Conceptes Lingüístics i Literatura Valenciana del Segle XX

Conceptes Lingüístics Fonamentals

Paraules d'Origen Llatí

• Paraules patrimonials o populars: Tenen l'origen en paraules llatines que s'han anat transformant segons les lleis d'evolució de la llengua.
• Cultismes: Paraules que s'han pres directament del llatí i només s'han adaptat parcialment a la fonètica i la morfologia del valencià.
• Doblet: Dos mots distints, un de patrimonial i un de culte, que coexisteixen i que han adquirit significats diferents.

Préstecs Lingüístics

Un préstec és un mot d'una llengua que s'integra en una altra, sovint com a conseqüència de l'intercanvi cultural, comercial o científic entre comunitats diferents. S'identifiquen perquè no provenen directament del llatí.

Neologismes

Els neologismes són paraules noves que es creen utilitzant els mecanismes de formació de la llengua.

Barbarismes: Tipus i Definició

Un barbarisme és una paraula d'una altra llengua que s'incorpora a la nostra i n'arracona o en substitueix una de genuïna.

• Barbarismes lèxics o semàntics: Consisteixen a deixar d'usar mots genuïns i substituir-los pels equivalents en altres llengües.
• Barbarismes fonètics: Consisteixen a pronunciar sons que en valencià són estranys, canviar de lloc la síl·laba tònica o utilitzar fonemes que no existeixen.
• Barbarismes morfològics: Consisteixen a canviar el gènere o el nombre d'un mot, canviar un verb de model o de conjugació, alterar o canviar els prefixos i sufixos.
• Barbarismes sintàctics: Consisteixen a calcar expressions d'una altra llengua.

Altres Conceptes Lingüístics

• Abreviatura: Representa un mot o una expressió amb alguna o algunes de les seves lletres, generalment les inicials, i sempre s'escriu amb punt final.
• Sigla: Està formada per les lletres inicials d'un grup de paraules que designen un concepte, un organisme o una institució.
• Acrònim: És un tipus de sigla que es pronuncia com una paraula i que ha esdevingut un nom comú.
• Símbol: Representa una unitat de mesura, una moneda, elements químics o conceptes matemàtics. Són reconeguts internacionalment.
• Locucions: Són expressions estereotipades que tenen un sentit unitari figurat diferent del literal dels seus constituents. Equivalen a una sola paraula (nom, adjectiu o adverbi) i no contenen formes verbals.
• Frases fetes: Són expressions estereotipades que tenen un sentit unitari figurat diferent del literal dels seus constituents. Només contenen una forma verbal.
• Mot tabú: És aquell mot considerat impropi d'utilitzar en públic per raons de superstició, de gust social, etc.
• Eufemismes: Són expressions suaus no ofensives que s'han creat per a evitar els mots tabú.

Literatura Valenciana del Segle XX

La Poesia en la Postguerra

Durant la postguerra, la poesia va ser el gènere més representatiu de la nostra literatura, ja que el seu caràcter subjectiu no havia de superar les dificultats de la censura com sí que passava amb la narrativa i el teatre.

En l'exili es publiquen dos poemaris: Nabí, de Josep Carner, i Elegies de Bierville, de Carles Riba. Més endavant, la poesia adopta un caràcter més realista i al voltant de Riba creix un grup de poetes, alguns dels quals ja escrivien abans del conflicte armat.

En el panorama valencià, a inicis dels anys cinquanta es forma una generació de poetes al voltant de Xavier Casp i Miquel Adlert, amb uns plantejaments estètics pròxims al simbolisme i a la reflexió existencial. Hi formen part Joan Fuster, Joan Valls i Jordà o Vicent Andrés Estellés.

La Poesia Social

Durant les dècades dels cinquanta i dels seixanta es va cultivar la poesia social. Els poetes se solidaritzen envers la col·lectivitat i pretenen transformar la realitat a través de la mateixa poesia. Fan una poesia compromesa, patriòtica, arrelada a la terra, amb un llenguatge popular, planer, directe i senzill, que intenta alliberar la persona de tots els condicionants externs que l'oprimeixen. Els valors més defensats són la veritat i l'autenticitat.

Vicent Andrés Estellés: Renovador de la Poesia Valenciana

És considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. Va alternar el periodisme amb el cultiu de la poesia. Dels seus llibres de poesia destaquen Les pedres de l’àmfora i els dos poemaris que descriuen la seva terra: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià.

El Teatre del Segle XX

Evolució del Teatre Valencià al Segle XX

En el teatre de les primeres dècades del segle XX, predomina el drama rural, però la classe mitjana, burgesa i urbana, no s'hi identifica i el considera passat de moda. A partir dels anys vint s'escriuen obres d'alta comèdia, com les de Carles Soldevila, amb personatges que no perden les maneres i que lluiten contra la moral social, tot i que al final s'hi resignen.

Durant l'època més dura de la repressió franquista, el teatre en valencià desapareix dels escenaris professionals i queda absolutament desconnectat dels corrents que sorgien a Europa i als Estats Units. Artistes aficionats representaven drames realistes que mostraven al públic actituds morals catòliques que seguien les directrius ideològiques del règim, tot i que també sorgeix un corrent de teatre èpic.

Teatre Independent i Autors Destacats

A principis dels seixanta apareix un moviment de teatre independent que connecta amb les novetats europees i entén el teatre com una arma de crítica social i de reivindicació democràtica (El retaule del flautista, d'Emili Teixidor, i les obres dels germans Josep Lluís i Rodolf Sirera).

Salvador Espriu

Va escriure teatre, narrativa i prosa. A partir dels mites clàssics, el món bíblic i l'antic Egipte, Espriu tracta l'enyor del temps perdut i denuncia la injustícia i la manca de llibertat del present.

Destaca Antígona, una tragèdia que recrea el mite grec d'aquesta heroïna que mor per defensar unes lleis superiors a les dels homes. Aquest personatge permet a l'autor condemnar la Guerra Civil i la repressió franquista.

Rodolf Sirera

És un dels grans autors teatrals vius que escriu en valencià, amb una producció extensa (molt sovint escrita en col·laboració amb el seu germà Josep Lluís Sirera) que s'inicia a finals dels anys seixanta del segle XX.

En El verí del teatre reflexiona sobre el fet teatral i, alhora, sobre la condició humana. Mostra els perills que pot provocar la creació artística, la desigualtat en les relacions humanes i els límits entre la convenció artística i el mal.