Conceptes Clau de la Teoria Literària: Formalisme i Recepció

Analogies i Influència en el Surrealisme

a) Analogies entre somni i ficció

Ambdós són anàlegs en els materials amb els quals es formen, ja que procedeixen de la realitat material. No podem imaginar res que no tingui el seu origen en la realitat. Aquests materials creen una realitat nova, ja en el pla del somni o de la ficció literària, dotada de sentit.

A més, tant la creació d’imatges com el sentit no són només particulars, sinó que normalment tenen un valor universal més enllà de l'anecdòtic.

b) Influència del somni en el Surrealisme

Influeix pràcticament en tot el surrealisme i en les pràctiques que aquest genera, que resulten reveladores perquè el poeta les composa en un moment de descontrol racional i són significatives justament perquè no responen a un procés lògic.

En el surrealisme, els materials no tenen una correspondència directa en la realitat, sinó que suggereixen un significat nou perquè són fruit d’un mecanisme espontani. Aquesta associació no-lògica dels materials es dona especialment en tècniques com el monòleg interior.

L'Estètica de la Recepció i l'Horitzó d'Expectatives

a) Principis de l'Estètica de la Recepció

L'Estètica de la Recepció es basa en tres punts principals:

1. La recerca del sentit de l’obra en la recepció dels lectors com a col·lectiu majoritari.
2. L’intent que la reacció que produeix una obra no sigui la particular d’algú, sinó la del col·lectiu majoritari. Per fer-ho, primer s’estableixen les expectatives creades per l’obra per tal de valorar adequadament les opinions dels lectors.
3. L’estètica de la recepció opera amb dades objectives: les opinions dels lectors han estat documentades i l’anàlisi de l’obra es construeix sobre unes bases documentals.

b) Definició d'Horitzó d'Expectatives (Jauss)

És la denominació que dóna Jauss al conjunt constituït per un complex sistema de necessitats, expectatives, gustos, lectures, models de comportament, etc., en el qual s’inscriu una obra d’art.

El públic receptor, per una sèrie de condicionants previs (les obres que ha vist o rebut anteriorment), es forma una idea de l’obra i la descodifica d’acord amb els codis actius de la seva època. L’horitzó d’expectatives és determinant en la valoració de les obres.

c) Crítica i limitacions del plantejament de Jauss

Aquest plantejament de Jauss permet de conèixer millor el context, època o període que no pas el text mateix. Es tracta, però, d’un anàlisi relativista, ja que el factor valoratiu de les obres és l’opinió del públic i aquesta pot ser variable, diferent o contradictòria. Malgrat això, Jauss segueix interessat a conèixer-la.

L’estètica de la recepció, però, no considera el sentit de l’obra, la dimensió universal del llenguatge literari, ni considera el text en si (amb la seva forma), sinó la contextualització del text en l’època segons l’opinió del públic.

El Positivisme en la Creació i Crítica Literària

a) La perspectiva positivista

La perspectiva positivista, pel que fa a la creació literària, origina una literatura de caràcter realista. Es tracta d’una literatura racional que identifica allò que és valuós de transmetre i que tracta de coses verificables, constatables i quantificables.

Els positivistes provoquen que la literatura tingui com a objectiu reflectir la realitat material; no es tracta, però, d’un mer retrat, sinó que allò que exposen a les obres ha de ser simptomàtic de la seva realitat. La seva producció, en conseqüència, té un efecte moralitzant i ètic.

Pel que fa a la crítica literària, el positivisme explica les causes del text i no el sentit del text, és a dir, la crítica positivista tracta el text literari com a text referencial. Yxart valora un text quan aquest és capaç de reflectir la sociologia de l’època i la psicologia de l’autor.

b) Aspectes analitzats en l'obra literària

L’aspecte de l’obra literària que ens proporciona informació sobre la sociologia i la psicologia és l’argument, tractat com a real, referencial i simptomàtic de la realitat. S’analitza la causalitat dels esdeveniments segons tres factors:

• El medi: L’espai en què es desenvolupen els fets, i el personatge i l’acció en són reveladors.
• La raça: La constitució psicoanalítica de l’individu i també la física, derivada de la genètica.
• El moment: El moment històric en què va ser escrita l’obra.

c) Què queda al marge de la crítica positivista

En la crítica positivista queda al marge la informació que és pròpiament literària, el sentit del text i la universalitat que caracteritza la informació literària.

Avantguarda, Formalisme i la Noció de Literarietat

a) Avantguarda i naixement del Formalisme

L’avantguarda va fer desaparèixer la figuració i la lògica del discurs. Això va originar la concepció de la forma i la seva alteració com a font d’expressivitat. La forma resultava significativa per les seves connotacions i no pel que identificava.

L’avantguarda influeix directament en el naixement del formalisme, ja que aquest pretén explicar d’una manera nova la forma artística. La forma és la informació literària per el que connota o suggereix i no pas pel que identifica, ja que el referent és merament instrumental.

b) El referent instrumental i les connotacions

Vol dir que el que rebem d’aquella referència no és només allò que identifica, sinó també allò que som capaços d’evocar en aquella referència (connotacions de l’objecte). En el formalisme, les connotacions passen a ser les preferents. Les connotacions no són l’objecte en si, sinó els efectes emocionals i sensorials de l’experiència de l’objecte.

c) La Literarietat (Jakobson)

És la característica formal que fa literari un text. Per Jakobson és l’objectiu preferent de la poètica. És el recurs formal que obliga a una lectura no preferentment referencial.

El formalisme rus considera que aquesta característica formal és la desviació, obstrucció o alteració respecte de la norma aplicada al ritme, gènere, recursos, discurs, etc., de l’obra, ja que aquesta alteració de la norma dota el text d’expressivitat. Aquestes obstruccions provoquen que el text reclami l’atenció sobre si mateix i evita una lectura preferentment referencial, remarcant la forma com s’expressa, més que no pas del què parla el text.

Els formalistes resolen la qüestió establint que les característiques del llenguatge literari són:

1. Ambigüitat literària i recurrència: Integra diverses informacions per generar complexitat i expressivitat, contràriament al llenguatge ordinari o científic que tendeix a l’economia per tal de fer el discurs més precís.
2. Llenguatge connotatiu: Contraposat a la denotació de l’ordinari, on els mots tenen un primer sentit que identifica l’objecte sense informacions complementàries.
3. Llenguatge deliberat: La tria d’elements és lliure, neutra i inexpressiva.
4. Reclama l’atenció sobre si mateix: Contrari a la transparència del col·loquial, la qualitat del qual és identificar el referent del discurs.

Forma Obstructiva, Estranyament i Experiència Immediata

a) Forma obstructiva i Estranyament

La forma obstructiva és una manera d’anomenar un ús de la llengua que impedeix fer una lectura preferentment referencial i que té la funció de reclamar l’atenció sobre el mateix fet i la manera com s’expressa. Així ens permet percebre les informacions associades a l’al·lusió: les connotacions.

L’estranyament és la conseqüència de la forma obstructiva, en el sentit de fer estranys els objectes. És un ús de la llengua alterat o inhabitual.

Objectiu: Evitar una lectura preferentment referencial i afavorir una percepció de les informacions associades a l’objecte: les connotacions (només les que el context del text propicia i facilita).

b) Experiència immediata

Tota la vivacitat del que és real sense reduir-la a anècdota ni als conceptes.

c) Valoració de l'expressió

Vol dir que es valora i es flueix l’expressió mateixa per davant d’allò a què es refereix.

L'Estructura com a Fenomen i la Recurrència

a) L'estructura com a fenomen

No parlem d’una estructura en el sentit d’organització. És un fenomen i no una estructura creada per algú, sinó que el que l’autor escriu implica una estructura: una interrelació entre els termes. És un fenomen que es dona i no un càlcul. El fenomen es produeix especialment en un text que no té una finalitat referencial transparent. Explica la determinació o delimitació d’uns materials sobre els altres. Es dona en els textos literaris.

b) Funció de la recurrència

En la llengua col·loquial té la funció de precisar sense ambigüitats l’objectiu, mentre que en la llengua literària té la funció de fer més complexa la informació o d’incrementar les informacions complementàries sense excloure’n unes de les altres, mantenint la tensió.

• Col·loquial: Aigua. Aigua calenta = exclou aigua freda.
• Literari: Casta. Casta puta = no exclou; complementa.

c) La no-exclusió i la tensió permanent

Cada cosa nova delimita i per tant exclou, però en aquest cas no. Pot tenir contradicció, però té sentit perquè no s’exclou. Es condicionen totes dues informacions, però no són excloents i mantenen una tensió permanent. L’art determina aquestes relacions.

Les formes creen relacions i les relacions creen formes. El ritme dinàmic de les seves relacions inherents: les formes en relació comporten una delimitació semàntica. Aquell verd ja no és només verd, sinó verd al costat del groc i és diferent. En canvi, quan dius home, home bo, ja exclous tots els homes dolents.