Conflictes Clau de la Guerra Freda i Postguerra

La Guerra de Corea (1950-1953)

La Guerra de Corea fou una guerra civil entre els coreans que es lluità entre els anys 1950 i 1953. Simultàniament, fou també una guerra subsidiària de la Guerra Freda, ja que Corea del Sud comptava amb el suport dels Estats Units, mentre que el règim comunista de Corea del Nord comptava amb el suport de la República Popular de Xina i de la URSS.

Fou una guerra que es va procurar que quedés limitada a la península de Corea, tot i que sempre es mantingué el perill que el conflicte esdevingués mundial a causa de les potències implicades. Una nova "guerra mundial" podria esdevenir nuclear, ja que des de l'any 1949 els soviètics també posseïen armament nuclear.

La guerra s'inicià amb un atac de les forces comunistes del nord que envaïren el sud. Per repel·lir aquesta agressió, els Estats Units van aconseguir que l'ONU autoritzés l'enviament de forces de combat integrades per tropes de diversos països. Però principalment varen ser els Estats Units qui va posar més soldats i, per tant, ostentà el comandament suprem militar de les forces aliades.

La guerra esdevingué perillosa per a la pau mundial quan Mao ordenà la intervenció de l'exèrcit popular de Xina a favor dels coreans del nord quan aquests semblaven que ja estaven vençuts. La situació es desequilibrà en contra dels del sud i als Estats Units es considerà seriosament la possibilitat d'emprar l'armament nuclear.

Continuació de la Guerra de Corea

Després de tres anys de diverses vicissituds i havent mort Stalin, finalment s'arribà a un armistici que encara perdura avui sense haver-se arribat encara a una pau estable. Les fronteres entre les dues Corees es mantingueren gairebé iguals a com estaven abans de la sagnant guerra. Encara avui es manté un gran contingent de soldats nord-americans a Corea del Sud.

El Bloqueig i Pont Aeri de Berlín

El Bloqueig de Berlín Occidental fou imposat per la Unió Soviètica com a protesta en contra de la política econòmica que les tres potències occidentals d'ocupació estaven establint en els territoris alemanys que estaven sota la seva administració: l'establiment d'una moneda comuna coneguda com el marc.

La venjança soviètica fou la interrupció de les comunicacions terrestres que arribaven al Berlín Occidental. Durant onze mesos les potències occidentals aprovisionaren el Berlín Occidental mitjançant un gegantí pont aeri que resultà ser un gran èxit de logística i també de prestigi polític.

Finalment, la Unió Soviètica va haver d'aixecar el bloqueig perquè havia fracassat en el seu objectiu d'incorporar tot Berlín dins de la zona alemanya d'ocupació soviètica. A més, l'èxit del pont aeri resultà ser una victòria propagandística per als Estats Units i motiu de desprestigi dels soviètics.

Continuació de la Conferència de Ialta

De retruc, resultava evident que els aliats occidentals acceptaven que les tres Repúbliques Bàltiques, envaïdes l'any 1940 pels soviètics, perdien la independència i quedaven integrades dins de la URSS.

• Els aliats assoliren el compromís d'establir règims democràtics en els països alliberats per les seves tropes (els soviètics a l'Europa Central i Oriental, mentre que els anglosaxons ho farien en els països de l'oest europeu).
• Es decidí la creació de l'ONU (Organització de les Nacions Unides) i les condicions per a la seva pertinença (Carta de San Francisco). Un dels seus organismes seria el Consell de Seguretat, en el qual les grans potències es reservaren el dret de veto.

La Xina de Mao Zedong

La "Gran Revolució Cultural Proletària" tenia la intenció que tots els membres del Partit Comunista Xinès recuperessin l'esperit revolucionari dels primers temps. El resultat fou que nombrosos intel·lectuals, professors, artistes, etc. varen ser enviats a camps de treballs forçats per tal de ser "reeducats".

Continuació de la Xina de Mao Zedong

Finalment, la "Revolució Cultural" tingué com a resultat que grans zones de Xina caiguessin en l'anarquia i en el caos, amb la qual cosa Mao va haver de recórrer a l'exèrcit per restablir la disciplina i l'ordre en el país.

Els darrers anys de Mao es varen caracteritzar per l'apogeu del culte a la seva personalitat. Va morir l'any 1976 deixant un país que, malgrat tot, gaudia de cert desenvolupament econòmic, tot i que la meitat de la població xinesa continuava vivint per sota del llindar de la pobresa.

El govern comunista xinès emprengué una política de ràpida industrialització inspirant-se en la planificació centralitzada seguint el model de la URSS. La URSS va proporcionar assessorament i ajuda tecnològica, que perdurà fins al trencament ideològic en els anys 1960.

Altres prioritats del comunisme xinès varen ser la de proveir de serveis públics d'educació i sanitat al conjunt de la nació. Una gran aportació inicial de la revolució fou la Llei del Matrimoni (1950), amb què es posava fi a la família feudal i s'establia la igualtat de la dona i de l'home.

Però després de tan esperançadors inicis, Mao Zedong dugué a terme en els anys següents un seguit de campanyes revolucionàries amb l'objectiu de provocar canvis dràstics en la societat xinesa. Finalment, totes aquestes revolucionàries campanyes acabaren de forma decebedora i deixant el país en una situació d'estancament i misèria. La població les va sofrir calladament, però en va quedar ben farta.

Aquestes campanyes varen ser:

1. "Campanya de les cent flors": on s'animava a denunciar la corrupció, encara que fos exercida per funcionaris del propi partit comunista. Tan nombroses varen ser les denúncies que, finalment, Mao acabà aplicant una dura repressió contra l'exercici de la llibertat d'expressió.
2. "El Gran Salt endavant" (1958): Consistí a aconseguir la industrialització i el benestar comunista en pocs anys.

Els pagesos varen ser obligats a deixar les seves terres i llars per a integrar-se dins de les comunes agràries. El resultat de tot plegat fou un immens fracàs, i aquest fracàs coincidí amb la pitjor fam del segle XX, de manera que milions de xinesos moriren de gana.

Albània durant la Guerra Freda

En el cas d'Albània, també les guerrilles locals comunistes varen ser capaces de foragitar els invasors de l'EIX quan ja finalitzava la Segona Guerra Mundial. Acabada la guerra, s'establí un règim comunista en tot el país.

El principal dirigent comunista del país durant llargues dècades fou Enver Hoxha. La seva extremada fidelitat a l'ortodòxia comunista li portà a fer constants canvis d'aliances amb la resta de països del món comunista. Hoxha era enormement fidel a Stalin, per la qual cosa Albània s'incorporà inicialment al Pacte de Varsòvia.

En els anys posteriors, i coincidint amb el procés de desestalinització endegat per Khrusxov a la URSS, l'Albània d'Hoxha trencà les seves relacions amb la URSS (acusant els soviètics de "revisionistes") per establir-les estretament amb la República Popular de Xina, ja que Mao Zedong també havia estat un fervent admirador de Stalin.

A la mort de Mao, i amb els conseqüents canvis que es produïren a Xina sota la direcció de Deng Xiaoping, Hoxha trencà les relacions amb Xina (també per revisionistes) per tal d'impulsar un règim comunista nacional que vertaderament preservés la més estricta ortodòxia marxista.

Des del punt de vista econòmic, el govern albanès aplicà una estricta autarquia que va acabar provocant que Albània esdevingués el país més pobre del continent europeu. Les paranoies del dictador Hoxha també contribuïren a assolir la deplorable situació de pobresa nacional. Una de les més destacades paranoies del dirigent comunista era el temor constant a ser envaïts per una potència estrangera. Per aquest motiu, ordenà a la població la construcció de fortificacions per tot arreu. Això significà una enorme i inútil despesa de recursos.

Iugoslàvia i el Comunisme Independent

Iugoslàvia havia estat envaïda militarment i ocupada per les potències de l'EIX durant la primavera de 1941. El país fou desmembrat i repartit entre els invasors, mentre que a Croàcia es va permetre la instauració d'un govern feixista (els ustatxes, que col·laborà amb els ocupants).

Per resistir als invasors, sorgiren dues grans formacions guerrilleres que lluitaren contra l'invasor, però també, fins i tot, entre si: els partisans comunistes dirigits pel "mariscal Tito" i els xètniks, que eren partidaris de restablir la monarquia, però també eren anticomunistes. Al final de la guerra (1945), el gran triomfador va ser Tito i les seves guerrilles comunistes, que alliberaren el país i li imposaren un règim polític comunista.

La gran diferència d'Iugoslàvia amb la resta de països comunistes de l'Europa Oriental és que a Iugoslàvia s'instaurà un règim comunista nacional, lliure del domini de la URSS de Stalin. Aviat, aquesta situació "d'independència" generà un seriós conflicte i, fins i tot, hostilitat entre els països de l'òrbita soviètica i la Iugoslàvia marxista de Tito. Iugoslàvia mai va voler formar part del Pacte de Varsòvia per mantenir la seva sobirania intacta.

El comunisme iugoslau apaivagà les tensions nacionalistes dels diferents territoris que integraven la república popular iugoslava perquè el comunisme es considerat com hostil als nacionalismes. Però aquesta situació de pau entre les nacionalitats balcàniques durà mentre Tito era viu. D'altra banda, Tito sempre va procurar mantenir una posició equidistant o neutral entre els dos grans blocs enfrontats per la Guerra Freda i, amb aquesta intenció, va ser un dels principals impulsors del Moviment dels Països No Alineats. Aquest moviment agrupava un bon nombre de països que procuraven també mantenir-se, de forma neutral, al marge de la Guerra Freda.