Conquestes de Mèxic i Perú: procés, estratègies i conseqüències

Les conquestes de Mèxic i Perú

Capitulació

Capitulació: acord entre la Corona i un particular que li dóna permís per conquerir un territori. La Corona obté un 20% dels beneficis. Els particulars s'encarreguen de la logística, l'organització i el finançament de l'expedició. S'estableix una ruta obligada per evitar conflictes entre expedicions. Hi han de participar funcionaris reials i membres del clergat per evangelitzar els indígenes. Es promou la fundació de ciutats (no només la destrucció).

Requisits dels participants: homes lliures, cristians vells. Exclosos els jutjats per la Inquisició. Les dones tenen presència mínima, principalment com a acompanyants.

La Hueste Indiana

La "Hueste Indiana" no és un exèrcit reial, sinó una empresa privada de conquesta formada per voluntaris armats que participen a canvi d'un possible botí o de beneficis futurs.

Funcionament:

• Capdill: l'empresari militar lidera i organitza.
• Cada participant aporta les seves armes o les demana prestades.
• El botí es reparteix segons el paper de cadascú; el 20% correspon al rei. Si no hi ha guanys, no es pot reclamar.
• Disciplina i fidelitat: essencials però difícils de mantenir; hi ha desercions, traïcions i conflictes interns.

Ritme i realitat de les conquestes

Les conquestes poden semblar ràpides en aparença, però van ser processos llargs i complexos:

• Mèxic: 1519–1521 (caiguda de Tenochtitlan), però el control efectiu del territori es va consolidar fins al voltant de 1591.
• Perú: 1531–1533 (caiguda de l'Imperi Inca), amb la darrera resistència que cau el 1572.
• Yucatán: control el 1542, però l'última ciutat maia (Tayasal) cau el 1698.
• Chiriguanos (Bolívia-Paraguai): dominats definitivament el 1892.

Estratègies de domini

Els conqueridors van aprendre que el control de les elits nadiues era fonamental. És més fàcil dominar pobles sedentaris que nòmades. Dominar l'emperador o el tlatoani (per exemple, Moctezuma II a Mèxic o Atahualpa a Perú) equivalia sovint a dominar el poble.

Tàctiques de control

Si un cacic col·laborava, s'integrava al sistema colonial; si no, s'imposava el terror i execucions exemplars per intimidar la resta. Sovint es diu que la superioritat tecnològica europea explica la victòria, però això és un mite: l'ús d'armes de foc era limitat i poc efectiu en molts episodis; espases, arcabuços i ballestes van ser importants, però sovint la clau va ser la política d'aliances i les divisions internes entre pobles indígenes.

Exemple: Cortés (1519): només 500 homes, 13 escopetes, 16 cavalls, 10 canons pesants i 4 lleugers. L'ús d'armes de foc era limitat; la veritable força hispana incloïa la voluntat de resistir i la capacitat d'aconseguir aliances indígenes. Cortés va reunir un exèrcit aborigen de 150.000 homes enemics dels mexiques. La conquesta de Mèxic va ser, en realitat, una guerra entre pobles indígenes amb suport europeu: els hispans van aportar organització militar i lideratge, però la major part de la força i les víctimes van ser indígenes.

Enfrontament entre les religions natives i el món cristià

Els conqueridors europeus, des d'una visió eurocentrista i cristiana, consideraven les religions natives americanes pessimistes, demoníaques i inspirades pel dimoni, especialment pels sacrificis humans que practicaven. Aquests rituals, on s'oferien cors i sang als déus, eren vistos com a actes satànics. Els espanyols van trobar estructures com el Tzonpantli, construït amb cranis humans, i les van comparar amb "mesquites índies".

Convençuts que Déu estava del seu costat, els conqueridors consideraven la victòria militar com la voluntat divina. Així, la conquesta també es va justificar com una croada religiosa contra el mal i va anar acompanyada d'un intens procés d'evangelització.

Hernán Cortés i la conquesta de Mèxic

Orígens i expedició inicial

Hernán Cortés (1485–1547) provenia d'una família de baixa noblesa militar. El 1519 inicia la conquesta amb 11 naus, 110 mariners i 508 soldats. El governador Velázquez (de Cuba) li havia encarregat exploracions, però després el va veure amb recel per la seva ambició.

Primeres aliances i Malinche

A Tabasco derrota els maies i rep 20 dones, entre elles Malinche, clau com a traductora i assessora. Funda Veracruz per independitzar-se de l'autoritat de Velázquez i és escollit Capità General. Aconsegueix aliances amb els totonaca i els tlaxcalteques, enemics dels mexiques (asteques).

Camí cap a Tenochtitlan i massacre de Cholula

Abans d'arribar a la capital asteca, passa per Cholula, ciutat aliada dels mexiques. Davant sospites de traïció, Cortés ordena una massacre (entre 2.000 i 6.000 morts) i crema temples i cases. Substitueix les elits per líders fidels i imposa el terror com a advertència.

L'imperi mexica i l'arribada a Tenochtitlan

Els mexiques (asteques) formaven part de la Triple Aliança: Mèxic-Tenochtitlan, Texcoco i Tlacopan. Moctezuma II (1502–1520) era el tlatoani. Cortés aprofita les divisions internes i aconsegueix suport de Texcoco. El 8 de novembre de 1519 entra a Tenochtitlan, una ciutat amb una població estimada entre 80.000 i 230.000 habitants. Moctezuma el rep i Cortés el converteix pràcticament en presoner, controlant la ciutat.

Conflicte amb Narváez i la rebel·lió mexica

Velázquez envia Pánfilo Narváez per detenir Cortés amb entre 800 i 1.400 homes. Cortés el derrota i aconsegueix que el seu exèrcit s'uneixi a ell. Mentrestant, Pedro de Alvarado, deixat a càrrec a Mèxic, provoca una massacre durant una festa religiosa (uns 600 morts), cosa que origina una revolta general mexica.

Mort de Moctezuma i fugida de Cortés

Cortés torna el juny de 1520, però la situació és crítica. Moctezuma és assassinat (probablement pels seus). Cortés fuig de la ciutat en la «Nit Trista» (30 de juny de 1520): perd 800 europeus i 4.000 aliats indis i gairebé tot l'or. Es refugia a Tlaxcala, on reorganitza les forces.

Setge i destrucció de Tenochtitlan (1521)

Cortés torna amb 1.000 espanyols i 150.000 aliats indígenes. Després d'un setge de dos mesos i mig, destrueix progressivament la ciutat per evitar resistència. L'agost de 1521, Tenochtitlan cau i és arrasada. Botí total: 200.000 pesos. Cortés és nomenat governador i capità general de la Nova Espanya.

El cas del Perú

Protagonistes i primeres exploracions

Francisco Pizarro i Diego de Almagro busquen nous territoris al sud (1524–1528). Descobreixen Tumbes, demostrant l'existència d'una civilització desenvolupada. Pizarro signa la Capitulació de Toledo (1529) amb Carles I, que li dóna autoritat sobre la Nova Castella.

L'imperi inca i la guerra civil

L'imperi inca, amb expansió des de 1470, estava dividit després de la mort d'Huayna Cápac (cap al 1530):

• Huáscar (basat a Cuzco)
• Atahualpa (controlant Tumipampa)

Quan arriba Pizarro, els inques estan en guerra civil, fet que els espanyols aprofiten a favor seu.

La captura d'Atahualpa i la caiguda de Cuzco

1532, Cajamarca: Pizarro massacre el seguici d'Atahualpa i el fa presoner. Atahualpa ofereix un rescat d'un milió i mig de pesos, però finalment és executat. Els espanyols imposen Manco Cápac II com a emperador titella. El 1533 prenen Cuzco amb poca resistència. Botí: 3.420.000 pesos, dels quals una cinquena part va a Carles I.

Conflictes interns entre Pizarro i Almagro

Pizarro funda Lima com a nova capital i base administrativa. Almagro rep la Nova Toledo (territoris al sud) i intenta conquistar Xile (1535–1537), fracassant i tornant arruïnat però amb suport de soldats fidels. Durant la rebel·lió inca de Manco (1536–1537), Almagro ocupa Cuzco i empresona els germans Pizarro. Es desencadena una guerra civil:

• Batalla de Las Salinas (1538) → victòria de Pizarro i execució d'Almagro.

Fi del domini pizarrista i intervenció de la Corona

El 1541 els almagristes assassinen Pizarro a Lima. La Corona envia Vaca de Castro com a governador interí. Batalla de Chupas (1542) → derrota i execució d'Almagro el Mozo. Així acaba la primera guerra civil del Perú i s'intensifica la intervenció directa de la Corona en l'administració colonial.