Conceptes Clau de Sociolingüística i Variació Lingüística

Sociolingüística: Societat i Llenguatge

La sociolingüística és la disciplina que estudia i analitza la relació entre la societat i el llenguatge (segons l’extracció social, el sexe, la professió, etc., dels parlants), a més del contacte entre les diferents llengües.

Multilingüisme i Bilingüisme: Conceptes Clau

El multilingüisme es refereix a l’ús de dos o més idiomes per part d’un individu o d’una comunitat, o a la comunicació entre parlants de diferents idiomes. La seva expressió mínima és el bilingüisme, que es divideix en bilingüisme individual, territorial i social.

Bilingüisme Individual

El bilingüisme individual es refereix a l’ús de dues llengües per part d’una mateixa persona. Dins d’aquest tipus de bilingüisme, podem distingir els següents subapartats:

• Bilingüisme simètric: És el cas en què dues llengües es parlen amb la mateixa fluïdesa, i d’ambdues se’n té el mateix – o molt similar – grau de coneixement. Per exemple, en el cas d’un fill que adopta dos idiomes diferents, ja que la seva mare en parla un i el seu pare un altre.
• Bilingüisme instrumental: És el cas en què algú aprèn una llengua per raons pràctiques.
• Bilingüisme passiu: És el cas en què la persona entén un idioma però no el parla o no vol fer-ho.

Bilingüisme Territorial

El bilingüisme territorial és el que es dóna quan hi ha dues comunitats lingüístiques en un espai geogràfic determinat. Un dels països que serveix d’exemple per a aquest bilingüisme pot ser Bèlgica, on es parla neerlandès i francès, i ambdues llengües són reconegudes per l’Estat. El ciutadà pot demanar ser atès en qualsevol de les dues. Es tracta de dues llengües oficials en un mateix Estat.

Bilingüisme Social

El bilingüisme social és aquell en què s’utilitzen dues llengües en un territori: una és l’autòctona i l’altra és sobrevinguda. Dins d’aquest grup, podem distingir dos apartats:

• Bilingüisme oficial: On hi ha cooficialitat lingüística.
• Bilingüisme no oficial: On no hi ha cooficialitat lingüística, i la llengua externa pot no ser tolerada en determinats àmbits.

Disglòssia: Llengües de Prestigi Diferent

La diglòssia és la situació que es dóna quan en una societat hi ha dues llengües relacionades de forma propera. Generalment, es distingeix entre la llengua d’alt prestigi (A) i la llengua de baix prestigi (B). La llengua A s’utilitza en els contextos formals i per a funcions prestigioses (ensenyament, mitjans de comunicació, administració, religió, vida intel·lectual, etc.), i la llengua B es limita als contextos informals, com ara els col·loquials i familiars.

Substitució Lingüística: Pèrdua i Canvi de Llengües

La llengua que pateix la disminució dels seus usos (A) per l’acció d’una altra llengua pot acabar sent substituïda per la nova (B). La substitució lingüística comença per la bilingüització dels parlants de la llengua A. Aquests parlants comencen a aprendre la nova llengua, que és transmesa als fills, fent que aquests siguin bilingües. Aquests, al seu torn, ho transmeten a la pròxima generació, encara que només transmeten una llengua. En cas que sigui la B, la A haurà sofert un procés de substitució lingüística.

Normalització Lingüística: Recuperació i Estàndard

Per evitar que una llengua sigui substituïda per una altra, cal realitzar un procés de normalització lingüística de la llengua A. S’ha de fer que la llengua en retrocés torni a ser vehicle d’ús normal i deixi d’estar amenaçada. Aquesta llengua haurà de disposar d’un estàndard, fet que suposa tot un procés.

Procés d'Estandardització Lingüística

El procés d’estandardització és el procés orientat a fixar una varietat comuna apta per a tots els usos i per a tots els parlants. Exigeix com a mínim quatre condicions:

• La selecció d’una varietat, és a dir, escollir una de les varietats d’una mateixa llengua dins del territori perquè aquesta sigui l’estandarditzada.
• La normalització de la varietat, és a dir, l’establiment de normes per al seu ús oral i escrit.
• L’adequació de la varietat en tots els àmbits, l’elaboració de diccionaris terminològics, de llibres d’estil, etc.
• L’acceptació per part de la massa parlant i en tots els contextos. Els grans mitjans de comunicació tenen un paper clau en aquest procés, ja que s’hauran d’ocupar, en part, de la legitimació social de l’estàndard.

Situació Actual del Català

El català és parlat actualment per més de nou milions de persones, sent la novena llengua més parlada de la Unió Europea, i l’entenen aproximadament onze milions. La llengua és parlada en quatre estats: Andorra, França, Espanya i Itàlia.

A Andorra, el català gaudeix d’oficialitat única, mentre que ha de conviure amb el castellà a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on s’anomena valencià.

La Variació Textual

Gèneres Textuals i Àmbits d'Ús

Els gèneres textuals són diferents tipus de textos (exàmens, entrevistes, eslògans, etc.) que som capaços de reconèixer. Es donen en certs àmbits: un examen és propi de l’àmbit acadèmic, un eslògan s’associa a l’àmbit publicitari, etc.

Tipus de Textos

Hi ha 7 tipus de text principals: Descripció, Narració, Explicació, Argumentació, Predicció, Instrucció, Conversa i Text Retòric.

Normalment, un mateix text conté diferents fragments de cada tipologia.

Varietats Lingüístiques

Variacions Dialectals

Les variacions dialectals són les diferents maneres d’usar la llengua per un grup de parlants.

Variacions de Registre

Les variacions de registre segueixen un context situacional, distingint entre registres informals i formals.

El registre depèn de quatre factors principals:

• El tema
• La intenció
• El grau de formalitat
• El canal

El Tema

Cada tema té una selecció lingüística diferent; per exemple, no es fa servir el mateix tipus de llengua per parlar d’un tema general que d’un d’especialitzat.

La Intencionalitat

La intencionalitat és la finalitat que pretenem aconseguir amb el text; pot ser explicar, mostrar alegria, narrar, fer riure, etc. Pot ser objectiva o subjectiva.

Intencionalitat Objectiva i Neutra

Abunden les oracions enunciatives en tercera persona, i l’emissor busca passar desapercebut.

Intencionalitat Subjectiva

S’hi mostren opinions, emocions i reflexions personals, i sol utilitzar la primera persona.

El Grau de Formalitat

Es distingeixen tres graus de formalitat: alt, mitjà (neutre) i baix.

• Alt: Hi sol haver poc tracte amb el receptor.
• Neutre: Estàndard.
• Baix: Hi ha confiança amb el receptor, molt tracte.

Fórmules de Tractament

Exemples de fórmules de tractament inclouen: Tu, vós, vostè, Excel·lentíssim/a, Il·lustríssim/a.

El Canal

El canal és el mitjà de transmissió de la informació, que pot ser oral o escrit.

Ventall de Canals

El ventall de canals inclou: premsa, televisió, ràdio, telèfon.