Condicions d'Inestabilitat i Estabilitat Atmosfèrica

Condicions d'Inestabilitat Atmosfèrica

Parlem de condicions d'inestabilitat quan es produeixen moviments ascendents d'una massa d'aire, la temperatura de la qual varia 1°C/100m, elevant-se a una altra estàtica que varia segons el Gradient Vertical de Temperatura (GVT). Perquè l'aire pugui pujar, el GVT ha de ser major que el Gradient Adiabàtic Sec (GAS), és a dir, l'aire exterior es refreda més ràpidament (i per tant, es torna més dens i baixa) que l'interior. Això forma una borrasca, ja que l'aire puja i dona lloc a un vent de l'exterior cap a l'interior de la borrasca. No obstant això, no sempre plou; es necessita una quantitat suficient de vapor d'aigua i que aquest es condensi prou.

Condicions d'Estabilitat Atmosfèrica

Quan hi ha un descens d'aire fred i dens, aquest va baixant i escalfant-se, produint un anticicló a causa de l'augment de la pressió. Els vents aniran des del centre cap a fora (divergents) i no hi haurà precipitacions. El temps serà més sec i no podrà ploure. Hi ha dues situacions possibles:

• El GVT és positiu i menor que el GAS. No es produeixen moviments perquè l'aire que puja es refreda més ràpidament.
• El GVT és negatiu. Es produeix una inversió tèrmica, formant núvols prop del terra que són boira i atrapen la contaminació.

Circulació Atmosfèrica Global

• Cèl·lula de Hadley: És la més energètica. A les zones de baixes pressions equatorials, es produeix una elevació de l'aire calent fins a la tropopausa, que es dirigeix cap als pols, on es refreda i descendeix, creant zones desèrtiques. La cèl·lula es tanca pels vents alisis que bufen del NE a l'hemisferi nord i del SE a l'hemisferi sud, des d'aquests anticiclons cap a l'equador, originant la Zona de Convergència Intertropical (ZCIT).
• Cèl·lula Polar: El vent superficial dels anticiclons polars, conegut com a llevant polar, arriba fins als 60° de latitud, on s'eleva de nou formant les borrasques subpolars.
• Cèl·lula de Ferrel: Situada entre les dues anteriors, els vents de l'oest (SO a l'hemisferi nord i NO a l'hemisferi sud) bufen dels anticiclons cap a les borrasques.

El Fenomen d'El Niño

Els vents alisis que bufen per la superfície de l'oceà Pacífic d'est a oest arrosseguen les aigües superficials de Sud-amèrica cap a Indonèsia. A la part alta de l'atmosfera, el vent es mou en direcció contrària, creant així un sistema de circulació d'aire. El Pacífic absorbeix molta calor i augmenta la temperatura de l'aigua que es desplaça pels vents alisis, acumulant-se prop de la costa d'Indonèsia. Això fa que l'aire calent i humit s'elevi i formi núvols de pluja. Sud-amèrica roman seca, mentre que Indonèsia experimenta un clima tropical càlid i plujós.

El Niño

Quan els vents alisis perden força, el sistema de circulació es debilita o s'atura. Les aigües càlides ja no es desplacen d'est a oest, sinó que es mouen cap a Sud-amèrica. Aquestes aigües calentes s'acumulen, s'eleven i provoquen pluges intenses, mentre que a Indonèsia la temperatura de l'aigua disminueix, provocant un clima més fred i sec, o fins i tot sequera. Aquest fenomen té una freqüència irregular d'entre 3 i 5 anys.

La Niña

Quan els vents alisis bufen amb més força, es desplaça més aigua i s'acumula en major quantitat a les costes d'Indonèsia, provocant pluges més intenses. A Sud-amèrica, el clima es torna més sec, podent arribar a provocar sequera.