Conceptes Clau: Sociolingüística i Llengua Catalana

Conceptes Sociolingüístics Fonamentals

Diversitat lingüística

És una situació de pugna entre dues llengües per ocupar àmbits d'ús en la societat.

Diglòssia

És la situació de dues llengües en contacte en què els parlants en fan servir una per a usos formals i una altra per a usos informals.

Minorització lingüística

La minorització d'una llengua és el procés de disminució del seu ús per part de la comunitat que la parla en el territori que li és propi. La pèrdua d'àmbits d'ús beneficia la llengua que es vol instal·lar en aquest territori i pot acabar conduint a la substitució lingüística.

Llengua minoritzada

És una llengua discriminada al seu propi territori per la pressió d'una llengua dominant.

Llengua minoritària

És una llengua que té un nombre relativament reduït de parlants, però no pateix la pressió de cap altra llengua.

Normalització lingüística

La normalització d'una llengua és el procés de reorganització social que té com a objectiu estendre el coneixement i les actituds favorables a la llengua minoritzada.

Components de la normalització

• Normativització: L'establiment i la difusió de la normativa oficial de la llengua.
• Conscienciació i canvi d'actituds: Presa de consciència per part de la comunitat i el canvi de les actituds lingüístiques que han afavorit la substitució.
• Planificació lingüística: L'actuació organitzada de l'administració pública.

Esbós Històric de la Llengua Catalana

Orígens i Edat Mitjana

En la literatura catalana medieval, la poesia va ser conreada en occità, mentre que la prosa en català tractava temes filosòfics. L'expansió territorial de la Corona d'Aragó va canviar d'orientació, la qual cosa va afavorir l'assentament de la consciència idiomàtica catalana.

Segle XV: Plenitud i factors de crisi

Aquest segle va representar un període de plenitud territorial i literària, amb el català present al papat dels Borja i a Roma com a llengua administrativa, conegut com el Segle d'Or. Tanmateix, també van sorgir factors de crisi: la dinastia Trastàmara va introduir la castellanització a la cort, i el regnat de Ferran i Isabel va comportar una subordinació política. L'evolució econòmica, social i cultural va ser molt diferenciada entre els diversos territoris catalans.

Edat Moderna: Els Borbons i els Decrets de Nova Planta

Després de la mort de Carles II, Felip V va guanyar la Guerra de Successió. Es van promulgar els Decrets de Nova Planta, disposicions legals que establien la supressió de les lleis i les institucions pròpies dels territoris de la Corona d'Aragó, i la implantació de les normes i institucions castellanes. El castellà va esdevenir l'única llengua oficial.

Segle XIX: Repressió i Renaixença

Durant el segle XIX, es van implantar normes sectorials que prohibien el català i imposaven el castellà en àmbits com l'ensenyament, l'activitat dels notaris i el registre civil, generant una distribució diglòssica. Com a reacció contra el procés de substitució lingüística del català pel castellà, va sorgir la Renaixença, un moviment d'expansió, consolidació, recuperació cultural i literària, acompanyat del naixement del catalanisme polític.

Segle XX: Avenços i Repressió Franquista

Inicis de la normativització (Principis Segle XX)

La normativització del català va començar amb fites importants:

• La campanya lingüística moderna de la revista L'Avenç.
• La fundació de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) el 1907.
• La publicació de les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) per part de l'IEC, sota l'impuls de Pompeu Fabra.

Procés de normalització (Finals S. XIX - 1939)

Des de finals del segle XIX fins a la desfeta republicana del 1939, la llengua catalana va viure un procés de superació de la diglòssia. El fet de disposar d'una normativa oficial i de corrents intel·lectuals favorables va fer possible aquest procés:

• Literatura: La literatura popular i culta van assolir la plena normalitat.
• Premsa: Va créixer el nombre de publicacions en català.
• Educació: El català era només parcialment present a les escoles que depenien de l'Església, tot i que hi va haver avenços significatius, especialment durant la Segona República amb institucions com la Mancomunitat i la Generalitat.

El Franquisme (1939-1975)

La dictadura franquista va suposar una dura repressió per a la llengua i cultura catalanes.

• Postguerra: Van ser uns anys de penúria econòmica, consolidació del règim i forta repressió lingüística.
• Desarrollismo (anys 60): Es va produir un gran desenvolupament econòmic, però la repressió cultural i lingüística continuava, tot i que amb algunes escletxes de tolerància.
• Crisi de la dictadura (anys 70): Va començar un procés cap a la democratització de l'Estat i la recuperació de l'autonomia.

Resistència lingüística durant el Franquisme

Malgrat la repressió, la resistència lingüística es va manifestar a través d'empreses editorials, entitats privades, revistes, el moviment de la Nova Cançó i algunes escoles catalanes clandestines o tolerades.

Transició Democràtica i Actualitat

Recuperació i normalització contemporània

La mort del dictador Francisco Franco el 1975 va ser el primer pas d'un període de transició cap a un Estat espanyol democràtic. Això va obrir la porta a la recuperació de l'autonomia i a un nou impuls per a la normalització del català. La normalització contemporània representa l'esforç del català per recuperar espais d'ús i assolir una posició de normalitat davant del castellà. El català és la llengua pròpia d'una mica més de la meitat de la població de Catalunya. L'any 2001, era entès pel 95% dels censats i el sabien parlar el 75%.

Situació del castellà

El castellà és l'altra llengua oficial a Catalunya, coneguda per la pràctica totalitat de la població, fet influït, entre altres factors, per les importants onades immigratòries rebudes al llarg del segle XX.

Varietats Lingüístiques del Català

Varietat social (o diastràtica)

Certs grups socials adapten la llengua general a la seva particular manera de ser i a les seves necessitats expressives.

Exemples de varietats socials

• Varietat castellanitzant (col·loquialment "xava"): Presenta trets com l'obertura de la vocal neutra, la no distinció entre /ɔ/ (o oberta) i /o/ (o tancada), i l'ensordiment de consonants sonores (ex: metxe en lloc de metge).
• Varietat "pija" (sociolecte associat a certs grups): Pot incloure l'obertura de la vocal neutra o una ressonància nasal exagerada, entre altres marcadors.

Varietats d'edat (Cronolectes)

• Parla adreçada als infants (baby talk o maternés): Utilització d'un vocabulari específic, abús de diminutius, construccions en tercera persona referint-se a l'infant o a un mateix.
• Llenguatge dels joves: Ús de vocabulari propi, expressions idiomàtiques (ex: verb passar amb el significat de "no donar importància a alguna cosa"), apel·latius (ex: colega).

Argot

Llenguatge específic de certs grups socials, sovint marginals, amb la intenció de comunicar-se internament sense ser compresos per la resta de parlants. Pot tenir una funció identitària o críptica.

Varietats geogràfiques (Dialectes / Varietats diatòpiques)

Bloc dialectal occidental

Un dels principals dialectes d'aquest bloc és el valencià. Alguns trets generals del bloc occidental (amb especificitats al valencià) són:

• Pronunciació de la -r final en infinitius (ex: cantar).
• Pronunciació clara de les consonants en grups finals com -nt, -lt, -ng (ex: pont, molt, fang).
• En valencià, terminació de la 1a persona del singular del present d'indicatiu en -e (1a conjugació), -o (en alguns verbs velaritzats de la 2a i 3a) o absència de desinència (verbs purs) (ex: jo cante, jo puc, jo dorm).
• En valencià, es dona l'ordre CI+CD en combinacions de pronoms febles (ex: me'l dóna, li la porta).
• Ús de l'article masculí lo (i derivats los) en algunes zones i registres, especialment l'article personal.

Bloc dialectal oriental

Un dels principals dialectes d'aquest bloc és el balear (amb les seves varietats: mallorquí, menorquí, eivissenc). Alguns trets són:

• Ús de l'article salat (es, sa, ets, ses; so és més restringit i arcaic) en lloc de el, la, etc.
• Terminació zero (absència de desinència) en la 1a persona del singular del present d'indicatiu en la majoria de verbs (ex: jo cant, jo dorm).
• Existència de la vocal neutra tònica ([ə]) en mallorquí i menorquí.
• En alguns parlars, desplaçament de l'accent tònic cap al pronom feble en certs imperatius seguits de pronoms (ex: comprar-'ne).

Varietat funcional (Registres / Varietats diafàsiques)

El registre reflecteix la capacitat d'una llengua per adequar-se al nivell de formalitat que cada context comunicatiu requereix.

Registres informals

• Col·loquial: Caracteritzat per frases inacabades, ús freqüent d'estructures exclamatives i interrogatives, mots crossa (ex: eh, o sigui), espontaneïtat, etc.
• Familiar: Propi d'àmbits més íntims i de confiança. Hi abunden els diminutius, sobrenoms, mots afectuosos, eufemismes (ex: cuca per referir-se al penis de manera eufemística), i expressions al·lusives.

Registre vulgar

Es caracteritza per l'ús d'elements considerats inadequats socialment, incorreccions fonètiques, morfosintàctiques o lèxiques, insults i mots grollers.

Registres formals

• Estàndard: Varietat neutra, planificada i correcta utilitzada en àmbits com l'acadèmic, els mitjans de comunicació (premsa, programes informatius), l'administració. Es basa en la normativa lingüística i busca la màxima comprensió.
• Llenguatges d'especialitat (o tecnolectes): Propis de col·lectius professionals o àmbits científics i tècnics (ex: llenguatge jurídic, mèdic, informàtic). Es caracteritzen per una terminologia precisa i específica.