Context històric i evolució de la narrativa catalana: Anàlisi de l'obra de Rodoreda

Context històric i cultural de l'escriptura de l'obra

La Guerra Civil Espanyola marca de manera tràgica i profunda la història contemporània d’Espanya, afectant no sols els tres anys de conflicte (1936-1939), sinó també el període posterior. La postguerra, amb la instauració de la dictadura franquista, es caracteritza per la voluntat d’esborrar tot rastre de l’etapa republicana mitjançant la repressió política i la instauració d’una censura fèrria que vigilava el compliment de les directrius del règim. En les nacionalitats històriques, la repressió s’estengué també a les llengües i institucions pròpies.

El general Franco derogà l’Estatut de Catalunya, i la llengua catalana perdé el seu caràcter oficial: es prohibí l’ensenyament del català a les escoles, es clausuraren les institucions culturals i no s’autoritzà cap publicació en català, deixant els escriptors sense contacte amb els lectors. Alguns es van refugiar a les “catacumbes” de tertúlies i salons, en un “exili interior” (Joan Fuster), mentre altres marxaren a l’exili exterior. Amb la dictadura i la pèrdua de llibertats, la producció literària va entrar en crisi: la censura impedia la publicació de moltes obres i tota una generació d’escriptors es veié abocada a l’exili cap a França o Amèrica.

Aquests escriptors sentiren la responsabilitat de matindre viva la tradició cultural i la llengua en perill d’extinció. Organitzaren, en els llocs de destí, una vida cultural activa en català amb Jocs Florals, premis literaris, editorials i revistes. Molts d’ells pogueren dedicar-se a oficis afins com l’ensenyament, el periodisme o l’edició, contribuint així a la preservació de la cultura catalana.

Alguns trets característics de la literatura de l’exili són:

• Es fa la literatura a partir de l’experiència immediata.
• Conté notes exòtiques estretes del nou espai on es mou l’escriptor.
• Incorpora el tema de l’enyorament.
• Incorpora el sentiment de frustració i la fatalitat del destí.
• Denuncia la guerra i les seues conseqüències.

Juntament amb l’exili exterior, a les nostres terres es va viure també un exili interior, on els intel·lectuals es van trobar desconnectats del poble i obligats a recloure’s en cercles tancats i privats, sovint imposats pel silenci de la censura. La cultura catalana mantenia una situació d’espera en àmbits privats i clandestins, especialment en els primers anys de la postguerra, amb textos, poemes i revistes passant de mà en mà.

Durant el franquisme, en la literatura catalana es distingeixen dues etapes. En la primera, fins a 1959, domina la clandestinitat i l’exili, mentre que a partir del 1959 d’aquell any es comença a notar certa tolerància envers la cultura catalana, afavorida per l’intent del règim de millorar la seua imatge internacional. Això permet una tímida ampliació de la producció editorial en català, amb més traduccions i alguns ponts de comunicació amb el públic, tot i les restriccions de censura. Els anys setanta marquen un nou període històric. La mort de Franco (1975) obre el camí a la democràcia i l’estat de les autonomies, amb la cooficialitat del català, basc i gallec en els Estatuts d’Autonomia. Això impulsa un procés de normalització lingüística que continua fins a hui, marcat per diversos factors.

• L’ensenyament de la llengua en l’escola.
• L’augment de l’ús públic de la llengua: mitjans de comunicació, institucions.
• La millora dels circuits culturals: augment d’editorials, premis literaris, publicacions crítica literària.
• Aparició de nous escriptors que aspiraven a un context de normalitat.
• Increment del públic lector en català.

L'obra en la trajectòria de l'autora

Rodoreda escriu aquesta novel·la (La plaça del Diamant, 1962) en la seua etapa de maduresa, més de dos dècades després que la seua trajectòria clarament ascendent es veurà truncada pel triomf franquista, l'exili i la Segona Guerra Mundial. Aquests esdeveniments es reflectiren en les seues obres posteriors, les quals varen ser les que inauguraren la seua etapa de maduresa, tant des d'un punt de vista tècnic (domini estructural i estilístic), com des d'un punt de vista temàtic. Les obres d'aquest període es varen centrar en heroïnes que, des de la maduresa, recorden el seu passat i manifesten la inexorable certesa d'haver perdut la joventut.

A més a més fa servir l'estructura de final obert que dóna certa esperança de felicitat en la vida dels personatges principals (no com en el tercer període, on els finals es tornen tancats). En aquest darrer període tant els protagonistes masculins com femenins arriben a la vellesa i moren, cloent així la seua trajectòria vital. D'altra banda, s'ha de destacar també que el temps ha fet oblidar o superar algunes de les frustracions de l'autora i això comença a insinuar-se en les seues narracions, on les relacions entre els homes i les dones ja no són tan antagòniques com en l'etapa dels Anys d'aprenentatge.

Característiques generals del gènere narratiu

La narrativa en català durant la postguerra (fins als anys 70) es mou, d’una banda, entre la continuïtat de models narratius provinents d’abans de la guerra (novel·la psicològica, realisme tradicional), amb les variacions personals de cada autor; i de l’altra, la influència d’alguns corrents provinents de l’exterior. En aquest segon grup, són especialment destacables l’estímul de l’existencialisme i del realisme compromés. Paral·lelament, és visible l’impacte de les tècniques renovadores de la novel·la de James Joyce o Marcel Proust, continuades per la novel·la nord-americana.

D’altra banda, es produeix una desconnexió entre la narrativa feta a l’exili i la de l’interior, i també un tall semblant entre les generacions anterior i posterior a la guerra civil: la repressió de la immediata postguerra impedia la continuïtat natural entre les generacions, que de tota manera es va anar aconseguint amb moltes dificultats.

Els narradors de postguerra se solen classificar en dos grups: els que ja havien començat a publicar abans de la guerra (Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere Calders); i aquells que es donaren a conèixer després del conflicte, com Manuel de Pedrolo, Joan Perucho o Enric Valor. La plaça del Diamant guarda relació amb les tècniques de la novel·la psicològica (que entrà amb força a Catalunya als anys 20 i 30), ja que el personatge principal s’explica a través de l’anàlisi intimista i profunda, vehiculada amb la tècnica de l’”escriptura parlada”. És una protagonista femenina caracteritzada pel dolor, el desencís i la soledat que deixen enrere la joventut i assoleixen una maduresa alliberadora. El pas del temps també té una gran importància en tant que fa evolucionar i canviar les seues heroïnes i, de retop, la seua visió del món.

Evolució de la narrativa des de 1939 fins a l'actualitat

Mercè Rodoreda va viure fets que van commoure Europa al segle XX: la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. L'exili la va posar en contacte amb les principals tendències literàries i autors del període. Les seves primeres obres s'inclouen en la novel·la psicològica, corrent que, en les lletres catalanes, representava l'avantguarda literària. Durant la postguerra, es va preferir un realisme vuitcentista o compromès amb el moment. Rodoreda compartia les preocupacions dels escriptors europeus de l'època i llegí autors com Virginia Woolf, Joyce, Proust, Kafka, així com existencialistes com Camus i Sartre.

Després de la Guerra Civil, la novel·la en català va reaparèixer lentament, amb la censura i l'exili com a obstacles. Als cinquanta, van tornar autors coneguts abans de la guerra (Rodoreda, Pla, Villalonga) i es va veure una nova generació d'escriptors (Sarsanedas, Capmany, Pedrolo). La dècada dels seixanta consolidà l'hegemonia de la novel·la, i a finals dels seixanta i setanta va aparèixer una nova generació d'autors com Moix i Porcel. A la Comunitat Valenciana, emergeix la "generació dels setanta" amb narradors com Mira i Sánchez-Cutillas.

Els anys vuitanta marquen un període de certa normalitat per a la literatura catalana, amb figures com Monzó, que enllaça amb autors com Pere Calders i Cortázar. També destaca la narrativa històrica (Cabré, Lozano) i la de gènere, com la novel·la negra de Ferran Torrent.

Altres autors destacats en el context de l'obra

Dins la narrativa fantàstica (que juga amb elements màgics, irreals i fantasiosos) trobem autors molt diversos, com Joan Perucho (Les històries naturals) o Pere Calders (Cròniques de la veritat oculta). Calders inclou amb la màxima naturalitat elements fantàstics en un context quotidià i deforma fets banals fins a convertir-los en inexplicables. Tot des d’una perspectiva irònica que posa en qüestió els codis de la literatura fantàstica: “Tinc somnis profètics, pressentiments alertadors, trec partit de la telepatia i, a casa meva, fora d’èpoques de veritable penúria, hi ha hagut sempre fantasma...” Dins la narrativa psicològica destaquem Llorenç Villalonga qui es decanta per una narrativa de nostàlgia; a partir del referent de la pròpia biografia, reconstrueix un món, una societat que ha deixat d’existir (Bearn o la sala de les nines).

El paper de Rodoreda entre les escriptores de la postguerra

La plaça del Diamant és una novel·la psicològica, escrita en un monòleg interior, autobiogràfic, escrit en primera persona, amb molts elements simbòlics que confluïxen per a caracteritzar el personatge i l’ambient de l’obra, amb un llenguatge planer i fàcil d’entendre escrit amb una voluntat d’estil poètic insuperable, que narra les condicions i circumstàncies de la guerra i postguerra de manera crua, real contrastat tot amb la imaginació que dona esperança de sobreviure. I Mercè Rodoreda és una dona molt culta, que viu l’exili una part de la seua vida. Les altres escriptores de la postguerra tenen un altre estil o es dediquen a altres gèneres. Per exemple: Maria Aurèlia Capmany, que destaca més en teatre que en narrativa. Clementina Arderiu i Maria Beneyto a la poesia; Maria Ibars, poetessa i narradora d’ambients rurals; Beatriu Civera, narradora de novel·la rosa, melodramàtica o sentimental. També Carmelina Sànchez-Cutillas, com a poetessa; després com a narradora.

Models i corrents narratius en el context de l'obra

• Realisme tradicional: Enric Valor escriu novel·les realistes reelaborant els models vuitcentistes.
• Narrativa de l’exili: Els autors pretenien donar testimoni dels esdeveniments viscuts amb la guerra o l’exili, o reflexionar sobre la condició humana. Alguns d’ells són Avel·lí Artís-Gener, Lluís Ferran de Pol, Pere Calders.
• Narrativa psicològica: Corrent que es caracteritza per la introspecció en el món interior i la psicologia del protagonista, amb una forta influència de les teories psicoanalítiques i del subconscient de Sigmund Freud. En aquest tipus de novel·la perd importància la trama i es dona importància a les reaccions interiors dels personatges davant d’uns fets. Podem inscriure en aquest corrent els dos autors més destacats del període: Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga.
• Narrativa influïda per l’existencialisme: L’existencialisme era un corrent filosòfic amb un vessant literari que mostrava preferència per presentar l’absurd de la vida humana i la sensació d’angoixa que això produeix. És una novel·la que reflexiona sobre la condició humana. En mostren influència Manuel de Pedrolo o Maria Aurèlia Capmany.
• Novel·la catòlica: També se centra en la condició humana, però partint d’una visió cristiana del món no lliure de conflictivitat, fent incidència en idees com la culpa i la redempció. Joan Sales, Blai Bonet o Xavier Benguerel escrigueren novel·les vinculades a aquest corrent.
• Realisme compromés: Molt present als anys 60, que pretén mostrar la realitat amb una voluntat de denúncia social, presentar la realitat de l’home del carrer i la seua problemàtica de marginació i opressió. Autors que publicaren obres d’aquesta intencionalitat són Josep M. Espinàs, Baltasar Porcel o Joaquim Carbó.
• Narrativa “fantàstica”: O que juga amb elements màgics, irreals i fantasiosos. Dins d’aquest grup trobem autors molt diversos, com Joan Perucho o Pere Calders. Calders inclou amb la màxima naturalitat elements fantàstics en un context quotidià i deforma fets banals fins a convertir-los en inexplicables. Tot des d’una perspectiva irònica que posa en qüestió els codis de la literatura fantàstica.
• Narrativa de gènere: Especialment policíaca. Hi destaca, de nou, Manuel de Pedrolo.

Evolució del gènere narratiu posterior a l'obra

El 1975, amb la mort del general Franco, s’accelerà el camí que conduirà els espanyols de la repressió a les llibertats, de la dictadura a la democràcia. Els canvis socials i polítics van ser espectaculars i van fer possible la normalització d’una producció i d’un mercat literari important en català, mercat que ja havia començat a recuperar-se durant la dècada dels seixanta. L’aprovació de la Constitució i els Estatuts d’Autonomia que reconeixien el caràcter oficial del català, i generalitzaven el seu ús a l’ensenyament amb l’aprovació de les lleis de normalització lingüística va establir el marc legal que va permetre l’alfabetització de la població, la millora en l’ús social de la llengua i l’augment del públic lector, tant adult com juvenil.

La situació de la narrativa en les tres últimes dècades del segle XX millora considerablement respecte als anys de la postguerra. Tanmateix, malgrat els trets comuns de la producció narrativa de la generació dels 70, trobem gran diversitat narrativa, des del psicologisme fins a l’experimentació o la novel·la de gènere.

En la producció novel·lística dels anys 80 observem algunes constants com els recursos humorístics, la tendència urbana, el conreu de la novel·la de gènere, la voluntat de professionalització i la despolitització.

A final dels anys vuitanta i als noranta es reactiva el desig per retornar a formes narratives més clàssiques i per contar històries com la narrativa de gènere, el realisme brut on es retrata una societat urbana, burgesa, conformista... En l’actualitat, hi ha una pluralitat de veus que s’expressen en una mateixa llengua, el català. I un dels avanços és que els nostres autors han adquirit un grau d’escriptura acceptable i una llengua cada vegada més flexible. Cal remarcar que la major part dels narradors actuals no es dediquen només a la literatura de creació: compaginen la creació artística amb el periodisme, l’ensenyament, la producció de llibres de text, les traduccions i adaptacions, les conferències... A pesar de l’èxit dels seus llibres, el principal entrebanc amb què es troben els escriptors valencians és arribar a traspassar fronteres i ser traduïts. Potser els autors més destacats de finals del segle XX i inicis del segle XXI són Carme Riera, Quim Monzó, Joan F. Mira, Jesús Moncada, Empar Moliner...