El Conflicte Lingüístic al Segle XVIII: Impacte i Resistència del Català

2) El Lent Avanç del Conflicte Lingüístic (s. XVIII)

El segle XVIII s'inaugurà amb el canvi dinàstic derivat de la Guerra de Successió, substituint els Àustries pels Borbons. Això va tenir conseqüències nefastes per a la llengua catalana a causa de la uniformització de l'estat espanyol, que suposava l'eliminació de les llengües i cultures no castellanes. Així, la política iniciada pels Borbons agreujà el conflicte lingüístic del castellà amb el català.

El castellà va eliminar el català dels àmbits públics, excepte el col·loquial i la literatura popular. La imposició del castellà es va fer de dues maneres:

• De forma directa: prohibint el català en els àmbits públics i substituint les lleis catalanes per les castellanes amb el Decret de Nova Planta. Aquest decret també va prohibir la resta de contextos comunicatius en català.
• De forma indirecta: als llocs de decisió, fent que al Consell de Castella hi hagués representants autòctons de València, Catalunya i les Balears, però sempre en nombre inferior al de castellans. També calia assolir el control jurídic i administratiu dels territoris conquerits. Pel que fa al coneixement de la llengua, de la història i de la cultura pròpies, volien fer castellans tots els plans d'estudis, amb la prohibició al nord de les universitats catalanes, substituïdes per la de Cervera, que era en castellà. Vista la situació, alguns estudiants volien anar-se'n; també volien impedir que es conegués la història i la cultura catalanes. Exemple: Jerónimo Feijoo i Montenegro deia: «La introducción del lenguaje extranjero es nota indeleble de haber sido vencida la nación, a quien se despojó de su antiguo idioma».

Piràmide: Pel que fa als parlants, malgrat les mesures de prohibició contra el català, la majoria de la gent continuava expressant-se en l'única llengua que coneixia. En les piràmides es pot veure com el castellà va avançant, però només afecta l'alta societat. La burgesia i el poble, que eren més del 90% de la població, es mantenien monolingües. La nostra llengua va anar perdent oficialitat a tot el domini lingüístic, excepte Andorra. Les llengües oficials no pròpies serien: l'italià a l'Alguer, el francès a Catalunya Nord i l'espanyol a la resta.

3) El Lent Avanç de l'Afebliment de la Consciència Unitària (s. XVIII)

Al llarg del segle XVIII, la consciència d'unitat lingüística nacional va continuar debilitant-se per la fragmentació i el distanciament entre territoris catalanoparlants, a més de la pèrdua de govern de Sardenya, Catalunya Nord, Catalunya, València, Mallorca i Aragó. Es van reduir a províncies, sense poder polític autònom, i aquests cinc territoris van perdre les relacions culturals entre ells. Això es reflecteix en l'ús freqüent de les denominacions particularistes (catalana, valenciana o mallorquina) aplicades a la llengua i la nació. Però els il·lustrats i erudits del segle XVIII usaven el nom unitari de llemosina per a designar la llengua i la pàtria; també s'usava el nom català per a denominar-ho tot.

Malgrat el predomini dels noms particularistes, tots els sectors cultes d'arreu del domini lingüístic confirmen que València, Catalunya i Mallorca tenen el mateix origen nacional. L'única diferència és la que expressà el valencià Marc Antoni Orellana a València antiga i moderna, història i descripció de les calles i places i edificis, fent-se ressò de l'antiga teoria diferenciadora feta per Llorenç Mateu i Sanz. Alguns exemples:

• Tot i anomenar-la llemosina, reconeix que la llengua dels catalans i mallorquins era la mateixa.
• Dir que la diferència entre el valencià i el català és la impuresa i que la castellanització no és motiu d'orgull, sinó d'actuació per a netejar el nostre dialecte de barbarismes i recuperar la connexió perduda.
• Dir que l'altre motiu és la «suavidad y dulzura» de la pronunciació valenciana respecte a la catalana o la balear; tot això no és més que un prejudici.

Exemples:

• Antoni de Capmany, en el Libro del Consulado, diu: «El catalán a mediados del siglo XVIII era la lengua nacional de tres provincias o reinos, es a saber, de Cataluña, Valencia, Mallorca, Menorca e Ibiza, y de allí se comunicó a mucha parte de Aragón; fue, es, una palabra, una lengua nacional y no una jerga territorial, desde el XVII al presente».
• Francesc Cerdà i Rico, Notas al Canto del Turia de la Diana Enamorada: «Bajo el nombre de catalanes se entendían estos y los valencianos por ser todos de una misma lengua».
• Carles Ros, Qualidades y Blasones de la lengua valenciana.
• Josep Climent i a Vinent: «Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen y, con corta diferencia, son una misma la lengua de los naturales de ambas provincias, bajo cuyo concepto debéis reconocerme como paisano vuestro».