Contaminació derivada de la sobreexplotació d’aqüífers i la qualitat de l’aigua

Contaminació derivada de la sobreexplotació d’aqüífers:

Origina dos problemes: intrusió salina i mobilització d’aigües contaminades.

• Intrusió salina: Quan es gasta més aigua del compte en poblacions litorals durant els mesos d’estiu, els aqüífers disminueixen el seu nivell freàtic i l’aigua de mar penetra més cap a l’interior i ascendeix. Si la situació és molt manifesta, el pou pot bombar aigua salada.
• Mobilització aigües contaminades: Els contaminants es concentren quan disminueix la quantitat d’aigua i a més, poden desplaçar-se cap al pou que s’està explotant.

La qualitat de l’aigua:

Segons l’ús que tingui, els indicadors de la seva qualitat han de ser diferents. Hi ha tres grups:

Físics:

• Terbolesa: Presència de partícules en suspensió, sobretot per erosió i transport dels sediments, però també per les aigües residuals.
• Sòlids en suspensió: Pes dels productes insolubles. És més útil si el valor és alt, com a les aigües residuals.
• Color: La matèria orgànica, els tanins, compostos de Fe, etc... poden tenyir l’aigua, igual que els colorants, alguns productes químics o minerals.
• Olor i sabor: En principi, ha de ser insípida i inodora.
• Temperatura: Una Tª elevada, accelera la velocitat de les reaccions químiques i disminueix la solubilitat de l’oxigen.
• Conductivitat: Capacitat de l’aigua per conduir l’electricitat. És més elevada mentre més sals porta dissoltes.

Químics:

• pH: Entre 6 i 9 a les aigües naturals. Les activitats biològiques (fotosíntesi, respiració...) o físiques (turbulències) influeixen en el valor de pH perquè varien la concentració de CO₂ dissolt. La pluja àcida i els lixiviats dels abocadors donen lloc a un aigua àcida. Els detergents i els substrats carbonatats, donen un caràcter bàsic a les aigües.
• Duresa: Suma de les concentracions de Ca i Mg. Les aigües subterrànies tenen valors més alts que les superficials.
• Oxigen dissolt: És un dels indicadors de qualitat de l’aigua més utilitzat. Valors per sota de 2 mg/l ocasionen la mort dels peixos. La seva solubilitat depèn de la Tª.
• Indicadors de matèria orgànica: La matèria orgànica és un component típic de l’aigua que ha patit abocaments i està relacionada amb l’oxigen perquè, per degradar-la, es consumeix aquest. Mesurant la velocitat de consum de l’oxigen, podem saber la matèria orgànica que hi ha en una mostra. Hi ha tres maneres de mesurar-la: DBO, DQO i COT.

Indicadors biològics:

Es basen en l’avaluació dels organismes de la comunitat que permeten donar una estimació de la qualitat de l’aigua. La presència de compostos anòmals a l’aigua o concentracions diferents de les substàncies habituals poden provocar efectes en els organismes, com:

• Canvis en les espècies d’organismes
• Empobriment en el nombre d’espècies
• Mortalitat general de les poblacions
• Canvis metabòlics o deformacions morfològiques

La Unió Europea potencia molt aquest tipus d’indicadors per controlar la qualitat de l’aigua. Hi ha diferents mètodes que empren indicadors biològics:

• Ecològics: Els més utilitzats per avaluar la qualitat de l’aigua. Es basen en les necessitats ecològiques dels diferents organismes. Una modificació ambiental suposa un canvi en el nombre d’espècies (biodiversitat), en l’abundància relativa del nombre d’espècies o el nombre d’individus existent. S’estableixen uns índexs biòtics que defineixen la qualitat de l’aigua segons les espècies que hi ha presents. Si la contaminació és elevada, només hi haurà espècies molt tolerants. Les més sensibles a la contaminació seran les primeres que desapareixeran. S’utilitzen organismes com bacteris, protozous, productors primaris, macroinvertebrats i peixos.
• Microbiològics: S’utilitzen bacteris (st E. coli) per mesurar la contaminació fecal.
• Fisiològics: Mesuren la velocitat a la qual els organismes presents són capaços de créixer, degradar un substrat o generar un producte. Si varia la velocitat, potser hi ha alteracions del seu estat fisiològic, provocades per contaminants.
• Ecotoxicològics: Mesuren la resistència de certs organismes als efectes nocius de la contaminació.