La condició humana: Biologia, cultura i evolució

La definició de la condició humana

La condició humana és un terme utilitzat per referir-se al conjunt de l'experiència de l'ésser humà i, en general, a tot individu caracteritzat per una sèrie d'atributs biològics presents en la pràctica totalitat dels éssers humans. Es tracta d'un terme filosòficament confús que s'està redefinint a si mateix de forma constant, però que s'usa amb freqüència per referir-se a tota la humanitat sense cap mena de distinció social, cultural o de cap altre tipus.

El terme també és usat sovint per descriure el conjunt de sensacions i emocions associades a l'existència humana, com la por associada a la pròpia existència, al pas del temps i a la pròpia mortalitat. És la base per defensar drets com la dignitat.

Elements que ens caracteritzen

La cultura, les capacitats de raonar, la projecció de futur, el cos... són diferents elements que ens caracteritzen com a éssers humans. Aquests atributs se'ns transmeten per l'herència: un genoma que ens determina com som, els trets físics i psicològics (l'equipament biològic).

Tot individu, tota societat, s'ha hagut d'enfrontar a aquests fets inevitables i ha resolt de diferents maneres els problemes vitals als quals condueixen. Amb aquests quatre punts, Sartre es refereix a la inevitable sociabilitat humana, a la inevitable llibertat en la qual viu l'home i a la inevitable indigència material de la nostra existència, indigència que obliga al treball i a les diferents formes d'organització social que sobre el treball s'aixequen.

L'existència de la condició humana és el que pot fer-nos comprensibles els diferents moments històrics i les vides particulars; encara que els projectes humans siguin diferents, no ens són estranys perquè tots són formes d'enfrontar-se a aquests límits. En aquest sentit, tot projecte, per molt individual que sembli, té un valor universal: "hi ha universalitat en tot projecte en el sentit que tot projecte és comprensible per a tot home".

Impacte cultural de l'evolució

L'ésser humà estava destinat a explotar, dominar i afavorir-se per altres espècies. Nosaltres tenim una condició que compartim amb els animals, però el fet de compartir permet aplicar a l'home els mètodes d'investigació.

L'home posseeix un tret fonamental: ha sigut l'únic que ha estat capaç de transcendir els límits de la seva condició natural mitjançant certs canvis.

Especificitat de la condició humana vs. animal

• Animal - Conducta estereotipada: conducta caracteritzada perquè un animal o un altre faran el mateix.
• Conducta humana: conducta caracteritzada per la plasticitat on hi predomina la individualitat.

• Conducta reactiva: es desencadena sempre per la captació d'un estímul (estímul-resposta).
• Conducta humana: és proactiva (maduresa personal) i pot donar-se sense la presència d'estímuls. Som els únics que podem proposar-nos certes metes sense precisar un estímul extern, creant un projecte de vida: "i jo, què faig?".

Un animal està predeterminat; sempre portarà a terme les mateixes funcions i només serà capaç de fer el que el seu genoma digui. En canvi, la conducta humana és una creació cultural: l'home és l'únic capaç de crear cultura, maneres de ser i maneres d'actuar.

Encefalització i llenguatge

La capacitat lingüística va aparèixer a través d'aquest creixement evolutiu, i és exclusiva dels humans. Mentre que els sistemes de comunicació dels animals serveixen com a instrument de coordinació d'activitats i reforcen la identitat, el llenguatge humà és la matriu del pensament, la creació cultural, la moralitat (reflexions, debats) i, el més important, l'aprenentatge.

Els humans ens caracteritzem per la nostra dependència; som extremadament desvalguts i depenem de la generació precedent. Som extraordinàriament immadurs al néixer, per la qual cosa l'aprenentatge i la maduresa són rellevants. Això ens porta a la sociogènesi: l'entorn social on aprenem diverses actituds morals.

Emoció i sentiment

Quan experimentes una emoció, per exemple, quan t'invaeix la por, hi ha un estímul que té el poder de desencadenar el que és, en essència, una reacció automàtica. Aquesta reacció comença en el cervell, però després passa a reflectir-se en el cos, ja sigui en el cos real o en la nostra simulació interna del cos.

Aleshores, tenim la capacitat de portar a terme i projectar aquella reacció concreta segons com la percebem, amb diverses idees que es relacionen amb aquelles reaccions i amb l'objecte que les ha causat. Quan percebem tot això, és quan tenim un sentiment. Captarem simultàniament que algú ha cridat, que això ens inquieta i que el nostre cos actua de manera anòmala. En sentir un crit, pensem que hi ha perill i decidim si quedar-nos quiets o sortir corrents.

Realment és tot aquest conjunt —l'estímul, la reacció en el cos i les idees que l'acompanyen— el que constitueix el sentiment. Sentir és percebre tot això.

Percepcions de l'ésser humà

1. Hi ha diferències entre la intel·ligència animal i la humana: Homo sapiens.
2. Trobem similituds entre els jocs d'infants i els jocs d'adults: Homo ludens.
3. Somniar despert és molt humà: Homo esperans.
4. En els humans, la supervivència pot no ser-ho tot: Homo negans.
5. Els animals no tenen necessitats supèrflues; els humans, sí: Homo ludens.
6. Els animals només viuen el moment present: Homo esperans.
7. Els comportaments socials de masses tendeixen a l’acceptació: Homo negans.
8. Ja que sovint les aparences ens enganyen, cal comprendre: Homo sapiens.

Homo sapiens

Si sapiens vol dir conèixer en el sentit del pensament que tracta de comprendre el cor del fenomen, del pensament que penetra des de l'enganyosa superfície en el realment efectiu, del pensament que es proposa no manipular sinó captar, llavors Homo sapiens seria, en veritat, una definició correcta de l'home.

Homo ludens

És aquell que juga, significant el joc com una activitat sense propòsit que transcendeix les necessitats immediates de la supervivència. Des de l'època de les pintures rupestres fins als nostres dies, l'home s'ha entretingut amb activitats que no persegueixen cap fi utilitari.

Homo negans

És aquell que diu "no", tot i que la majoria dels homes diuen "sí" quan la seva supervivència o conveniència ho requereixen. Des d'un punt de vista estadístic, l'home hauria de ser anomenat el que diu "sí", però es distingeix dels animals per la seva capacitat de dir "no" per la seva afirmació de la veritat.

Homo esperans

És el que espera. Esperar és una condició essencial de l'ésser humà. Quan renunciem a tota esperança, travessem les portes de l'infern —sàpiguem-ho o no— i deixem enrere la nostra pròpia humanitat.

Hominització i humanització

La nostra espècie ha estat el resultat de la interacció entre dos grans processos: l'evolució biològica i l'evolució cultural; el procés d'hominització i el procés d'humanització. L'home biològicament conformat ha anat creant la cultura humana i, per mitjà d'aquesta, s'ha anat civilitzant, esdevenint humà.

L'últim capítol d'aquesta evolució biològica va ser el procés d'hominització, el conjunt de transformacions biològiques i psicosocials que va portar els antics primats a evolucionar fins a l'Homo sapiens sapiens. Arribats a aquest punt, l'evolució biològica es va detenir i va ser substituïda per l'evolució cultural.

L'originalitat de l'home no ha de buscar-se en l'aspecte zoològic, sinó en el psicosocial. Gràcies al desenvolupament del cervell i a l'alliberament de la mà, l'espècie humana va adquirir l'alt nivell de consciència reflexiva que va fer possible l'aparició del llenguatge i l'organització de societats complexes.