Coneixement, Ciència i Moral: La Filosofia de Kant

Com és possible el coneixement i la ciència?

Teoria dels judicis

Quines són les condicions de possibilitat de la ciència? Per tal que un judici pugui ser considerat “científic” ha de complir dues condicions:

1. Ha d’augmentar el nostre coneixement.
2. Ha de posseir validesa necessària i universal.

Uns judicis que compleixin amb aquestes dues condicions han de ser necessàriament judicis sintètics a priori.

D’una banda, tots els judicis o són analítics o són sintètics.

Els judicis analítics són aquells que són vertaders en virtut de la significació dels seus termes, o cosa que ve a ser el mateix, aquells que són lògicament necessaris. Aquests judicis no diuen res en el predicat que no estigués ja realment en el concepte del subjecte. Són, doncs, judicis explicatius, ja que no afegeixen res al contingut del coneixement. Exemple de judici analític: “Tots els cossos són extensos”.

Els judicis sintètics, en canvi, són aquells que no són lògicament necessaris (la seva negació no implica contradicció). Són judicis que contenen en el predicat quelcom que no estava realment pensat en el concepte del subjecte. És per això que diem que es tracta de judicis extensius, ja que augmenten el coneixement donat. Exemple de judici sintètic: “Alguns cossos són pesants”.

D’una altra banda, els judicis o bé són a priori o a posteriori.

Els judicis a priori són aquells que no es deriven de l’experiència. Només aquests, pel fet de no derivar de l’experiència, poden ser universals i necessaris.

Els judicis a posteriori, en canvi, són aquells que procedeixen de l’experiència. Aquests no són ni universals ni necessaris.

Per a Kant, tots els judicis analítics són a priori, però no viceversa, i tots els judicis a posteriori són sintètics, però no viceversa. Ja que han d’existir judicis sintètics a priori, és a dir, judicis que augmentin el nostre coneixement i, a més, siguin necessaris i universals. Sense aquesta mena de judicis no seria possible la ciència.

Aquesta teoria dels judicis no només és important per entendre la ciència, sinó també la moral, ja que els imperatius categòrics, en el fons, no són més que un tipus peculiars de judicis sintètics a priori.

Per explicar com són possibles aquesta mena de judicis, els anomenats judicis sintètics a priori, que són els que hi ha a la base de la ciència, Kant proposa la teoria de l’idealisme transcendental.

L’idealisme transcendental

És aquella teoria segons la qual l’objecte del coneixement humà (anomenat fenomen) està determinat, condicionat (en la seva forma, no en la seva matèria) per l’estructura transcendental de la nostra facultat de conèixer. Quan diem “transcendental”, volem dir que no observable empíricament, sinó que és afirmada com a condició de possibilitat del seu propi producte, el coneixement.

L’idealisme transcendental és una postura a mig camí entre les diferents orientacions gnoseològiques:

• Hi ha una realitat que existeix per ella mateixa (COSA-EN-SI), independentment del nostre pensament (com afirma el realisme), si bé la realitat tal com és coneguda (FENOMEN) depèn de la manera com està estructurada la nostra facultat de conèixer (com afirma l’idealisme), la qual necessita tant de l’experiència (com diu l’empirisme), per tal que les coses ens puguin ser “donades”, com de la raó o intel·lecte (com afirma el racionalisme), per tal que aquestes puguin ser “pensades”.

És per això, que no podrem saber mai com és aquesta realitat en ella mateixa (d’acord amb l’escepticisme), però de la realitat coneguda sí que es poden emetre judicis sòlids, ferms i vertaders (donant raó al dogmatisme). Altrament dit: les veritats que puguem adquirir són relatives a la peculiar constitució humana. D'això se’n diu relativisme antropològic.

D’acord amb aquesta teoria de l’idealisme transcendental, l’objecte conegut (fenomen) és el resultat de la col·laboració entre tres facultats, en què està estructurada la nostra facultat de conèixer: sensibilitat, enteniment i raó.

La facultat de la sensibilitat

La sensibilitat és la capacitat (receptivitat) de rebre representacions en ser afectats pels objectes; és gràcies a ella que els objectes ens són “donats”. Però perquè sigui possible la percepció dels objectes (coneixement sensible), la sensibilitat cal que “ordeni” el material caòtic de les impressions sensibles mitjançant les formes a priori que li són pròpies, anomenades intuïcions pures, de l’espai i el temps.

L’espai i el temps no són propietats de les coses i, per tant, no ens són donats mitjançant la sensibilitat, sinó “posats” per la sensibilitat en l’acte de conèixer. Fora del subjecte no són res; i, en el subjecte, si no hi ha sensacions, només són estructures buides i latents. De fet, són les condicions a priori que fan possible l’experiència.

La facultat de l’enteniment

L’enteniment, gràcies a l’ús de conceptes, permet que hi hagi pròpiament coneixement. Hi ha dos tipus de conceptes: els uns són empírics i són generalitzacions preses de l’experiència (com “home” o “casa”), del tot necessaris per pensar però que no basten per construir judicis; els altres són a priori, i són “posats” per l’enteniment. Són les categories i constitueixen les estructures a priori del pensament: gràcies a ells podem construir els nostres judicis sobre els fenòmens.

Per tant, en l'enteniment hi trobem:

1. Una matèria: el fenomen (donat per la sensibilitat, però que ja no és estrictament “material” ja que el fenomen inclou les formes a priori de l’espai i el temps, donades per la sensibilitat.
2. Una forma (a priori, posada per l'enteniment), les anomenades categories o conceptes purs.

La facultat de la raó

La raó és la facultat de la suprema unificació del coneixement. La raó unifica els coneixements de l’enteniment remetent-los a una cosa absolutament primera i incondicional en la qual “cal aturar-se”. Aquestes coses “incondicionades” són nomenades per Kant Idees, conceptes (a priori) de la raó. Les idees són tres: Ànima, Món i Déu.

Les idees d’Ànima, Món i Déu permeten unificar tots els fenòmens que l’enteniment estructura mitjançant les categories. Així:

1. El conjunt dels fenòmens de l’experiència interna s’unifica mitjançant la idea d’Ànima.
2. El conjunt de fenòmens de l’experiència externa s’unifica mitjançant la idea de Món.
3. Ambdues esferes es redueixen a una sola mitjançant la idea de Déu.

Mitjançant les idees podem pensar la totalitat dels fenòmens però no podem conèixer. La raó no “coneix” res. Això es funció del treball conjunt de la sensibilitat i de l’enteniment.

Síntesi de l’ètica kantiana

Cal fer una anàlisi del fet moral. Doncs bé, resulta que la consciència moral actua com si hi hagués una única cosa bona sense restricció, la bona voluntat. Però què és la bona voluntat? Què la fa bona? Doncs la voluntat d’actuar per deure, la qual cosa no és el mateix que actuar simplement conforme al deure. És la diferència que, de fet, hi ha entre la moralitat (actuar per deure) i la simple legalitat (actuar conforme al deure).

De fet, podem diferenciar tres possibles formes d’actuar respecte al deure:

1. Actuar de manera contrària al deure.
2. Actuar conforme al deure: quan s’actua conforme al deure, s’actua per inclinació, i l’acció moral no té contingut moral.
3. Actuar per deure: és quan, per exemple, el comerciant posa preus justos, però no perquè persegueixi cap fi o cedeix a cap inclinació, sinó perquè comprèn amb la raó que aquest és el seu deure. Posar preus justos es converteix en un fi en si mateix.

Únicament en aquestes circumstàncies l’acció moral té un valor positiu, s’actua de bona voluntat. Per tant, la bona voluntat és aquella que tria només allò que la raó, independentment de la inclinació (interessos, desitjos, etc.), reconeix com a pràcticament necessari, és a dir, bo.

És pel fet de posar el concepte de deure com a base de la moralitat que l’ètica kantiana sigui una ètica deontològica. Quedi clar que el concepte de deure no és un concepte empíric. L’experiència no pot mostrar ni que hi hagi ni que no hi hagi accions fetes només per deure. Però què és el deure? Doncs un tipus de necessitat que no es troba en la natura: indica la necessitat d’una acció per respecte a la llei, a la llei moral. I qui prescriu la llei moral? Doncs la raó pura és qui la prescriu.

De manera que la llei moral que ha d’inspirar les màximes de la nostra actuació val per a tot ésser racional i, per tant, també per a l’home; però la moral no es basa de cap manera en l’antropologia, sinó en la raó pura. És a dir, la moral no ha de basar-se en factors empírics com les característiques humanes, les quals són objecte de l’antropologia, sinó en principis racionals universals i necessaris que no depenen de les particularitats humanes. Altrament dit: ha de basar-se en la “raó pura”.

Donat que no som només raó pura i en nosaltres també hi ha sensibilitat, la raó no aconsegueix determinar espontàniament la voluntat humana a actuar en conformitat a la llei moral, de manera que la llei moral se’ns presenta com un principi constrenyedor de la voluntat, com un manament de la raó. La fórmula del manament s’anomena Imperatiu.

Hi ha dos tipus d’imperatius: els hipotètics i els categòrics.

Els imperatius hipotètics, poden ser al seu torn, tècnics (o regles d’habilitat), o pragmàtics (o consells de prudència). Els primers, s’apliquen a la part pràctica de les ciències, i no busquen saber si el fi perseguit és bo o raonable, sinó saber què s’ha de fer per aconseguir-lo, i serien del tipus: “Fes tal cosa si vols aconseguir tal objectiu”. Els segons pertoquen a l’elecció de mitjans per aconseguir la pròpia felicitat, i tindrien la forma: “Actua de tal manera si vols aconseguir tal objectiu”.

Tanmateix, els imperatius categòrics representen una acció com a necessària per ella mateixa, com a bona “en si”. El concepte d’imperatiu categòric és el gran descobriment de l’ètica kantiana per a donar raó del fet moral.

Hi ha dues formulacions de l’imperatiu categòric:

1. Fórmula de la universalitat o de la universalitzabilitat: “Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal”. O també es pot formular, introduint el concepte de natura, així: “Obra com si la màxima de la seva acció pogués esdevenir per la teva voluntat una llei universal de la natura”. Altrament dit, el criteri de la moralitat d’una màxima és la racionalitat, i el signe de la racionalitat és la universalitzabilitat.
2. Fórmula de la humanitat: “Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai simplement com a mitjà”. És a dir, el respecte a la persona com a tal és un altre criteri de moralitat.

Els imperatius, doncs, no ens diuen què hem de fer (fixant-se en el contingut), sinó com hem d’actuar (fixant-se en la forma). És en aquest sentit que diem que l’ètica de Kant és una ètica formal, a diferència de les altres, que són ètiques materials.

Sorgeix el principi d’autonomia. L’ésser racional, que és un fi en si, no pot estar sotmès a una legislació universal que li sigui externa, sinó que ha de ser també autor de la llei moral a la qual està subjecte. De manera que actuar per deure és actuar per una llei autoimposada, imposada per la pròpia raó, bé que no en tant que és pròpia, sinó en tant que és patrimoni de tots els éssers racionals. Altrament dit, l’autonomia de la voluntat com a principi suprem de moralitat.

En definitiva: l’ètica kantiana és una ètica deontològica (a diferència de les ètiques teleològiques i eudemonistes), formal (a diferència de les ètiques materials), autònoma (a diferència de les ètiques heterònomes) i basada en imperatius categòrics (a diferència d’aquelles que es basen en imperatius hipotètics).