La Constitució de 1931 i la Reforma Agrària a Espanya

La Constitució de 1931

Es va aprovar el 9 de desembre de 1931 i va durar fins al 1939, ja que durant la dictadura franquista no hi va haver constitució. Era una constitució moderna, democràtica i progressista.

Principis fonamentals

Els grans principis de la nova constitució eren:

• Espanya és una república democràtica de treballadors de totes les classes.
• Sobirania popular, no sobirania nacional.
• Igualtat davant la llei, llibertat i justícia.
• Aconfessionalitat de l’Estat, no hi ha religió oficial.
• S’han de respectar i conèixer les llengües de les províncies.
• Es permet l’autonomia dels territoris que ho sol·licitin, de manera que es permeten autogoverns.
• Espanya es neutralitza, es renuncia a la guerra com a instrument de la política exterior.

Organització de les institucions de l'Estat

La Constitució establia la següent organització:

• Cap d’Estat: El president de la República, escollit pels membres del Congrés dels Diputats per a un mandat de quatre anys. El desembre de 1931, Niceto Alcalá-Zamora va passar de ser cap del govern a president de la República, i Manuel Azaña, a cap del govern. L’abril de 1936, Manuel Azaña va ser cap d’Estat fins a l’abril de 1939.
• Govern: El president de la República designava el cap del govern (president del Consell de Ministres) amb la confiança del Congrés dels Diputats, i aquest escollia els seus ministres.
• Congrés dels Diputats: Es va establir el sufragi universal masculí i femení, un debat que va generar molta controvèrsia pel masclisme i la creença que les dones estaven molt influenciades per l’Església i tendien a la dreta. Clara Campoamor i Victoria Kent van ser figures clau en aquest debat. A les primeres eleccions en què van votar les dones, el 1933, va guanyar la dreta. Però el 1936, també amb sufragi universal, va guanyar l’esquerra, demostrant així que el vot femení no era determinant.

La Reforma Agrària

El seu objectiu era acabar amb el sistema latifundista (grans extensions de terra, de més de 200 ha, en mans d'un sol propietari). Diversos països ja l'havien dut a terme a finals del segle XIX o després de la Segona Guerra Mundial. A Espanya, la reforma es va anul·lar durant el franquisme i les terres van tornar als seus antics propietaris.

Les principals zones de latifundis afectades per la reforma van ser Andalusia, Extremadura, la Manxa i Salamanca.

Condicions de l'expropiació

L'Estat expropiava les terres dels grans propietaris sota les següents condicions:

• Sense indemnització: Si el latifundi s’havia obtingut per la força o era d'origen feudal.
• Amb indemnització: Si els latifundis estaven mal explotats, tenien una gran extensió o eren explotats per arrendataris.

Aplicació i conseqüències

Un cop expropiada la terra, els drets d'explotació es lliuraven als jornalers, especialment als que hi solien treballar. Es van crear cooperatives per assegurar que els pagesos es coordinessin i les explotessin correctament.

Malgrat tot, un greu problema de finançament va impedir pagar les indemnitzacions i donar crèdit a les cooperatives, fet que va alentir enormement l'aplicació de la reforma. Es calculava poder establir 70.000 pagesos, però només es va arribar a 4.300. Aquesta lentitud va generar molta frustració, que va provocar revoltes, ocupacions de finques i l'hostilitat dels propietaris contra la República.

Durant el Bienni Conservador, la reforma es va paralitzar. Es va reactivar amb el Front Popular i, finalment, es va abolir amb la Guerra Civil. Actualment, una reforma d'aquest tipus no tindria sentit, perquè l'agricultura ja no és un sector clau en l'economia.