A Constitució de 1812 i el regnat de Ferran VII (1814-1833)

Francés6,29 KB

A Constitució de 1812


En 1810, veient-se incapaç de derrotar els francesos, la Junta Suprema Central de Defensa decidí dissoldre's, però abans de fer-ho convocà unes Corts a Cadis, que era pràcticament l'única ciutat del país sense presència francesa. Aquests van intentar impedir que les Corts tinguessin lloc evitant que els diputats arribessin a Cadis; no obstant això, aquells diputats que no van poder arribar foren substituïts per gaditans.

Cadis era una ciutat molt liberal, i d'aquesta manera els liberals obtingueren la majoria, que van ampliar aconseguint que les votacions fossin per persona i no per estament. Aquesta majoria liberal es va reflectir en els documents aprovats per les Corts, els quals foren de caràcter liberal.

Les Corts de Cadis tingueren dues funcions:

-La funció legislativa: aprovaven decrets, els quals, abans de la Constitució, estaven dedicats a enderrocar l'Antic Règim. Els canvis més importants foren l'eliminació dels gremis, del majorat i del règim senyorial. Això últim no va ser transcendent, perquè els camperols havien de demostrar que els terrenys eren seus per quedar-se'n, i com no eren capaços, aquests els eren donats als nobles. Per tant, van perdre autoritat per guanyar propietats. Per als camperols això era pitjor perquè, encara que no havien de pagar impostos, perdien el dret a treballar una terra i havien de negociar amb el noble.

-La funció constituent: redactaren i aprovaren la Constitució de 1812. Aquesta va ser molt transcendent no per la seva repercussió pràctica (gairebé nul·la), sinó pel fet de ser la primera constitució i ser molt avançada per a l'època. Va ser una constitució de 384 articles en la qual s'establia:

•La sobirania nacional (el poder resideix en la nació)

•La divisió de poders:

▫Poder legislatiu: exercit per les Corts, les quals s'elegien mitjançant sufragi universal masculí indirecte.

▫Poder executiu: exercit pel rei.

▫Poder judicial: exercit pels tribunals. Això establia una unitat jurídica enfront de la variETAT pròpia de l'Antic Règim.

•Els drets i deures dels ciutadans.

•La religió catòlica com a oficial de l'Estat.


El regnat de Ferran VII

(1814-1833)


El Sexenni absolutista

(1814-1820)


Amb la retirada dels francesos d'Espanya, les Corts de Cadis van cridar Ferran VII perquè recuperés el tron. Conscients que el rei era partidari de l'absolutisme, volien que jurés la Constitució com més aviat millor. Ferran VII, tement enfrontar-se als que durant sis anys havien defensat contra els francesos, va jurar la Constitució; però la noblesa i el clergat van redactar el Manifest dels Perses, en el qual declaraven el seu suport al rei per instaurar l'absolutisme. A més, van mobilitzar el poble, obtenint especial suport per part dels camperols pobres, que havien sortit malparats de la supressió del règim senyorial.

Ferran VII, veient-se amb suports suficients, va anul·lar la Constitució i va retornar a l'absolutisme amb el Reial Decret del 4 de maig de 1814. Es va iniciar llavors una persecució dels liberals, que van haver d'exiliar-se. Mentrestant Espanya havia entrat en crisi a causa de múltiples problemes:

-El país havia estat devastat per la guerra.

-L'agricultura estava desfeta.

-El comerç estava paralitzat.

-Les colònies havien començat a independitzar-se, utilitzant la revolució com a mitjà i generant més despeses.

-La Hisenda Reial va entrar en fallida.

-Els camperols es van negar a pagar de nou les rendes senyorials.

-La burgesia volia la llibertat d'empresa i de mercat ofertes pel liberalisme, amb les quals havien assolit un gran nivell de desenvolupament.

-Els liberals van recórrer als pronunciaments per enderrocar l'absolutisme.


El Trienni liberal

(1820-1823)


El 1820, el general Riego va fer un pronunciament a Cadis, que va ser seguit a la resta d'Espanya i va aconseguir triomfar; i els liberals van obligar Ferran VII a acceptar la Constitució de 1812.


No obstant això, Ferran VII va lluitar contra el liberalisme aprofitant el poder legal que la Constitució li atorgava, vetant les lleis que s'aprovaven. Al seu torn, des de l'exterior se li negava l'ajuda al govern liberal, negant-li crèdit. Al camp els camperols havien perdut el dret a treballar la terra i havien de negociar amb els nobles, i el govern va pujar els impostos per recaptar la falta de crèdit.


A més, també hi va haver tensions entre els liberals, que es van dividir en moderats i progressistes.


La Dècada ominosa

(1823-1833)


Per acabar amb el liberalisme, el 1823 la Santa Aliança va enviar un exèrcit francès compost per 100.000 soldats, els Cent Mil Fills de Sant Lluís; els quals van restaurar l'absolutisme sense trobar gairebé cap oposició. Ferran VII va iniciar una nova caça contra els liberals malgrat les recomanacions d'amnistia de les potències absolutistes. No obstant això, la pèssima situació de la Hisenda Reial va obligar el rei a buscar suports en la burgesia liberal moderada, fet que els absolutistes radicals van prendre com una traïció a l'Antic Règim. Aquests es van agrupar entorn del germà del rei, l'infant Carles, qui era el successor al tron, ja que Ferran VII només tenia filles i la Llei Sàlica no permetia regnar a les dones.


Poc abans de morir, Ferran VII va derogar la Llei Sàlica mitjançant la Pragmàtica Sanció, permetent a la seva filla Isabel accedir al tron. Això provoca un conflicte entre Carles i Isabel (representada per la seva mare Maria Cristina), el qual acaba en una guerra civil, la I Guerra Carlina.

Descargar

PDF Word HTML