Conservació Mediambiental a Espanya: Pluja Àcida i Espais Protegits

Pluja Àcida: Definició i Impacte a Espanya

La pluja àcida és un terme que descriu la precipitació contaminada. Es produeix quan els núvols contenen quantitats importants d'àcids en dissolució, generalment sofre i nitrogen, procedents de les emissions de la indústria, centrals tèrmiques o vehicles.

Els efectes de la pluja àcida inclouen la destrucció dels boscos, a causa de les cremades que produeix sobre la vegetació, i el deteriorament de les edificacions. A Espanya, afecta principalment Galícia, el País Basc, Múrcia i determinades zones de Catalunya.

Exemple de pluja àcida a Espanya: les emissions de la central tèrmica d'Andorra (Terol) sobre els boscos de Morella (Castelló).

Espais Naturals Protegits: Legislació i Categories

Un espai natural protegit és una àrea natural d'alt valor ecològic protegida per la llei, ja sigui a nivell estatal o de comunitat autònoma. A Espanya, la Llei 41/2007 de Patrimoni Natural i de la Biodiversitat regula la conservació dels espais protegits i estableix diferents categories: Parcs, Reserves Naturals, Àrees Naturals Protegides, Monuments Naturals i Paisatges Protegits.

A les Illes Balears, la Llei d'Espais Naturals (LEN) de 1991 estableix tres figures de protecció: Àrea Natural d'Especial Interès (ANEI), Àrea Rural d'Interès Paisatgístic (ARIP) i Àrea d'Assentament de Paisatges d'Interès (AAPI).

Exemples d'espais naturals protegits:

• Parcs Nacionals com els d'Ordesa i de Doñana
• Monuments Naturals com els de la Ciutat Encantada de Conca i de les Fonts Ufanes (Campanet)
• Parcs Naturals com els de Cabo de Gata (Almeria) o de Cala Mondragó

Reserva de la Biosfera: Conservació i Desenvolupament Sostenible

Una reserva de la biosfera és una àrea geogràfica representativa dels diferents hàbitats del planeta, que pot incloure ecosistemes terrestres, costaners o marítims. Són declarades per la UNESCO dins del programa "L'home i la biosfera" (MAB), que té com a objectiu conciliar la conservació i l'ús dels recursos naturals sota el principi de desenvolupament sostenible. Estan reconegudes internacionalment, però romanen sota la sobirania dels seus respectius països i no estan cobertes ni protegides per cap tractat internacional.

Espanya compta amb espais protegits inclosos dins la Xarxa Mundial de Reserves de la Biosfera, com ara l'illa de Menorca, els Picos d'Europa i l'illa del Hierro.

Parcs Nacionals a Espanya

A Espanya, la protecció d'espais naturals va començar a principis del segle XX amb la Llei de Parcs Nacionals (1916). Els parcs naturals són espais representatius d'alguns dels principals ecosistemes espanyols. Per això, la seva conservació es declara d'interès nacional i preval sobre els altres usos. La llei estableix diferents tipus d'espais protegits: els parcs, les reserves, els monuments naturals i els paisatges protegits. La xarxa Natura 2000 és una xarxa ecològica europea que assegura la supervivència a llarg termini de les espècies i els hàbitats més amenaçats d'Europa per l'impacte de les activitats humanes.

Conques i Vessants Més Afectades per Estiatges

Les conques del Guadiana i Guadalquivir, dels vessants mediterrani i atlàntic, són les més afectades. Són rius sota un domini climàtic mediterrani que condiciona el seu cabal: gran irregularitat, fortes crescudes i estiatges, elevada evapotranspiració i aigües màximes equinoccials.

Principals Àrees Humides i Llacunes

Les zones humides són extensions de terreny cobertes per aigües poc profundes, que durant l'estiu poden veure reduït el seu nivell i, fins i tot, arribar a desaparèixer. Comprenen llacs, maresmes, deltes, albuferes i torberes. A Espanya, hi ha inventariades 2.559 zones humides. Tenen un gran interès biològic per albergar moltes espècies adaptades a viure en un medi de transició entre l'aigua i la terra, i per ser lloc de cria i de parada per a les aus aquàtiques en les migracions anuals entre Europa i Àfrica.

Conques i Vessants Més Regulars

Les conques del nord del vessant cantàbric i les de l'atlàntic són les més regulars. Són rius que pertanyen a un domini climàtic oceànic. Són cursos fluvials curts, de gran força erosiva, règim pluvial i pluvionival, caràcter torrencial i aprofitats per a la generació d'electricitat. Els rius de la Meseta del vessant atlàntic són molt llargs, amb un règim pluvionival i màxims a principis de la primavera per la fusió de la neu. Discorren en un ambient climàtic mediterrani amb una marcada aridesa estival, que es tradueix en un règim irregular matisat per l'aportació dels afluents (conques del Duero i Tajo).

Al vessant mediterrani, la conca de l'Ebre, que neix a Cantàbria, té un primer tram de règim pluvionival. Quan travessa la depressió de l'Ebre, pateix molta evapotranspiració. Té una important aportació dels afluents i la seva desembocadura forma el delta de l'Ebre. La conca del Pirineu oriental, com ara el Llobregat, té un règim pluvionival.