La Constitució de 1876 i la Crisi de l'Imperi Espanyol: Restauració i Guerra de Cuba

La Constitució de 1876: Pilar de la Restauració

La Constitució de 1876 va ser la carta magna d'Espanya durant el període de la Restauració, que va començar amb la restauració de la monarquia borbònica en la figura d'Alfons XII. Va ser aprovada l'1 de juny de 1876 i va estar vigent fins al 1931, quan es va proclamar la Segona República Espanyola. Aquesta constitució va ser un pilar fonamental per establir un període de relativa estabilitat política a Espanya després dels anys convulsos de la Primera República i les guerres carlines.

Característiques Clau de la Constitució de 1876

La Constitució de 1876 es va promulgar el 30 de juny i va estar vigent des de 1876 fins a 1931, amb l'excepció del període de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Les seves característiques principals incloïen:

• Sobirania compartida: El poder residia conjuntament en les Corts i la Corona.
• Sufragi: Inicialment, no establia un sufragi universal. La Llei de 1878 va especificar un sufragi censatari, però el 1890 es va aprovar el sufragi universal masculí.
• Caràcter conservador: Basada en els pilars de la monarquia, la religió catòlica i la propietat.
• Corts bicamerals: Formades pel Senat (amb membres per dret propi, vitalicis o nomenats pel rei) i el Congrés dels Diputats (electiu).
• Estat confessional: La religió catòlica era la religió oficial de l'Estat, que percebia part dels pressupostos. Es toleraven altres religions sempre que no es practiquessin en públic.
• Drets civils: La constitució feia referència a lleis específiques que, en la pràctica, podien limitar aquests drets.
• Estat centralitzat i unitari: Amb una estructura administrativa basada en províncies i municipis.
• Divisió de poders: No es reconeixia una divisió de poders estricta, ja que el rei tenia presència en dos poders:
  • Legislatiu: Les Corts, amb el rei que tenia dret de vet.
  • Executiu: El rei.
  • Judicial: Els jutges.

La Guerra d'Independència de Cuba (1895-1898)

La Guerra d'Independència de Cuba (1895-1898) va ser un conflicte crucial que va portar a la pèrdua de Cuba per part d'Espanya. Aquest esdeveniment va marcar un punt d'inflexió en la política, societat i economia espanyoles, donant lloc a un període de profunda crisi i decadència per a Espanya, conegut com el "Desastre del 98".

Precedents del Conflicte Cubà

Després de la proclamació de la Primera República el 1873, Cuba esperava aconseguir més autogovern. Tot i la Pau de Zanjón de 1876, que va concedir algunes llibertats, les aspiracions polítiques cubanes no es van complir. Això va conduir a una nova guerra el 1879-1880, coneguda com "la Guerra Chiquita". L'intent d'acabar amb l'esclavitud amb la llei de patronat de 1880 també va fracassar, augmentant el descontentament.

Inici de la Segona Guerra d'Independència Cubana

José Martí, un líder revolucionari cubà, va organitzar el moviment independentista des dels Estats Units. La guerra va començar el 24 de febrer de 1895 amb el "Grito de Baire". Espanya va enviar tropes per combatre la insurrecció, però la situació es va complicar amb l'arribada del general Valeriano Weyler, qui va implementar una dura repressió i la concentració de població en camps, generant una gran controvèrsia internacional.

Intervenció dels Estats Units i el Maine

Els Estats Units, interessats en Cuba per la seva proximitat geogràfica i la seva importància comercial, van enviar el cuirassat Maine al port de l'Havana el gener de 1898. La seva explosió el febrer de 1898 va ser atribuïda a Espanya per la premsa nord-americana, tot i que probablement va ser un accident. Aquest incident va ser el catalitzador que va desencadenar la intervenció nord-americana, amb la declaració de guerra a Espanya el 25 d'abril de 1898.

El Conflicte a Filipines i el seu Desenllaç

Paral·lelament, la revolta a Filipines havia començat el 1896 amb la Lliga Filipina de José Rizal i el moviment independentista del Katipunan, liderat per Emilio Aguinaldo. Tot i que Espanya va intentar controlar la situació, va arribar a un acord de pau que va implicar l'exili d'Aguinaldo. La intervenció dels Estats Units en el conflicte global va culminar amb la signatura del Tractat de París el 10 de desembre de 1898.

Final del Conflicte i Repercussions del Desastre del 98

Amb el Tractat de París, Espanya va renunciar a Cuba i va cedir Puerto Rico, Guam i les Filipines als Estats Units a canvi de 20 milions de dòlars. Aquest acord va marcar la fi de l'Imperi Espanyol a Amèrica i Àsia. La derrota va tenir repercussions importants a Espanya:

• Una humiliació internacional i una profunda crisi moral.
• L'augment dels moviments regeneracionistes, que buscaven la modernització del país.
• La radicalització del sentiment nacionalista a Catalunya i el País Basc.
• La dimissió de Sagasta i l'intent de reformes del govern de Francisco Silvela.

Malgrat la pèrdua colonial, la crisi econòmica a Espanya no va ser tan severa com s'esperava, gràcies al retorn de capitals i a les inversions estrangeres. Tanmateix, la derrota va deixar un impacte profund en la societat i la política espanyola, alimentant el descontentament i la necessitat urgent de modernització i canvi.