Contacte Lingüístic: Bilingüisme, Diglòssia i Conflicte

El contacte lingüístic

El monolingüisme no és la norma habitual en les societats humanes. La realitat lingüística ha estat sempre diversa, dinàmica i canviant. La diversificació lingüística que presenta la societat actual té unes causes i unes conseqüències del tot diferents segons sigui la comunitat.

La sociolingüística ha aportat conceptes per descriure situacions de contacte entre llengües:

• Bilingüisme
• Diglòssia
• Conflicte lingüístic
• Minorització lingüística
• Normalització lingüística

Bilingüisme

És un mot actualment molt polisèmic. Teòricament, l'individu bilingüe usa les dues llengües amb la mateixa facilitat i competència, de manera que en la seva ment cada significat tindria dos significants. Això és del tot impossible, ja que cada persona, per molt bé que conegui i usi dues llengües, sempre en té una que domina més o la té més interioritzada (llengua materna).

S'ha anat acompanyant el concepte bilingüisme amb adjectius que precisen el seu significat:

• Bilingüisme social-ambiental
• Bilingüisme territorial
• Bilingüisme passiu

El bilingüisme sovint neutralitza un dilema, tapa el conflicte, evita fer cap elecció, amaga les oposicions amb una coexistència idealista i és defensat en una sola direcció. El bilingüisme té un caràcter individual; només l’individu podria ser bilingüe, mai la col·lectivitat.

Raons de tipus polític han provocat que dues llengües distintes conflueixin i es disputin un mateix territori. L’experiència demostra que el bilingüisme com a fet social és utòpic. Mai no s’aconsegueix una plena igualtat d’ús i de drets entre dues llengües.

Diglòssia

Són diglòssiques aquelles situacions en què dues varietats d’un mateix idioma coexisteixen a tots els territoris i a tots els àmbits lingüístics de la comunitat lingüística i tenen assignades funcions socials distintes dins la comunitat parlant.

En una situació diglòssica clàssica es donen els següents factors:

• Especialització funcional: Cada varietat (A - alta, B - baixa) té funcions socials diferents.
• Prestigi: La varietat A té més prestigi que la B.
• Herència literària: Important només en A.
• Adquisició: A s’aprèn a l’escola; en canvi, B s'aprèn a casa.
• Estandardització: A està estandarditzada; B no té (o tenia originalment) ortografia estàndard.
• Gramàtica: L’estructura gramatical de B és més senzilla; la de A és més complexa.
• Lèxic: El lèxic és parcialment comú, però el lèxic de A és més ric en tecnicismes i expressions cultes; el lèxic de B és més ric en expressions populars i familiars.
• Fonologia: Els sistemes fònics de A i de B conformen una estructura fonològica única, on la fonologia de B és la bàsica i els trets divergents de A formen un subsistema.

La diglòssia clàssica és estable.

Aquesta definició estricta de diglòssia no és aplicable a la situació del català respecte al castellà, ja que no es tracta de dues variants de la mateixa llengua. A més, entre el català i el castellà no existeix una distribució funcional clara i acceptada per tothom, ni es tracta d’una situació estable ni estàtica, sinó de conflicte.

A partir d’aquesta descripció original, el terme s’ha generalitzat i s’utilitza també quan les funcions socials es troben repartides entre dues llengües diferents: una llengua dominant (equivalent a la varietat A) i una llengua recessiva (equivalent a la varietat B).

Conflicte lingüístic

És la situació en la qual dues llengües competeixen entre elles dins d'una mateixa comunitat, provocant el desplaçament total o parcial d’una d’elles en diversos àmbits d’ús. Es produeixen dos tipus d’expansió/recessió:

• Quantitativa: Nombre de parlants, freqüència d'ús.
• Qualitativa: Àmbits d'ús (formals, informals, etc.).

Llavors es parla de llengua dominant o expansiva i de llengua dominada o recessiva. El conflicte lingüístic és un procés dinàmic i és inevitable quan dues llengües es troben en contacte dins una mateixa societat.

El conflicte lingüístic presenta dues sortides possibles:

• Normalització de la llengua recessiva.
• Substitució de la llengua recessiva per la dominant.

La situació que s’estableix entre la llengua dominant i la llengua recessiva depèn de la reacció dels parlants i de les circumstàncies socials que l’envolten. La situació no canvia a una velocitat uniforme.

Normalització lingüística

És un procés sociocultural consistent en l’extensió de l’ús d’una llengua minoritzada en quatre aspectes principals:

• Augment de la quantitat de parlants.
• Augment de la freqüència d’ús.
• Augment o ocupació de tots els àmbits d’ús (formals i informals).
• Facilitació de normes d’ús lingüístic més favorables a la presència de la llengua recessiva.

L'objectiu és aconseguir la normalitat per a la llengua recessiva, és a dir, que pugui ser usada en qualsevol àmbit sense restriccions.

Aquest procés inclou dos processos inseparables i interdependents:

• Procés lingüisticocultural: Estandardització, codificació, cultiu de la llengua.
• Procés sociopolític: Extensió social de l'ús i política lingüística favorable.

Perquè s’arribi a una total normalització, la llengua ha de ser oficial i hi ha d’haver un poder polític i una situació social que la impulsin activament.