Constitucionalisme: Orígens, Models (Anglaterra, EUA, França) i Conceptes Clau

El Constitucionalisme: Orígens i Desenvolupament Històric

Els principis essencials del constitucionalisme apareixen per primer cop a Anglaterra, a finals del segle XVII, durant el procés de transformació de les estructures polítiques angleses. Més tard, a finals del segle XVIII, a Amèrica i França sorgeixen les revolucions liberals, que suposen l’extensió d’aquest moviment constitucional. Per tant, Anglaterra, Amèrica i França són els primers països on apareix el constitucionalisme.

Constitucionalisme Anglès: Flexibilitat i Fonts Diverses

A Anglaterra, l’inici del constitucionalisme apareix en un text anomenat la “Gloriosa Revolució”, i es crea un règim parlamentari on no tot el poder recau sobre el rei, sinó que el Parlament també hi és present. En aquest país, no hi ha un únic text constitucional, sinó que hi ha un conjunt de textos recopilats, ja que les fonts del dret anglès són tres:

• La legislació.
• El dret judicial.
• Les convencions.

A més, hi ha molta flexibilitat constitucional, ja que les lleis constitucionals poden ser modificades, i es defensa la igualtat de tots enfront de la llei, independentment de la classe social de cadascú. Aquest model és únic i no s’ha instaurat a cap altre país.

Constitucionalisme Americà: La Supremacia de la Constitució Escrita

A Amèrica, el constitucionalisme apareix quan les diferents colònies redacten la Declaració d’Independència al 1776. Un cop els estats són declarats com a independents, cadascun d’ells crea la seva Constitució. Aquestes constitucions de les colònies són les primeres Constitucions escrites, sistemàtiques i codificades, i totes elles consten amb una declaració de drets i defensen la separació de poders.

A diferència que a Anglaterra, a Amèrica la Constitució és considerada com una norma invariable, a la vegada que suprema, i que per tant se situa per sobre de totes les altres lleis existents. A més, es defensa el pensament que el govern americà és un govern del Dret, i no dels homes.

Constitucionalisme Francès: Inestabilitat i Influència

A França, el constitucionalisme apareix al 1789, amb la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà. Aquest text és influït pel constitucionalisme anglès i americà. Més tard s’aprova la Constitució de 1791, que va ser la primera constitució liberal a Europa. El constitucionalisme francès, però, es caracteritza per la inestabilitat constitucional, ja que a causa de tots els canvis que ha patit en el seu règim polític, és un dels països que més textos constitucionals ha tingut al llarg de la història.

Conceptes Fonamentals del Constitucionalisme i Liberalisme

El constitucionalisme és un moviment polític i ideològic que, d’igual forma que el liberalisme, s’oposa a l’absolutisme. Aquest moviment defensa una forma d’organització del poder polític adreçada a assegurar tant la llibertat com els drets individuals. L’Estat es considera “constitucional” quan el seu objectiu és garantir la llibertat dels ciutadans.

Tècniques de Control del Poder

Per aconseguir aquest objectiu, el constitucionalisme defensa diverses tècniques per posar límits i controlar el poder. Algunes d’elles són:

• La separació de poders.
• La sobirania nacional.
• El govern representatiu.

Per tant, ha d’haver-hi un pacte social i polític, en un document escrit, amb les normes jurídiques que creen i organitzen els poders de l’Estat, garantint la seguretat i llibertat dels ciutadans; aquest document és la Constitució.

Relació amb el Liberalisme

El liberalisme és un conjunt d’ideologies socials, religioses i polítiques que busquen la llibertat de la persona, i a més, es mostra en contra del poder absolut, i defensa, d’igual forma que el constitucionalisme, una limitació del poder. El moviment liberal promou que s’ha de reduir la intervenció de l’Estat dins de la convivència al mínim possible, i insisteix en afavorir l’alliberament de la persona, i defensa que tots hem de tenir els mateixos drets i obligacions en front de la llei, sense cap mena de privilegis.

La major relació entre aquests dos moviments és que ambdós tenen com a objectiu principal la llibertat de tots els ciutadans, i tots dos es posicionen contra de l’absolutisme i la privació dels drets individuals.

El Federalista i la Constitució dels EUA

El Federalista és una sèrie de 85 articles que ratifiquen la Constitució dels Estats Units. És una obra coneguda també com a “Els documents federalistes”. Setanta-set dels articles d’aquest escrit van ser publicats en dos diaris americans entre l’octubre de 1787 i agost de 1788. Molts d’aquests articles van ser publicats en diaris importants dins del panorama social de l’època, com per exemple The New York Packet.

Encara que més tard, concretament al 1788, van ser publicats com a llibre titulat “The Federalist” (El Federalista), per J. i A. M'Lean, aquests documents van estar escrits per Alexander Hamilton, James Madison (considerat com el pare de la constitució) i John Jay.

Distribució d'articles

• Hamilton: articles 1, 6 - 9, 11 - 13, 15 - 17, 21 - 36, 59 - 61, i 65 - 85.
• Madison: articles 10, 14, 18 - 20, 37 - 58, i 62 – 63.
• Jay: articles 2 - 5, i 64.
• Els números 18 - 20 van ser una col·laboració entre Hamilton i Madison.

En aquesta obra es pot veure l’anàlisi del text de la constitució estatunidenca, però també podem analitzar una expressió filosòfica d’aquell moment dels Estats Units, essent així aquesta obra la més distingida i influent que s’ha escrit després de la Declaració de la Independència de 1776. Aquesta obra és tan important perquè la constitució americana va ser elaborada per una assemblea formada per mandataris de diversos estats americans on amb un pacte federal es crea una organització política gens similar a l’anterior. Aquesta constitució repartia les competències entre els Estats i la Federació, el que ens dona com a conclusió que és un estat format de diversos estats.

Com a conclusió podem dir que El Federalista és important pel constitucionalisme americà degut a la seva insistència en ratificar la constitució dels nord-americans. Compleix la seva finalitat, que era facilitar la interpretació d’aquesta.

Diferència entre Constitució i Ordenament Constitucional

La principal diferència entre els dos conceptes és que la Constitució és un document escrit amb caràcter racional-normatiu on es regulen una sèrie de normes jurídiques i de la qual deriven la resta de normes. En canvi, l’ordenament constitucional són les normes que hi ha dins de la Constitució i és en si l’objecte d’estudi del dret constitucional, format per normes de caràcter jurídic que es poden trobar a la constitució formal i en altres normes infraconstitucionals directament relacionades.

La principal diferència és que l’ordenament constitucional estudia els aspectes que van dins i però també fora de la constitució i que són igualment importants per al dret constitucional.

Clàusules d’Intangibilitat: Protecció i Riscos

D’una banda, les “clàusules d’intangibilitat” són extremadament útils per dotar de seguretat a certs aspectes constitucionals propis d’un dret natural superior, com podrien ser els drets fonamentals i els drets humans que s’articulen. Així s’impedeix que una majoria contrària a aquests principis de justícia pugui tenir la capacitat de modificar-les o suprimir-les, almenys dins de la legalitat.

D’altra banda, aquesta extrema protecció de certs assumptes constitucionals pot ser també negativa, ja que es poden arribar a protegir elements que no són derivats del dret natural o que, fins i tot, són contraris a ell (en el cas d’un poder constituent que pel que sigui va en contra d’aquests). En aquest cas, resultaria impossible modificar aquests aspectes malgrat acord d’unanimitat, sense trencar amb la legalitat.

El Concepte Racional-Normatiu

El concepte racional-normatiu en certa manera correspon ja amb les idees bàsiques del constitucionalisme ja que forma part, també, dels seus fonaments i ha estat la ideologia més estesa en aquesta pràctica. A més, va ser present en els inicis del constitucionalisme liberal. Trobaríem, doncs, que ambdós conceptes són similars pel fet de posar com a llei suprema i legítima la Constitució i tots els articles que formen aquesta. Per tant, cap llei hi està per sobre, la pròpia legitimitat se la dóna ella mateixa.

També, s’assemblen pel fet de mostrar la necessitat que tenen ambdós conceptes en haver d’estar per escrit per ser textos vàlids i així garantir el seu compliment. També comparteixen els conceptes de contractualisme, racionalisme, supremacia normativa, drets i llibertats i sobirania nacional.

Contractualisme i Racionalisme

• CONTRACTUALISME: La Constitució és un marc jurídic i prové d’un gran consens de majories. La prova de foc d’una Constitució és que pugui governar sota la mateixa Constitució un partit de dretes i un d’esquerres, per aquest motiu són molt ambigües, perquè es puguin interpretar des de punts de vista ideològics diferents. Tot i així si s’ha de modificar alguna part, ha de posseir procediments i mecanismes per poder fer les reformes de manera adequada.
• RACIONALISME: La Constitució ordena jurídicament a través del dret, ordenar la vida política a través de les lleis (racionalització). La CE forma part de l’ordenament jurídic (és una norma jurídica). Tribunals que controlen, amb mecanismes de reacció (si es vulnera la supremacia normativa).

Reforma Constitucional Espanyola: El Cas Maastricht (1992)

L’any 1992 es va reformar la Constitució espanyola per tal de ser possible la integració d’un article del Tractat de Maastricht en l’ordenament jurídic. Aquest article reconeixia el dret de ser electors i elegibles, dels ciutadans de la Unió Europea que resideixen en un país el qual no és nacional, en unes eleccions municipals. Fenomen fins al moment inconstitucional.

En aquell cas, per fer possible aquesta integració es va haver de reformar la Constitució, mitjançant l’article 167, l’article ordinari. Aquest article permet reformar la Constitució a través de l’aprovació de 3/5 parts de les Cambres, en cas que no es donés això, havia de ser aprovat pel Senat per majoria absoluta i al Congrés per 2/3.

Reflexió sobre la reforma de l’art. 168 amb el procediment de l’art. 167

Teoria de la jerarquia constitucional

Des del punt de vista de la jerarquia de les disposicions constitucionals, l'article 168 regula procediments especials per a reformes que afecten les parts més sensibles de la Constitució. Aquesta protecció està pensada per garantir una estabilitat institucional i evitar canvis arbitraris o simples majories parlamentàries en assumptes crucials per a l'estructura de l'Estat. D’acord amb això, utilitzar el procediment més senzill de l’article 167 per reformar l'article 168 podria vulnerar aquest esperit de rigidesa i estabilitat que s’ha establert expressament en el mateix article.

Principi de rigidesa constitucional

La Constitució espanyola estableix, en l’article 168, una protecció especialment rigorosa per a certes matèries. Si es permetés reformar aquest article amb el procediment de l’article 167, es podria qüestionar la naturalesa rígida de la Constitució i obrir la porta a reformes que podrien afectar directament els elements essencials de la mateixa.

Paradoxa jurídica

Intentar utilitzar el procediment menys exigent de l'article 167 per modificar o “eludir” el procediment de reforma més rígid de l'article 168, podria ser considerat una maniobra contrària al mateix esperit de la Constitució. Això podria donar lloc a una interpretació constitucional que rebutgés aquest tipus de reforma, al·legant la jerarquia i importància de les disposicions protegides per l’article 168.

Consideracions finals

Modificar l'article 168 utilitzant l'article 167 es presenta com una idea problemàtica, ja que sembla contrari als principis de jerarquia constitucional i estabilitat institucional que la Constitució vol garantir. Si es volgués modificar l'article 168, el més coherent seria seguir el mateix procediment que aquest article preveu per a la seva pròpia reforma.

Estructura de les Constitucions i Divisió Dogmàtica/Orgànica

Les constitucions s’estructuren en un Preàmbul on es presenten les “intencions” de la constitució i els objectius. Seguidament, tots els articles on es despleguen tots aquests principis. Finalment, compten amb una part on hi ha disposicions addicionals (la CE en té 4), transitòries (CE 9), derogatòries (1) i una disposició final (1).

Per altra banda, tradicionalment s’ha distingit entre “part orgànica” i “part dogmàtica” d’una constitució.

• La part orgànica sol fer referència a l’organització de l’Estat i del poder, les competències, la separació de poders, etc.
• La part dogmàtica refereix al reconeixement dels drets individuals, el funcionament del sistema polític, etc. A més aquesta part no ha estat sempre percebuda com vinculant.

No obstant això, actualment la divisió orgànica - dogmàtica resulta poc útil primerament pel caràcter normatiu de tota la Constitució, que impedeix negar eficàcia a qualsevol de les fonts, i per altra banda degut al caràcter individualista dels principis presents al Constitucionalisme tradicional. A més, avui dia resulta complex diferenciar entre parts orgàniques i dogmàtiques, dins la complexitat de la Constitució no ho permet. És important assenyalar la unió, indivisibilitat de part dogmàtica i orgànica, atès que qualsevol procés de natura orgànica afecta directament als drets i les llibertats.

La Matèria Constitucional

Quan parlem de “matèria constitucional”, ens referim a tots aquells temes, principis, drets i obligacions que estan regulats o protegits per una Constitució. Aquesta expressió es fa servir per a referir-se a les qüestions que estan directament relacionades amb la interpretació, aplicació o modificació de la Constitució d'un país.

Exemples de Matèria Constitucional

1. Drets fonamentals: Com el dret a la llibertat d'expressió, el dret a la vida, el dret a la igualtat davant la llei, etc.
2. Organització de l'Estat: Com la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial), la forma de govern (monarquia, república), etc.
3. Processos electorals: Com les normes per a la celebració d'eleccions, la determinació de qui pot votar, etc.
4. Reformes constitucionals: Les normes i procediments per a modificar la Constitució.

Importància de la Matèria Constitucional

La matèria constitucional és fonamental perquè la Constitució és la norma suprema d'un país. Totes les altres lleis i normes han de ser compatibles amb la Constitució. A més, la Constitució estableix els principis fonamentals que guien la vida política i social d'un país. Per tant, qualsevol qüestió que afecti la Constitució és de gran importància i pot tenir un gran impacte en la societat.

Legislador Positiu vs. Legislador Negatiu en la Interpretació Constitucional

Per una banda, el legislador positiu, a l’hora d’interpretar la Constitució, té la funció de dictar les lleis i denominar-les com a vàlides, és a dir, té la tasca de crear lleis i interpretar-les conforme a la Constitució. Respecte al legislador negatiu, no contempla la inconstitucionalitat per omissió. A més, la funció del legislador positiu comporta la vulneració de separació de poders per part del Tribunal Constitucional. Per tant, quan dicta i interpreta la llei, té la facultat de fer que es compleixi adequadament la normativa, segons estipula la Constitució. En conclusió, tot aquell òrgan capaç de ser un intèrpret definitiu i suprem de la Constitució, de manera que regeixi dret i reguli un Estat seguint aquesta, se li atribueix la funció de legislador positiu.

D’altra banda, el legislador negatiu no té la funció de promulgar lleis però sí que té la funció de derogar-les. En el cas que una llei promulgada vulneri algun component de la Constitució, el legislador negatiu té el poder i la capacitat d’expulsar-la de l’ordenament jurídic derogant-la total o parcialment pel fet de ser inconstitucional. S’encarrega també de rebutjar la interpretació aliena de la Constitució i anular qualsevol llei contrària a la Constitució, ja que el legislador negatiu ha de vetllar en tot moment pel vàlid funcionament i procediment a l’hora d’establir les sentències. Així doncs, aquestes són les múltiples diferències que hi ha entre la figura del legislador positiu i la del legislador negatiu a l’hora d’interpretar la Constitució.