La Construcció de l'Estat Liberal a Espanya (1808-1868)

Característiques de l'Antic Règim

L'Antic Règim tenia tres característiques principals:

• Economia basada en el sector primari.
• Monarquies absolutistes.
• Avenços tècnics limitats.

La Crisi de l'Antic Règim i la Guerra del Francès

La monarquia borbònica va haver de fer front a la Guerra del Francès (1808-1814). Napoleó, amb l'excusa d'envair Portugal, va ocupar Espanya aprofitant les desavinences entre Carles IV i el seu fill Ferran VII.

El país s'aixeca contra les tropes franceses, mitjançant les anomenades guerrilles, i s'aprofita la situació per instaurar el primer sistema liberal d'Espanya.

Les Corts de Cadis i la Constitució de 1812

Es creen les Corts de Cadis i s'elabora la primera Constitució espanyola: la Constitució de 1812, coneguda com "La Pepa". Aquesta Constitució la va elaborar una comissió formada per membres del sector liberal. Establia principis com:

• Sobirania nacional.
• Sufragi universal masculí indirecte.
• Divisió de poders: executiu, legislatiu i judicial.

El Regnat de Ferran VII: Absolutisme vs. Liberalisme

Després de la derrota dels francesos, torna el rei Ferran VII.

Restauració de l'Absolutisme (1814-1820)

Amb ell torna l'absolutisme.

El Trienni Liberal (1820-1823)

El 1820 s'inicia el Trienni Liberal amb un pronunciament militar liderat per Riego, que obliga el rei a jurar la Constitució de 1812.

La Dècada Ominosa (1823-1833)

De 1823 a 1833 torna a restaurar-se l'absolutisme. Ferran VII demana ajuda a la Santa Aliança, que envia un exèrcit francès (els Cent Mil Fills de Sant Lluís) per acabar amb el liberalisme.

El 1833 Ferran VII mor i deixa com a successora la seva filla Isabel. Ferran VII anul·la la Llei Sàlica (que impedia regnar les dones) per permetre la successió femenina, en detriment del seu germà Carles Maria Isidre. Això provoca les Guerres Carlines, un conflicte entre els partidaris d'Isabel II (isabelins o liberals) i els partidaris de Carles Maria Isidre (carlins o absolutistes). Aquest darrer període absolutista és conegut com la Dècada Ominosa.

Independència de l'Amèrica Hispànica

En el primer terç del segle XIX, la majoria de les colònies espanyoles a Amèrica s'independitzen, excepte Cuba, Filipines i Puerto Rico.

Les Guerres Carlines

Després de l'anul·lació de la Llei Sàlica, els partidaris de Carles Maria Isidre el van proclamar rei, i això desemboca en un conflicte armat.

• Carlins: Antiliberals, tradicionalistes. Els suportaven part del clergat, la petita noblesa rural i petits propietaris.
• Isabelins (Liberals): Els donaven suport l'alta noblesa, funcionaris, part de l'Església i l'exèrcit.

Desenvolupament de la Guerra

Els isabelins comptaven amb el suport de l'exèrcit regular, mentre que els carlins es basaven en guerrilles. Les Guerres Carlines (la primera entre 1833-1840) acaben amb la victòria dels isabelins i tindran conseqüències negatives en l'economia del país.

Les Regències (1833-1843)

Evolució política durant la Regència de Maria Cristina (1833-1840)

Durant la minoria d'edat de la seva filla Isabel II, la reina Maria Cristina serà la regent (1833-1840). Estarà assessorada per un consell de govern. Espanya queda dividida en províncies (reforma de Javier de Burgos, 1833).

Durant la regència de Maria Cristina es nomena president del govern un liberal moderat (Martínez de la Rosa) i s'elabora l'Estatut Reial de 1834, que no era ni una Constitució ni una carta atorgada, sinó un conjunt de regles molt conservadores.

Els liberals es divideixen en dos grans grups: moderats i progressistes. La Corona sempre va donar suport als moderats.

Els Progressistes al Poder (1835-1837)

Després d'algunes revoltes populars, l'any 1835 la reina Maria Cristina crida a formar govern un liberal progressista, Mendizábal. Després d'una insurrecció militar (Motí de La Granja, 1836), la reina va restablir la Constitució de 1812 temporalment.

Les classes privilegiades estan en contra de les desamortitzacions (com la de Mendizábal, que expropiava béns eclesiàstics).

El Desmantellament de l'Antic Règim

De l'any 1836 al 1837, els progressistes van fer reformes on desmantellen les estructures de l'Antic Règim i instauren un Estat liberal:

• Reforma agrària liberal: dissolució del règim senyorial, desvinculació de la propietat i desamortització.
• Liberalització econòmica: lliure funcionament del mercat.

Constitució de 1837

Durant el govern progressista (1835-1837) es redacta la Constitució de 1837. Tot i ser d'inspiració progressista, era més moderada que la de 1812 per buscar consens. Recull principis progressistes com la sobirania nacional (encara que compartida de facto amb el Rei) i drets individuals. Estableix dues cambres: el Congrés i el Senat. Altres lleis importants van ser la Llei d'Impremta i la Llei Electoral (que establia el sufragi censatari, encara que més ampli que amb els moderats).

L'Alternança en el Poder (1837-1843)

De l'any 1837 a 1843, es configura el sistema de partits i s'alternen en el poder els moderats i els progressistes. Els militars, degut a la seva influència (espadons), intervenen sovint en la política mitjançant pronunciaments.

Moderats al Govern (1837-1840)

En les eleccions de 1837 guanyen els moderats. S'aprova la Llei d'Ajuntaments (1840), que permetia nomenar els alcaldes des del govern central, fet que va provocar l'oposició progressista.

Regència d'Espartero (1840-1843)

S'inicien moviments revolucionaris i el general Espartero (progressista) va assumir el poder com a regent després de l'exili de Maria Cristina.

Característiques de la regència d'Espartero:

• Convoca eleccions i guanyen els progressistes.
• Governa amb autoritarisme, recolzant-se en el seu grup militar afí (ayacuchos).
• Instaura una política de lliurecanvisme que perjudica la indústria tèxtil catalana, provocant un aixecament a Barcelona (1842), durament reprimit amb el bombardeig de la ciutat.

Espartero perd suport, dimiteix i marxa a l'exili el 1843. Les revoltes que van portar a la seva caiguda van ser decisives. És en aquest moment quan es proclama major d'edat la reina Isabel II (amb només 13 anys).

El Regnat d'Isabel II (1843-1868)

Principals Partits Polítics del Període Isabelí

• Liberals Moderats: Formats per terratinents, grans comerciants i intel·lectuals conservadors, vella noblesa, alt clergat i alts comandaments militars. Defensaven el dret a la propietat i consideraven la llibertat un bé individual limitat per l'ordre. Partidaris del principi de la sobirania compartida entre les Corts i la Corona i d'un sufragi censatari molt restringit. Líder principal: Narváez.
• Liberals Progressistes: Formats per la burgesia mitjana i petita, l'oficialitat mitjana de l'exèrcit i les classes populars urbanes. Defensaven el principi de sobirania nacional (residia només en la nació), el predomini de les Corts i refusaven la intervenció excessiva de la Corona en la vida política. Partidaris d'un sufragi censatari més ampli, limitació del poder de la Corona i reforma agrària. Líder principal: Espartero, més tard Prim.
• Unió Liberal: Apareix cap al 1854-1858 com un partit de centre, format pels més progressistes dels moderats i els més conservadors dels progressistes. Líder: O'Donnell.
• Partit Democràtic: Apareix el 1849, escindit dels progressistes. Exigien l'ampliació de drets polítics i socials, eren partidaris de la sobirania popular, del sufragi universal masculí i de la llibertat de culte.
• Republicans: Sector més radical dels demòcrates, partidaris de l'abolició de la monarquia.

Demòcrates i republicans queden generalment marginats de la política institucional durant aquest regnat.

La Dècada Moderada (1844-1854)

Les eleccions de 1844 es realitzen per sufragi censatari molt restringit i, degut a la corrupció política i la força militar, el general Ramón María Narváez va ser el principal cap de govern. Aquest règim té el suport de la burgesia terratinent i de l'exèrcit.

Constitució de 1845

Es promulga la Constitució de 1845, de caràcter molt més moderat que la de 1837:

• Sobirania compartida (Rei-Corts).
• Reforçament del poder reial.
• Sufragi censatari molt restringit.
• Limitació de la llibertat d'expressió.
• Catolicisme com a religió oficial de l'Estat.

Concordat amb la Santa Seu (1851)

Es signa un Concordat amb la Santa Seu que restablia les relacions amb el Papat. Suposà la suspensió de la venda de béns eclesiàstics desamortitzats i l'Estat es farà càrrec del sosteniment de l'Església espanyola.

La Institucionalització de l'Estat Liberal

L'Estat liberal moderat es basa en els principis del centralisme i l'uniformisme. Es fan una sèrie de reformes necessàries per organitzar l'Estat:

• Aprovació del Codi Penal (1848) i projecte de Codi Civil.
• Reforma de l'administració pública i reforma fiscal (Llei Mon-Santillán).
• Implantació del sistema mètric decimal.
• Creació de la Guàrdia Civil (1844) per al manteniment de l'ordre públic, especialment en l'àmbit rural.

La Crisi del Govern Moderat

Continuen els aixecaments carlins (Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners, 1846-1849), especialment a Catalunya. Part de la burgesia i les classes populars queden marginades de la política. Hi ha revoltes en zones urbanes. El Partit Moderat pateix un desgast intern i creix el descontentament social i polític per l'autoritarisme i la corrupció.

El Bienni Progressista (1854-1856)

L'any 1854, un pronunciament militar (la Vicalvarada, liderat per O'Donnell) i una revolta popular forcen Isabel II a encarregar govern al general Espartero, líder dels progressistes. El nou govern restaura principis liberals progressistes.

Es prepara una nova Constitució, la de 1856 (coneguda com la "non nata" perquè no va arribar a promulgar-se), que recuperava principis progressistes.

La Legislació Econòmica

Es fa un important pla de reformes econòmiques per impulsar la modernització:

• Desamortització de Madoz (1855), que afectà béns comunals dels ajuntaments i béns eclesiàstics.
• Llei de Ferrocarrils (1855), que impulsà la construcció de la xarxa ferroviària.
• Lleis sobre telègrafs, creixement de la banca i societats de crèdit, impuls a les carreteres.

La Crisi del Bienni Progressista

Les reformes del Bienni no van solucionar la crisi econòmica i social. Això provoca una forta conflictivitat social (vagues obreres a Barcelona i altres llocs). Les discrepàncies entre Espartero i O'Donnell (que havia fundat la Unió Liberal) augmenten.

Espartero va dimitir i la reina crida a formar govern el general O'Donnell, posant fi al Bienni.

La Descomposició del Sistema Isabelí (1856-1868)

Aquesta és l'etapa final del regnat d'Isabel II. Del 1856 al 1868 hi ha una alternança en el poder principalment entre els unionistes (liderats per O'Donnell) i els moderats (liderats per Narváez). Queden marginats de nou progressistes i demòcrates, que optaran per la via conspirativa.

Del 1858 al 1863 governen majoritàriament els unionistes (el "Govern Llarg" d'O'Donnell), un període de relativa estabilitat política i expansió econòmica.

Es desenvolupa una política exterior activa i de prestigi, amb intervencions militars discutibles:

• Intervenció a Mèxic (juntament amb França i Regne Unit).
• Expedició a la Cotxinxina (actual Vietnam).
• Campanyes militars al Marroc (Guerra d'Àfrica, 1859-1860), que va donar gran popularitat a O'Donnell i al general Prim.

A partir de 1863, la inestabilitat política retorna, els governs són cada cop més autoritaris i la crisi econòmica i el descrèdit de la monarquia portaran a la Revolució de 1868 (La Gloriosa) i la fi del regnat d'Isabel II.