Conceptes Clau de Sociolingüística

Repàs de conceptes de Sociolingüística

Sociolingüística

Ciència desenvolupada a partir de la Lingüística que estudia l'ús de la llengua per part dels parlants d'una comunitat. Observar l'ús vol dir situar la llengua en relació amb els medis socioculturals en què funciona, indagar les seves condicions d'existència (és a dir, la vida d'una llengua) i tot el que tingui a veure amb la interacció llengua-societat. La Sociolingüística, a banda d'estudiar l'ús (i el no-ús), estudia també l'evolució i la diversitat d'usos, i, en cert sentit, inclou aspectes històrics i dialectològics. Però més que en les paraules o en els signes, la sociolingüística se centra fonamentalment en les persones que fan servir les llengües, en les seves actituds lingüístiques, en els seus prejudicis i en els canvis i característiques de l'ús col·lectiu o dels diversos grups de parlants.

Àmbits d'ús

Són els llocs on els parlants fan servir una llengua. Àmbits clars i visibles són, per exemple, el carrer, la família, el món laboral, l'escola, els mitjans de comunicació, etc. També interessen als sociolingüistes les situacions. Sorgides de la combinació de diversos factors (les persones, el tema, l'entorn físic, la mida o la intenció) les situacions són també àmbits d'ús, però més complexos i que s'entrecreuen amb els àmbits anteriors: l'àmbit oral, l'escrit, els àmbits formals, els informals, els àmbits públics, els privats, l'àmbit entre coneguts, entre desconeguts, etc.

Normes d'ús

Més que significar regles o preceptes, en Sociolingüística, quan es parla de 'normes d'ús ens referim a hàbits o comportaments lingüístics generals que segueixen els parlants. Si una persona se socialitza plenament en un grup humà, no sols aprèn la llengua del grup, sinó també, al mateix temps, quan, com, on i amb qui l'ha d'usar (o no l'ha d'usar). Hi ha normes d'ús convencionals, que són hàbits inconscients, automàtics, no escrits, com per exemple la manera de saludar, l'adequació dels tractaments, la utilització o no de determinats mots segons la situació, les disculpes automàtiques en dir certes paraules, etc. Molt interessant per als sociolingüistes és observar també els automatismes de "no ús": gran part dels parlants de les llengües minoritzades (com ara la nostra) tenen la norma automàtica o convencional de no utilitzar la llengua autòctona davant desconeguts o davant parlants d'una altra llengua, tot i ser pròxima i intercomprensible. És a dir, canvien a l'altra llengua quasi sense adonar-se. Les causes d'aquesta "norma automàtica" d'ocultació, hem de buscar-les en els condicionants històrics i socials que han obligat a "acostumar-se" a l'ús de l'altra llengua per debilitat de la pròpia. Aquest comportament s'ha interioritzat en aquests parlants, tot contribuint a l'ocultació de la llengua pròpia en la societat.

Però també hi ha normes d'ús intencionals que parteixen de la voluntat individual. Els parlants poden intencionadament parlar d'una determinada manera o canviar hàbits d'ús anteriors espontanis, com el de l'ocultació, i influir així conscientment en altres parlants.

Comunitat lingüística

És un determinat grup humà que es comunica en una llengua, la gent que la comparteix, al marge que aquesta mateixa gent pugui formar part d'altres grups socials o territorials (grup religiós, nacional, estatal, etc.). Diversos elements intervenen en la formació de comunitats lingüístiques:

• a) L'aprenentatge d'una mateixa llengua compartida, normalment per transmissió familiar, és el mecanisme més integrador en la comunitat. És la porta d'entrada, mentre que l'abandó d'una llengua, n'és la d'eixida. Si no hi ha transmissió, si no hi ha aprenentatge, no es poden reemplaçar les pèrdues, i la comunitat s'extingeix.
• b) La interrelació cohesiona també les comunitats lingüístiques. És la comunicació freqüent, directa (convivència) o indirecta (mitjans de comunicació, per exemple), entre els usuaris. No basta "conèixer" o posseir la llengua: cal interrelacionar-s'hi. El grau de cohesió d'una comunitat dependrà de com sigui de forta o fluixa la xarxa comunicativa entre els seus membres.

Altres elements de cohesió de les comunitats són les actituds i les normes d'ús que els parlants comparteixen i l'adhesió a símbols o emblemes que els diferencien com a col·lectiu respecte d'altres col·lectius (la història compartida, el nom del col·lectiu, himnes, banderes, personatges literaris o fins i tot, l'ortografia mateixa). Finalment, de la conjunció de tots aquests factors, neixen dos conceptes clau en el manteniment d'una comunitat de parlants: la consciència i la lleialtat lingüística.

Consciència lingüística

Sensació de formar part d'un col·lectiu i d'una unitat. És essencial per a la cohesió d'una comunitat lingüística saber (ser conscient de) quina llengua es parla, on es parla i qui la parla. Una comunitat lingüística es descohesiona i es debilita pel desmembrament geogràfic del seu territori, per la distància d'uns parlants respecte dels altres i el consegüent aïllament que provoca que acabin ignorant quin és l'abast concret de la llengua o en quina situació real es troba.

Lleialtat lingüística

Predisposició del parlant a no abandonar l'ús de la llengua pròpia en cap ocasió, dins de la comunitat lingüística. En les comunitats normalitzades la lleialtat és automàtica i inconscient, però en les comunitats de llengua amenaçada o subordinada és un fenomen o principi actiu en nom del qual molts individus resisteixen la pressió de l'altra llengua que es vol imposar. Un sentiment que els impulsa a evitar que es perdi la pròpia (d'ací la voluntat de mantenir-la i de transmetre-la als fills), a impedir la degradació en les funcions d'aquesta (conservant o augmentant la utilitat i el prestigi de la llengua pròpia) o en l'estructura (intentant netejar-la de les nombroses interferències que puguin provenir de llengües dominants, a través de la potenciació i respecte d'un estàndard formal).

Interferències

Quan hi ha dues llengües en contacte, és freqüent el pas d'influències d'una llengua a l'altra. Solen ser a nivell lèxic (mots), a nivell fònic (pronúncies) o a nivell semàntic (canvis o desplaçaments en el significat dels mots). Les interferències es donen sobretot des de la llengua dominant o afavorida socialment cap a la llengua de condicions menys favorables o subordinada: els parlants d'aquesta última, cada vegada van incorporant, de manera inconscient més expressions de la dominant (barbarismes). Un cas extrem d'interferència és la hibridació (varietats mixtes, parlars híbrids complets formats a mitges entre una i altra llengua, considerats pels experts com una fase prèvia a la futura substitució de la llengua més dèbil).

Autoodi

Concepte relacionat amb l'abandó momentani o definitiu d'una llengua per part dels parlants. És un sentiment o actitud que sol donar-se en les comunitats de llengua subordinada. Alguns parlants comencen interioritzant que la seva llengua pròpia no és vàlida ni suficient i l'associen a experiències negatives o a prejudicis (com ara, "és un entrebanc per a l'ascens social", és "limitada", és "rústica" o "no serveix per al món actual", etc.). Després, per complex d'inferioritat, fan el canvi de llengua (ells mateixos o a través de la no transmissió als fills). A la fi, aquests parlants acaben reaccionant en contra d'aquells altres parlants que, a diferència d'ells, mantenen la lleialtat, sobretot quan aquests últims es mostren puristes o conservacionistes.

Prejudicis lingüístics

Opinions o judicis de valor no racionals emesos sobre una llengua, sobre una varietat o sobre els parlants mateixos. Normalment són generats per la ignorància i alimenten tòpics o estereotips (és a dir, idees fixes escampades per la col·lectivitat). Algunes vegades sorgeixen espontàniament pel neguit o per la incomoditat que tenen els parlants davant les diferències amb els altres, però altres vegades són creats i estesos intencionadament per malvolença o conveniència. Segons els prejudicis, hi ha llengües dolces, aspres, fàcils, difícils, lletges, tancades, obertes, modernes, vulgars, superiors, inferiors, etc. I el mateix es genera de determinades varietats dialectals o dels seus parlants.

Estats i plurilingüisme

Un estat o comunitat política no representa sempre una sola comunitat lingüística i, per tant, sovint no trobem la coincidència: una llengua / un poble / un estat. Pensem en estats com França, Espanya, Gran Bretanya, Bèlgica, Canadà, etc. on conviuen diversos pobles, llengües i cultures com per exemple bretons, alsacians, corsos, escocesos, gal·lesos, anglesos, flamencs, valons, quebequesos, gallecs, bascos, etc. Aquesta convivència, com a resultat d'una història política determinada, ocasiona sovint conflictes lingüístics. La causa més habitual de la presència multilingüe en un estat ha estat els processos d'expansió i d'unificació política en la formació d'aquest mateix estat, englobant diverses comunitats culturals i lingüístiques al seu interior. Només uns pocs països europeus són estats monolingües (Portugal o Islàndia, per exemple). La resta solen ser estats amb plurilingüisme, però amb una llengua oficial dominant o afavorida políticament. Són nombrosos els estats que no reconeixen oficialment ni promocionen les llengües territorials del seu interior (cas de França o d'Itàlia). En altres casos (menys) reconeixen i oficialitzen llengües territorials amb certes condicions, (cas de Gran Bretanya o d'Espanya). Finalment també trobem veritables estats plurilingües, és a dir, que fan pròpies i nacionals totes les llengües per igual (Suïssa o Bèlgica).

Llengües minoritàries i llengües minoritzades

Cal diferenciar aquests termes. Si parlem de minoritàries o majoritàries fem referència al nombre de parlants, en un context determinat. Si el context és el món, per exemple, només unes poques llengües serien majoritàries al món, ja que tenen molts milions de parlants (anglès, xinès, castellà, rus, àrab, francès, etc.) a causa de la seva expansió històrica internacional (imperis, colonialisme...). Per tant, en el context mundial, la majoria de les llengües són de nombre reduït de parlants (de pocs milions a uns quants milers). Són, doncs, minoritaries. També podem aplicar aquests conceptes a la presència majoritària o minoritària de llengües entre la població d'un context territorial concret.

En canvi, si parlem de la problemàtica d'una llengua que veu restringits àmbits i funcions en el seu propi territori, en benefici d'una altra dominant, estem definint el concepte de llengua minoritzada. Les minoritzades són llengües sense un estatus "normal", amb retracció en els usos públics, fins i tot privats, en la seva pròpia comunitat, sigui quin sigui el seu nombre de parlants. Per exemple, el basc, el català, l'occità, el gal·lès, el bretó, són minoritzades perquè pateixen la pressió expansiva d'altres llengües dominants (dites també majoritzades). Però també són minoritzades l'espanyol a Califòrnia, el francès al Canadà, el galaicoportuguès a Galícia, etc. malgrat que són llengües dominants en altres parts del món.

Bilingüisme

Capacitat de fer servir dues llengües amb un notable nivell de domini. Se sol distingir diversos tipus de bilingüisme:

• a) Bilingüisme individual: Quan una persona és bilingüe com a fenomen personal i aïllat, més o menys, de qualsevol circumstància social. Cal citar ací el bilingüisme ocasionat pels estudis, per utilitat pràctica d'un individu (instrumental) o pels immigrants que volen integrar-se ràpidament en una societat (integratiu).
• b) Bilingüisme social: Situació més freqüent, perquè afecta col·lectius. Dins d'un territori les persones, com a integrants del col·lectiu autòcton de la comunitat, usen dues llengües, no en funció d'una decisió personal, sinó perquè això ha estat determinat i imposat per la situació sociopolítica del territori. Aquesta gent té un idioma propi, L1, de transmissió natural i un altre L2, propi d'un altre lloc o d'un altre col·lectiu social, que no tenen més remei que aprendre i usar (des de la infantesa), per necessitat social. L2 es fa imprescindible i necessària per a la vida social. El bilingüisme social es dóna sistemàticament en totes les situacions de llengües minoritzades.

Diglòssia

Dues llengües coexisteixen en una comunitat però amb funcions d'ús diversificades i jerarquitzades. Es tracta del desigual repartiment de funcions entre dues llengües i de la diferent consideració que en tenen els parlants. Tot i que coincideix amb el fenomen del bilingüisme social, per parlar també de diglòssia ens centrem en "com senten" o manifesten els parlants "diferència" entre totes dues llengües. La diglòssia suposa que les funcions lingüístiques estan repartides (perquè "es pensa" que així ho "han d'estar"). Una de les llengües és considerada llengua A (alta o prestigiada) per part de la població socialment bilingüe i és utilitzada per a les relacions formals: educació, literatura, religió, burocràcia, mitjans de comunicació, publicitat i en general a l'àmbit escrit i als usos públics. L'altra, llengua B (baixa o desprestigiada), que és la pròpia del país, és emprada per a les funcions informals, relacions familiars o d'amics, comunicació privada o espontània i també a les manifestacions festives o folklòriques. És, en resum, una organització jeràrquica de les llengües en la societat. La diglòssia i el bilingüisme de tipus social sempre van lligats (alguns autors parlen de bilingüisme diglòssic) i, si bé aquest fenomen pot quedar estable un temps, a la llarga la llengua A acabarà ocupant totes les funcions.

Interposició

En el context de minorització d'una llengua, amb els episodis de bilingüisme social i diglòssia afectant una comunitat de parlants amb llengües en conflicte, ocorre un altre fenomen addicional: de cara a la resta del món, les llengües minoritzades són poc "visibles". La llengua dominant cobreix la minoritzada, l'oculta o se li interposa, amagant la realitat i existència d'aquesta de cara a les altres comunitats de parlants. Per tant, les relacions entre la comunitat de parlants minoritzada i les altres llengües i cultures del món passen inevitablement per la llengua dominant. Les llengües de situació estable i normalitzada estan en contacte directe. Però una llengua minoritzada està solament en contacte amb la llengua que la majoritza, com un pont que la mostra i amaga, que uneix o separa la minoritzada del món exterior. L'existència de la llengua minoritzada és poc coneguda al món, o desconeguda. Mostres d'aquesta interposició són, per exemple, l'aprenentatge dels idiomes estrangers, que sempre es fa a través de la llengua dominant com a llengua interposada. O el fet que els parlants de la llengua minoritzada, de cara al món es presenten com a parlants de la dominant (pressuposen que ningú la coneix fora del seu col·lectiu autòcton).

Substitució lingüística

El contacte entre llengües, quan implica minorització i desplaçament d'una de les dues (amb els episodis que coneixem de bilingüisme social, diglòssia, interposició, etc.) condueix més tard o més prompte, si no hi ha un canvi radical de la situació, a la substitució definitiva de la llengua minoritzada. Aquest és un procés històric regular i complex, dura algunes generacions i avança per etapes:

• a) monolingüisme inicial en L1 (l'autòctona);
• b) contacte entre L1 i L2 (la dominant);
• c) expansió selectiva i sectorial de L2 (a les ciutats, en certes minories socials altes o de poder);
• d) extensió del bilingüisme a l'àmbit urbà i a les classes mitjanes;
• e) extensió del bilingüisme a l'àmbit rural, a les classes populars i desaparició dels monolingües L1;
• f) monolingüisme en L2 a l'àmbit urbà;
• g) monolingüisme en L2 a tot arreu.

Com veiem, hi ha primer una direcció horitzontal i selectiva (en el nostre cas valencià va tenir lloc dels segles XVI al XVIII), i es passa després a una direcció descendent i espontània (s. XIX: les classes més baixes imiten les classes altes, el poble imita la ciutat, la dominant es presenta prestigiada, etc.). Finalment, si hi ha prohibicions o repressió política en favor de la dominant (com durant el franquisme, al nostre cas) té lloc també una direcció coactiva que obliga cada vegada més a l'abandó i substitució.

Normalització lingüística

És l'única possibilitat d'evitar la desaparició de la llengua minoritzada en una situació de conflicte. Normalització significa detenir la substitució i recuperar plenament L1 (L2 passaria a ser "útil" però no "necessària" o vital en el territori). La llengua autòctona recuperaria tots els àmbits i totes les funcions. És, per tant, l'alternativa, la resposta, a la substitució. Aquesta normalització ha de partir, segons la majoria dels experts, d'un conjunt d'actuacions sobretot polítiques, ben planificades i orientades en una doble direcció:

• D'una banda, desenvolupar les funcions socials i culturals de la llengua minoritzada, fent que aquesta estigui present en tota mena d'àmbits, especialment en aquells de prestigi fins aleshores reservats a la llengua dominant.
• D'altra, incidir en el funcionament lingüístic de la societat, a través de l'ensenyament, els mitjans de comunicació, els incentius i campanyes per augmentar l'ús de la llengua pròpia, etc.

Per tant, la normalització obeeix a una gran decisió cultural i política (allò que s'anomena també planificació lingüística). Queda clar que sense l'exercici d'un cert poder, sense capacitat de decisió, no és possible normalitzar una llengua. Ara bé: cal entendre que la recuperació de la llengua minoritzada pot donar-se en moltes facetes de la vida diària. No solament les grans decisions dels polítics tenen a veure amb la normalització; també els ciutadans contribueixen a normalitzar la llengua des de l'exercici de la seva capacitat individual de decisió i influència.

Normativització

També anomenada codificació. La normativització és el procés històric que tenen totes les llengües per dotar-se de "normes", el procés de regular, codificar o estandarditzar un idioma establint una varietat supradialectal i normativa. És per tant una creació o fixació de l'estàndard gramatical i ortogràfic, que té lloc a través de la història amb la contribució dels escriptors, de gramàtics i de l'impuls polític. Al nostre cas es va aconseguir al primer terç del segle XX, quan a partir de criteris històrics, literaris, geogràfics, etc. i amb una base de rigor científic, la tasca de diverses institucions i gramàtics (entre els quals destaca Pompeu Fabra) proposà una normativa acceptada per la majoria d'usuaris (premsa, literatura, editorials...). La normativa inicial de l'Institut d'Estudis Catalans (1913-1932) o normativa fabriana, reflectida també, en les valencianes Normes de Castelló (1932), és bàsicament la normativa actual de la llengua catalana. Institucions recents com ara l'Acadèmia Valenciana de la Llengua contribueixen també, amb els seus estudis i propostes, a completar i impulsar aquesta normativa.