Conflicte Lingüístic: Minorització, Substitució i Normalització

En el món es parlen sis mil llengües repartides en dos-cents estats. El contacte de llengües, conegut com a plurilingüisme, és una situació habitual. El més significatiu és com es resol. Els motius que expliquen l’entrada en contacte de dues o més llengües són diversos: processos d'expansió i de colonització, moviments migratoris, contactes internacionals i veïnatge.

Què és el Conflicte Lingüístic?

El conflicte lingüístic és la situació dinàmica que sorgeix quan una llengua dominant (L2) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra llengua pròpia d’un territori, la llengua dominada (L1).

Minorització i Substitució Lingüística

La majoria de casos de bilingüisme generalitzat (o social) amaguen situacions de conflicte lingüístic, perquè els parlants de la llengua minoritzada (o dominada) perden el dret a emprar-la, ja que una altra n’ocupa els àmbits d’ús i les funcions que tenia assumides històricament.

En concret, la minorització és el procés de retracció dels usos públics i privats que pateix una llengua en la seva comunitat lingüística. Es tracta d’un procés paral·lel al de substitució lingüística, que afecta les llengües dominades.

La solució natural del conflicte lingüístic i, per tant, del procés de minorització, és la substitució lingüística. Aquest és un procés sociocultural a través del qual una llengua o varietat lingüística s’imposa totalment (lingüicidi) o parcialment sobre una altra. Per tant, per evitar-la, és necessari iniciar un contraprocés: la normalització lingüística.

La Normalització Lingüística: Un Contraprocés

La normalització lingüística és el procés sociocultural a través del qual una llengua s’adapta a una regulació ortogràfica, lèxica i gramatical (normativització) i accedeix a àmbits d’ús fins aleshores reservats a una altra llengua, una L2. És el procés contrari a la substitució: la llengua minoritzada (L1) tracta de recuperar els usos formals sense perdre’n els informals. Depèn bàsicament de tres factors clau:

• La Voluntat dels Governants

  Els governants han de canviar la legislació per fer oficial la llengua minoritzada (L1) i fer-la servir en els actes o escrits públics, ja que una llengua s’usa quan és necessària, i només és necessària en tant que s'usa.

  En aquest sentit, les Lleis de Normalització Lingüística tenen la funció de normalitzar l’ús de la llengua en els àmbits formals (administració, educació, mitjans de comunicació i càrrecs públics), atès que, en el cas de la llengua catalana, el marc legal de la Constitució i dels Estatuts no era suficient per compensar el retrocés que havia patit durant la dictadura.

• El Redreçament Social

  Recuperar l’orgull per la llengua pròpia és fonamental, ja que sovint, els parlants de la llengua minoritzada segueixen les normes d’ús implícites, fan un ús convencional de la llengua i són víctimes de prejudicis lingüístics.

• El Suport dels Immigrants

  Les persones nouvingudes no han de veure en la normalització un atac als seus drets lingüístics. Aprendre la llengua pròpia del lloc d’arribada ajuda a formar-ne part, a estimar-lo i a sentir-s’hi a gust.

Aspectes Clau de la Normalització

En el procés de normalització cal considerar quatre aspectes:

• Normativització i Estandardització: Fan referència a l’estructura de la llengua.
• Planificació i Política Lingüística: Tenen una dimensió política i social i formen part del mateix concepte de normalització (models de planificació lingüística i lleis de normalització lingüística).