On es conssentra el poder durant aquesta època"Barroc"

Enviado por Chuletator online y clasificado en Magisterio

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,32 KB

Sublim. Plaer estètic que no neix d’allò agradable, neix d’alguna emoció que ens supera, va més enllà de les possibilitats humanes. És tot allò que eleva l’ànima i la treus de la seva modernitat der donar-li in altre nivell i la ‘sedueix’. Distinció entre sublim i bell: el sublim despassa al bell per la seva grandesa i provoca el que el contempla, sensacions que van més enllà del plaer agradable i que pot arribar al dolor i a la por. 2 tipus de sublim. matemàtic: allò que ens depassa per ser absolutament gran (piràmide). Dinàmic: una força que no es pot mesurar (tempesta). Lletjor. (Sinistre, kitsch) allò desagradable com a part del plaer estètic. Època del mal gust. KITSCH:  se centren en la petita burgesia que vol imitar la classe alta en  els gustos i costums però no hi arriben pel baix poder adquisitiu. És mes proper al  mal gust que a lleig en sentit desagradable vol ser bell i no arriba. Transgressió (freak, camp) origen teològic, es la ofensa contra Déu (adam i eva). FREAK: és la transgressió basat enmostrar allò que es deforme, anormal, monstruós, tot allò que la societat amaga. Es basa en el mal gust. Utilitza la lletjor per transgredir. CAMP: neix en l’ambit gay americà en els anys 60 i es presenta com una alternativa al bon gust. Camp -camper-presentarse d’una manera exagerada. Neobarroc. Converteix el seriós en frívol. Provocar al públic. Transgrassio de normes, qüestionar els límits essencials. TRANSGRESSIÓ: anar més enllà, traspassar els límits. 4 aspectes:- negació de veritats doctrinals (de efecte) -infracció de regles. – cometre una ofensa greu a algú o a la societat. -eliminació o desordre dels límits tant conceptuals com també físics


FUNCIONS COMUNICATIVES. Descriptiva: Es tracta d’obtenir un testimoni de la realitat que es pot guardar i conservar. Utilitza diferents  tècniques sempre aplicades per poder reconèixer allò representat de manera fàcil. No intenta mostrar-ho tot, sinó allò que necessitem. Narrativa: Explicar a través d’una imatge un esdeveniment. Objectiu: commoure a l’espectador. Persuasiva: incita a l’observador a fer una acció. Caràcter màgic de la imatge en certs contextos, substitueix la realitat o la invoca. Sobretot en àmbits de propaganda i publicitat. Expressiva: Les tècniques de la imatge s’utilitzen per transmetre unes emocions. -funció purament artística. -per plaer d’expressar-se.


Dialèctica aïllacionisme – contextualisme i intenció de l’artista. Aïllacionisme: Una obra d’art s’ha de gaudir només percebent-la. Si l’obra d’art és bona podem gaudir només amb la seva contemplació (plaer estètic). Teòrics diuen: els contexts ens distrauen i ens desvien de l’obra. L’obra d’art ha de ser autosuficient. Postura predominant a la modernitat (S.XX). Contextualisme: per gaudir d’una obra hem de conèixer el seu context històric i social. Coneixement enriqueix l’experiència estètica (l’apreciació d’una obra sense conèixer el context és limitable). Hi ha 4 contextos: 1. Estudi icònic de com es presenta el tema; 2. La vida en general de l’artista; 3. Època de l’obra i època del artista; 4. Quines eren les convencions artístiques del moment; 5. Context temàtic (de que va). Postura predominant a la postmodernitat. Iconografia: estudia les obres i què representen i com ho fan.


INTENCIÓ DE L’ARTISTA: imitació (època clàssica): imitar la naturalesa;
expressió
(època ROMàntica): Expressar el que l’artista coneix per revelació. Predomina l’expressió del mateix artista;
creació
(modernitat): crear un estil propi. És la manera d’expressar la forma de ser de l’artista. Molt valor l’originalitat;
apropiació
(postmodernitat): construir-se davant el món, posicionar-se. S’apropia de la realitat de l’època per construir la seva pròpia personalitat. Artista és el seu “manager”, gestiona la seva creació i pren decisions per construir la seva trajectòria.

Entradas relacionadas: