Conferència de Bandung, Panafricanisme i Evolució Política a Llatinoamèrica

Conferència de Bandung

La Conferència de Bandung va ser l'acció col·lectiva més important dels països del Tercer Món. Va tenir lloc a la ciutat de Bandung, a Indonèsia, i hi van ser presents 29 estats africans i asiàtics, degut a les següents causes:

• Existència d'unes fronteres arbitràries, que va provocar la inestabilitat política de les noves nacions.
• Litigis internacionals i enfrontaments tribals.

Va tenir les següents repercussions:

• El dret dels pobles a l'autodeterminació.
• La igualtat de les races i països.
• El rebuig a la ingerència d'un estat.
• La condemna al colonialisme i de la creació de zones d'influència de les grans potències.

Clàusules, declaracions i objectius:

1. Declarar que el colonialisme era un mal, al qual s'ha de posar fi ràpidament.
2. Afirmar que la submissió al jou estranger i a la seua explotació constitueix una violació dels drets de l'home.
3. Afirmar el suport a la causa de la llibertat i de la independència d'aquests pobles.

Àfrica Negra

S'aplica a l'àrea que s'estén des del tròpic de Càncer fins al sud del continent. Compta amb 46 estats sobirans i més de 500 milions d'habitants. És el continent que manté, agreujades, les característiques del vell Tercer Món. Agrupa el 13% de la població mundial.

Fam, grans epidèmies, malnutrició, guerres civils i tribals, cops d'estat militars, formen una llista ingent de desastres, i són motiu de preocupació internacional.

Panafricanisme

El panafricanisme va ser un factor determinant del procés independentista, que va suposar l'expressió de solidaritat i unió entre tots els pobles africans en la lluita contra el colonialisme europeu. El terme va néixer a principi del s.XX, en les comunitats negres i antillanes. Intel·lectuals i polítics africans elaboraren un projecte utòpic en el qual els seus països assolien la independència i es federaven en una harmònica unió africana. L'impulsor d'aquest procés fou el ja president de Ghana, Kwame Nkrumah.

L'Evolució Política (1950-1980) a Llatinoamèrica

Des de mitjan S.XX, els països llatinoamericans van viure una evolució política ben agitada, amb moments de violència revolucionària i dictadures militars. La revolució cubana va suposar una extensió de les idees socialistes en el continent americà a partir del 1960. En molts països s'organitzaren moviments revolucionaris seguint l'exemple de Cuba. Alguns d'aquests moviments tenien el caràcter de partits polítics alternatius, però d'altres van iniciar una guerra de guerrilles, com la que va dirigir el Che a Bolívia.

En aquest ambient d'agitació social, els militars van començar a prendre el poder. Fou una època de cops d'estat i de dictadures militars; aquests governs exercien una dura repressió. El cas de Xile fou d'especial rellevància: el socialista Salvador Allende (President de Xile del 70 al 73) va intentar construir una societat socialista, però va xocar amb l'oposició dels interessos financers i els EEUU. Posteriorment, una junta militar presidida pel general Pinochet va governar el país fins al 1990 i hi exercí una repressió brutal.