Conflictes i Tensions durant el Trienni: Anàlisi Històrica

Conflictes i Tensions durant el Trienni

Les reformes van suscitar l’oposició dels absolutistes i de la monarquia, ja que Ferran VII només havia acceptat el nou règim forçat per les circumstàncies. Des del primer moment, va intentar paralitzar lleis mitjançant el poder de vet que li donava la Constitució i va conspirar contra el govern per intentar recuperar el poder absolut.

D’altra banda, els llauradors estaven descontents perquè les reformes del Trienni, tot i abolir les senyories jurisdiccionals, no incorporaven mesures molt demandades com l’accés a la propietat de la terra o la disminució dels impostos. Els antics senyors eren ara els propietaris i els llauradors esdevenien arrendataris, parcers o jornalers que podien ser expulsats si no pagaven i perdre els drets tradicionals. A més, els llauradors es veien obligats a vendre en condicions desfavorables i, amb les noves contribucions estatals, la situació va empitjorar. Els llauradors es van trobar indefensos davant les noves relacions capitalistes i es van sumar a l’agitació antiliberal mitjançant protestes i alçaments.

La noblesa tradicional i l’Església, perjudicades per la supressió del delme i dels privilegis i per la venda dels béns monacals, van estimular la revolta i van aconseguir capitalitzar part del descontentament del camperolat, atribuint al sistema constitucional la responsabilitat dels problemes i vinculant-ne la solució al restabliment del sistema liberal. El 1822, es van alçar escamots reialistes a Catalunya, Navarra, Galícia i el Maestrat, que van arribar per dominar extenses zones de territori i per establir una regència absolutista a la Seu d’Urgell (1823).

Tensions entre Liberals

Finalment, també hi havia tensions entre els liberals, que es dividien en dues tendències:

• Els moderats (o doceañistas) van governar fins al 1822. Eren partidaris de reformes favorables a les elits socials (noblesa i burgesia propietària), que no provocaven conflictes amb el rei i eren susceptibles a la negociació política amb els reialistes, als quals perseguien amb poca determinació.
• Els exaltats, en gran manera organitzats en societats patriòtiques, plantejaven la defensa inapel·lable de les llibertats, el desenvolupament ple de la Constitució i la necessitat de reformes radicals per afavorir les classes mitjanes i populars. Eren partidaris de posar fi als reialistes, als qui van derrotar al final de 1822.

La Liquidació del Trienni

El triomf del liberalisme a Espanya va contagiar altres territoris com ara Nàpols, Portugal i el Piemont, i va alarmar les potències que havien format la Santa Aliança (Prússia, Rússia, Àustria i França) amb l’objectiu d’intervenir militarment davant de qualsevol amenaça liberal. Ferran VII va demanar ajuda com a “rei segrestat pels liberals”, la qual cosa va donar lloc a la formació d’un exèrcit francès, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, comandats pel duc d'Anguelma, que van travessar els Pirineus el 1823 amb l’objectiu de restablir l’ordre tradicional a Espanya.

La resistència de l’exèrcit liberal va ser escassa. A Catalunya, les tropes comandades per Francisco Espoz y Mina es van enfrontar sense èxit als invasors, encara amb l’intervenció ciutadana i anglesa. Després de l’ocupació de Madrid, es va nomenar un Consell de Regència i un govern absolutista encapçalat per Ferran VII (octubre de 1823), que va derogar normes i decrets promulgats pel Trienni. Immediatament, es va iniciar la persecució dels liberals i es va implantar un règim de terror (execució dels liberals Antonio Torrijos i Mariana Pineda).

La Dècada Ominosa (1823-1833)

La tornada de l’absolutisme va suposar la tornada a l’immobilisme polític, sense que el rei, tenallat per la por del liberalisme, començés les reformes que el país necessitava. A més, es va crear un cos militar (els voluntaris reialistes) encarregat de perseguir el liberalisme. El 1823, José María Torrijos, militar liberal, va ser exiliat a Anglaterra i va protagonitzar un intent d’insurrecció amb uns 60 homes des de Gibraltar. El desembre de 1831, van desembarcar a Màlaga, però van ser detinguts i afusellats sense judici previ.

Davall la gravetat de la situació social, alguns ministres proposaven una amnistia per superar la situació de violència, una reforma de la Hisenda i una administració capaç de garantir el funcionament de la monarquia. La pèrdua de les colònies va agreujar la crisi.

A partir del 1825, el rei, superat pels problemes econòmics, va buscar la col·laboració del sector moderat de la burgesia i va proposar un nou ministre d’Hisenda que impulsés una reforma fiscal per recaptar més impostos, fent pagar als privilegiats. Aquesta actitud va incrementar la malfiança dels sectors més tradicionalistes, descontents amb el monarca per no haver restablert la Inquisició i no actuar de manera més contundent contra els liberals. El 1827, els reialistes més intransigents van impulsar alçaments denunciant una pretesa influència dels revolucionaris sobre el rei. Alguns van arribar a llençar consignes a favor del germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre.

En aquesta situació, va intervenir la qüestió successòria: Ferran VII es va casar amb Maria Cristina de Borbó (1829) i va tenir una filla, Isabel (1830). Per poder nomenar-la successora, va promulgar la Pragmàtica Sanció, que autoritzava la successió femenina al tron, prohibida fins aquell moment per la llei sàlica. Els més conservadors van considerar il·legal la successió d’Isabel i van donar suport a Carles, ferm defensor de l’absolutisme.

Els últims mesos de la vida de Ferran VII, malalt des del 1832, la reina Maria Cristina va assumir les funcions de regent. Per trobar suports (en l’exèrcit i la burgesia) per al tron d’Isabel, es va apropar als absolutistes moderats, cosa que la va decantar més cap als liberals. Amb aquest propòsit, la reina va suavitzar o suprimir les institucions creades per restaurar l’Antic Règim, com ara els voluntaris reialistes, que eren perillosos per la seva adhesió a l’absolutisme de Carles. A més, va promulgar una amnistia que permetia la tornada dels liberals exiliats.