Conquesta i Romanització de la Península Ibèrica

UNITAT 5

Conquerir ≠ romanitzar Hispània. El procés de conquesta més ràpid i romanització va ser lent.

Romanització → entenem el procés pel qual els pobles indígenes van adoptar -de bon grat o per la força- la llengua i la cultura de Roma.

5.1 La conquesta de la Península:

- Segle III aC, cartaginesos amplien presència per compensar els territoris perduts a Sicília després derrota Primera Guerra Púnica. Davant expansió cartaginesa a la Península, Roma va promoure el Tractat de l'Ebre: riu marcava el límit de l'expansió d'uns i altres: els cartaginesos de l'Ebre cap al sud i els romans, d'Ebre nord enllà.

- Els romans, van establir relacions comercials amb la ciutat de Sagunt. Pacte trencat, assetjaren Sagunt i començà la Segona Guerra Púnica (218 aC - 197 aC). Les tropes romanes van desembarcar a la Península, a Empòrion.

- Fundaren Tàrraco: centre d'operacions militars.

- Romans enviaren Publi Corneli Escipió, militar amb més prestigi, per envair territoris cartaginesos. Van conquerir Cartago Nova i Gades (S).

- L'ocupació ro continuà i provocà guerres celtibèriques (154 aC - 133 aC) perquè pobles del centre i de l'oest de la Península van resistir-se; forta oposició a la conquesta i rebutjaren model romà de civilització.

- El líder lusità Viriat→símbol resistència i tàctica de guerrilles causà problemes a les tropes ro. Ro subornaren tres homes: assassinar-lo i recompensa. dsp els van executar → «Roma no paga els traïdors.»

- L'any 133 aC→Numància caigué, després llarg setge. Insostenible: numantins se suïcidaren.

- Anys més tard, insurrecció contra Roma, Quint Sertori, general romà que s'alià amb lusitans per lluitar contra romans, l’any 72 aC assassinat.

- 19 aC→guerres càntabres (29 aC - 19 aC), intervén August, romans aconseguiren completar la conquesta de la Península.

5.2 Els factors que van impulsar la romanització:

- Implantació del model de vida urbana dels romans i la fundació de colònies o ciutats de nova creació. La primera colònia, fundada pels veterans de la Segona Guerra Púnica, va ser Itàlica (prop de Sevilla) i una de les més importants va ser Emèrita Augusta (Mèrida). Els nuclis indígenes que van modificar la seva manera de viure i van supeditar els òrgans de govern a l'administració de Roma van rebre el nom de municipis. Obligats a pagar impostos a la metròpoli. Un exemple d'aquests municipis va ser la capital dels ilergets, Ilerda, municipi romà (Lleida).

- Exèrcit → El reclutament d'indígenes per a les tropes auxiliars va propiciar el contacte i la solidaritat entre els legionaris i els indígenes que, en acabar el servei militar, rebien terres i podien obtenir la ciutadania romana amb tots els privilegis que això comportava.

- Xarxa viària → ràpida incursió militar en qualsevol lloc dels territoris conquerits. + important Via Augusta, unia amb Roma.

- Llengua llatina → pràctica en relacions comercials i culturals amb romans. Llatí substituí totes les llengües, excepte el basc.

5.3 La divisió de la Península en províncies:

- Hispània en dues províncies: la Hispania Citerior, capital Cartago Nova (Cartagena) i Hispania Ulterior, capital a Corduba (Còrdova).

- El govern d'Octavi, l'any 27 aC rebria del Senat el títol suprem d'August. 27 aC s'acordà una nova organització provincial: províncies sota tutela del Senat, mentre que aquelles en què encara hi havia disturbis, eren administrades directament per August, el princeps. Mitjançant una lex provinciae, es va reorganitzar Hispània que, des d'aleshores fins a l'època de Dioclecià, quedà dividida en tres províncies: la Hispania Citerior Tarraconensis, capital a Tàrraco; la Hispania Ulterior Lusitania, capital a Emèrita, i la Hispania Ulterior Baetica, capital a Corduba.

- Les dues primeres foren províncies imperials: sota la tutela de l'emperador i governades per un legatus Augusti de rang senatorial nomenat entre els expretors i els excònsols. Aquest governador comptava amb l'ajut d'un procurator: responsabilitats financeres. La Hispania Ulterior Baetica fou una província de caràcter senatorial, administrada pel Senat i governada per un propretor o un procònsol: exmagistrat de categoria superior que el Senat nomenava a sort, amb l'ajut d'un questor de rang també senatorial que estava al capdavant de les finances provincials i de l'exèrcit.

5.4 El perquè de les paraules:

- història → prové del grec ‘investigació, recerca’.

- paleolític → prové del grec paleo ‘vell’ i litos ‘pedra’.

- neolític → prové del grec paleo ‘vell’ i neo ‘nou’.

- primats → prové del llatí primas, primatis ‘noble, principal’ que al seu torn prové de primus ‘el primer’.

- Homo habilis → ‘home hàbil, capaç’

- Homo erectus → ‘home dret, erecte’.

- Homo sapiens → ‘home savi’.

- nòmades → prové del llatí nomas, nomadis ‘individu d’una tribu errant, especialment dels númides del nord d’Àfrica’.

- sedentaris → del llatí sedeo ‘seure, estar acampat’.

- sílex → del llatí silex, silicis ‘pedra dura’.

- prehistòria → format amb prefix -pre ‘abans’.

- renaixement → del llatí re-nascor ‘tornar a néixer’: període cultural i artístic que dona principi a l’edat moderna.

- il·lustració → d’illustro ‘il·luminar, aclarir, embellir’: moviment filosòfic, polític i social estès a l’Europa occidental durant el segle XVIII, anomenat “Segle de les llums”.

- impremta → del llatí imprimo ‘prémer, gravar, fer pressió’: per part de l’alemany Johann G. Gutenberg, l’any 1440, que va contribuir al moviment del Renaixement.

- revolució → del llatí revolvo ‘giravoltar, fer rodar enrere’.

- contemporani → format per preposició cum ‘amb’ i el nom tempus, temporis ‘període de temps’: significa que els fets que tenen lloc en el mateix període de temps.

Globalització → del llatí globus ‘globus, esfera’ i, per extensió, ‘món’: procés d’interconnexió i acceleració que redefineix les dinàmiques econòmiques, socials i culturals de les societats contemporànies. / “grups antiglobalització” → mot format per preposició ante que significa ‘enfront de'.

5.5 La novel·la històrica:

- Walter Scott → creà novel·la històrica.

- Marguerite Yourcenar → escrigué Memòries d’Adrià (1951) una novel·la en la qual narra, en primera persona, la vida, els sentiments i les impressions de l'emperador Adrià.

- Albert Salvadó → autor de L'enigme de Constanti el Gran (1999), una obra que retrata l'últim dels grans emperadors romans, fundador de Constantinoble, i que va donar llibertat de culte als cristians.

- Robert Graves → escrigué Jo, Claudi (1934) la famosa novel·la adaptada a la televisió. Aquesta obra pretén ser l'autobiografia de l'emperador Claudi i mostra les intrigues, les depravacions i els assassinats d'aquell moment històric.

- Anníbal: la novel·la de Cartago (1989) és una novel·la la de Gisbert Haefs que ens presenta la llarga guerra entre romans i cartaginesos en la qual van intervenir pobles com els ibers, ja que és a Hispània on van tenir lloc molts dels enfrontaments entre els dos bàndols.

- Valerio Massimo Manfredi → historiador, escriptor i arqueòleg conegut per les seves novel·les històriques sobre el món antic. D'entre les seves novel·les cal destacar L'última legió (2002) que ha estat portada al cinema. L'acció se situa a les acaballes de l'imperi romà, dividit i amenaçat constantment pels bàrbars.

UNITAT 6

6.2 El perquè de les paraules:

- excavació → format per la preposició llatina ex-, que significava ‘fora de, lluny de’ i el verb cavo, que significa ‘buidar’.

- inventari → prové del verb llatí invenio, que significa ‘descobrir, trobar’.

- restauració/rehabilitació → format per la preposició llatina re-, que indica un restabliment a un estat anterior.

- in situ → en el mateix lloc.

- museu → es relaciona amb les divinitats de les arts, les Muses, filles de Júpiter. Del nom d’aquestes divinitats ha derivat del nom museu: espai destinat a guardar diferents tipus de manifestacions artístiques.

- mosaics → mot que també es relaciona amb les Muses, com a expressió d’art i bellesa, eren elements decoratius molt apreciats.

- Tessel·les → els mosaics estaven fets amb tessel·les (tessellae): petites peces, fetes de roca calcària o de material de vidre o ceràmica, de diferents mides. Es disposaven com un puzle, sobre superfície llisa de ciment força líquid, distribuint formes i colors. El mot de mosaic ve d’opus (‘treball, obra’) tessellatum (‘fet amb tessel·les’). En funció del tipus de tessel·la hi ha diferents tipus de mosaic. Un dels apreciats a l’antiga era l’opus vermiculatum: mosaic fet amb tessel·les molt petites, amb les quals es podien dibuixar perfectament les corbes. El seu nom prové del diminutiu de vermiculus (de vermis -is, ‘cuc’). Un altre tipus era l’opus signium: el seu nom es relaciona amb una regió del Laci, Sígnia, on hi havia una fàbrica de teules i d’on s’obtenia una pols vermellosa que barrejada amb calç proporcionava una mena de pasta dura i impermeable.

- moneda → prové del llatí moneta, ja que la casa on s'encunyava a Roma era a prop del temple dedicat a la deessa Juno Moneta, protectora d'aquests afers.

- Numismàtica → ciència que estudia l’origen i el desenvolupament de la moneda. Prové del llatí nummus que vol dir ‘moneda’.

-  hermes bàquic → de marbre. Trobat l’any 2005 a la ciutat romana. Mot 2 déus: Hermes (Mercuri per romans) i Bacus (Dionís per romans). Per grecs hermes era un pilar prismàtic de pedra que indicava els camins. A la part superior hi havia el cap amb barba d'aquest déu, missatger dels déus i protector dels viatgers. En època romana: element decoratiu de jardins, peristils o habitacions de les cases. També en espais públics: palestres o teatres. Més endavant: bustos que decoraven aquests pilars podien representar també el déu del vi, Bacus, déu relacionat directament amb el teatre.

6.3 La pintura:

- De l'època del Renaixement és el pintor de Florència Sandro Botticelli, el qual representà el Naixement de Venus amb la deessa nua i bellíssima, com mai no havia estat representada des de la Roma clàssica.

- També Ticià, en moltes de les seves obres, s'inspirà en les fonts mitològiques, sobretot en les Metamorfosis d'Ovidi. Pintà, entre altres, Bacanal, Dànae rebent la pluja d'or, La Venus d'Urbino i Amor sacre i amor profà.

- Peter Paulus Rubens, que pertany a l'època barroca, també pintà moltes escenes de les Meta-morosis d'Ovidi i, de fet, fou un dels artistes que més es van inspirar en els temes mitològics: El rapte de Prosèrpina, Tres Gracies, El judici de Paris, El rapte de les filles de Leucip, etc.

Un altre pintor autor de diversos quadres que representen els déus i les seves aventures (El rapte de Prosèrpina, Ganimedes, etc.) va ser l'holandès Rembrandt, contemporani de Rubens.

- Dins la pintura barroca espanyola, cal destacar el sevillà Diego Velázquez, que se serví dels déus i dels herois mitològics per ironitzar sobre la realitat del seu temps, tal com es pot veure en El triomf de Bacus (més conegut com Els borratxos).

- També hem d'esmentar un gran geni català del segle xx, Salvador Dalí, el pintor de Figures, que no va deixar de banda la mitologia en la seva extensíssima obra. En són exemples la Leda atòmica o la Metamorfosi de Narcís.