Construcció social de la realitat: Schütz, Berger i Luckmann, Searle, Husserl, Mead

Schütz: Realitat construïda socialment

Aquesta teoria parteix de la premissa que els subjectes donen sentit a la realitat i en donar aquest sentit la creen. Els fets socials són generats per persones i grups de persones d’acord amb el sentit que cada un dóna a les seves accions. El subjecte coneix la realitat, el món social, a través de tipificacions, idees prèvies, en base a les quals construïm la realitat. Poden ser de primer ordre o de segon ordre.

Tipificacions de primer ordre

Les tipificacions de primer ordre serien la intel·ligència cultural, que és comuna a totes les persones, i que prové de la vida qüotidiana i del sentit comú, que tal i com hem dit abans, és coneixement ordinari, un coneixement pràctic.

Tipificacions de segon ordre

Les tipificacions de segon ordre serien apreses i dependrien de les oportunitats i provisions educatives. Són idees i conceptes científics provinents de l’entorn acadèmic. D’alguna manera, doncs, quan estudiem la societat, des de la Sociologia, hem de tenir en compte les reflexions dels actors socials. A més a més d’aquestes tipificacions, també hem de tenir en compte el concepte de món de la vida.

Món de la vida

Transfons d’autoevidències i conviccions inqüestionades que usen els participants en els processos cooperatius d’interpretació. “El que donem per descomptat”. Ex: Els diners, el matrimoni, el metro, els dies de la setmana, etc.

Berger i Luckmann: La construcció social de la realitat

Segons Berger i Luckmann, el subjecte s’introdueix a la societat mitjançant el procés de socialització. En aquest procés de socialització hi intervenen diversos agents. En aquest punt hauríem de parlar dels processos d’externalització, objectivació i internalització. Per explicar-los hem de partir del fet que és evident que perquè poguem socialitzar-nos ha d’existir quelcom prèviament: l’ordre social, la realitat social. Aquest ordre social ha estat creat per éssers humans, mitjançant:

• Gènesi, atès que en el passat va ser creat per persones.
• Existència, ja que només pot existir aquesta realitat si hi ha persones que la sostenen en el present i en el futur.

L’externalització seria el procés que explicaria que la realitat social és un producte humà.

Objectivització:

És el procés que comparteix els productes de l’activitat humana en quelcom exterior a ella. Aquest procés inclou:

• La institucionalització: És la repetició d’una acció que es converteix en típica i que, en passar a altres generacions, apareix com objectiva.
• La legitimació: Inclou els coneixements i normes que expliquen i justifiquen les institucions.

Internalització:

És la nostra assumpció subjectiva d’alguna cosa que ens ve de fora i ens apareix com a objectiva tot i que, en realitat, és una construcció subjectiva d’altres persones.

Socialització

Procés mitjançant el qual els individus d’una societat o d’una cultura aprenen i interioritzen. “La socialització al llarg de la vida cada vegada és més difuminada” -La societat en la infància està orientada cap a la interiorització del món adult, i la socialització secundària està orientada a l’elecció entre diferents opcions socialment disponibles, que es poden anar canviant sempre que es pugui. Es tanca amb la creença que hi ha una activitat adequada per a cada edat (edisme). Prejudici/limitar les accions per l’edat.

Crítiques

1. La realitat existeix més enllà de qualsevol construcció social.
2. Èmfasi en la consciència (individual) i oblit de la interacció (significat en comunitat).

Searle

Existeix la realitat més enllà de tota la construcció social. Construcció de la realitat social. Limitacions del constructivisme.

• Existeix una realitat més enllà de tota construcció social.
• Fets bruts: No depenen de l’acord humà (muntanya de Montserrat).
• Fets institucionals: Depenen de l’acord humà (hi ha realitats que són construccions humanes (significat que li donen algunes persones a la muntanya de Montserrat)). Supera les limitacions del constructivisme.

La consciència dels subjectes individuals és generada en les seves relacions intersubjectives amb la resta de persones i no de forma individual. Les nostres idees sobre una realitat (tipificacions) no sempre han estat en la nostra ment.

Crítica al postmodernisme

Existeix una realitat objectiva (fets bruts) que no depèn de les interpretacions dels subjectes.

Husserl

Món de la vida (no intersubjectiva).

Schutz

Concepció intersubjectiva del món de la vida. Per ell, el món de la vida té sentit en els actes explicatius de la consciència, no en les interaccions entre actors.

Subjectes. George Herbert Mead

Del constructivisme a la interacció. Els actors socials construeixen la realitat social, però no en el seu interior, amb les seves idees i la seva tradició cultural internalitzada (Schutz, Berger) sinó perquè ho fan entre ells, en interacció amb l’exterior (Mead). Superació del dualisme/Individu – Grup societat. És una teoria comunicativa/Interacció – Comunicació.

El paper de les interaccions

Família, Escola, Grup d’iguals, Mitjans de comunicació