrament.

L’empresa client a vendre els drets de cobrament, l’incrementa la seva liquiditat.

• Factoring amb recurs: el factor ofereix finançament i l’empresa client ja que li avança l’import de les seves factures (dret de cobrament) descomptant-li els interessos i comissions igual que l’altre. En el cas que hi hagi impagament d’algu d’aquets drets de cobrament, el risc d’insoveència no l’assumeix el factos, sino l’empresa client, el factor recuperarà el nominal de les factures que ha avançat.

Aquesta modalitat equival al descompte o negociació d’efectes comercials, però sense que hi hagi efecte.

Extinció dels Contractes

Suposa la finalització de les obligacions per les parts. Formes de finalitzar el contracte:

• Pagament o compliment.
• Mutu disens. Les parts es posen d'acord per deixar sense efectes el contracte.
• Recissió o resolució unilateral. Incompliment d’una de les parts i l’altre part ha de demanar compensacions o indemnitzacions que marca la llei o si abans s’ha pactat.
• Condonació. Una part perdona a l’altre part el incompliment de les seves obligacions.
• Compensació. Es dona quan hi ha confució de drets entre les parts, aquesta confusió es dona quan les dues parts són reciprocament deutors i creditors.